ESTRIPSIPEDAÇOS

La yakusa, o yakuza (la trobareu anomenada de les dues maneres) és la
màfia tradicional japonesa. Aquest llibre és un extens reportatge que
n’examina i descriu el seu estat actual. En algún moment ens posa en
antecedents, però en bona mesura es centra en el present. El llibre
està construït a base d’entrevistes a persones vinculades d’una forma o
altre a aquesta banda. Hi apareixen yakusa, ex-yakusa
, presos i policies. Com he dit abans, l’objectiu del llibre és
descriure l’organització i per tant en descriu les seves diverses
activitats. Des de les tradicionals com per exemple controlar els
sindicats, l’extorsió de negocis o mediar en disputes privades. Fins les
noves activitats vinculades a l’especulació inmobiliaria i bursària i
el tràfic de drogues. Per aconseguir-ho les persones entrevistades
abarquen tots els estrats d’aquesta organització criminal des dels
soldats rasos fins els caps de les grans famílies (Yamaquxi-gumi,
Inagawa-kai, etc…) . La principal conclusió que s’extreu del llibre
és que el paper que jugava la yakusa en la societat japonesa ja no te
rao de ser. Sorprén molt constatar que no sols estava plenament
acceptada sinò que gaudia d’un estatus quasi oficial. Els seus membres
(que s’organitzen en diverses famílies
que sovint competeixen o lluiten entre elles) podien "treballar"
ensenyant la targeta de l’organització a la que pertanyien, i disposen
encara de despatxos públics on reben els clients. En l’actualitat la
classe política japonesa ha començat a actuar contra ells però amb una
timidesa i una suavitat que sobten. El fet que estiguin perdent el seu
lloc dins la societat japonesa es deu tant a la seva participació en
diversos casos de corrupció política molt coneguts, com al fet que els
ciutadans són cada cop menys benevolents amb ells. I també pel fet que
han de centrar-se cada cop més en activitats ill.legals (tràfic de
drogues)si no volen que altres grups (xinesos sobretot) els mengin el
terreny. És per això que alguns yakuses que són entrevistats alerten
que estàn en procés de "mafiatzizació" això signifiracà segons ells,
que s’acabaràn les bones maneres i el respecte vers les institucions i la població en general.

Estem davant d’un llibre útil per
comprendre una de les organitzacións
criminals més famoses del món (els dits tallats i els tatuatges són
coneguts arreu). I alhora un llibre que serveix per comprendre la
societat que els genera i dona vida; alhora que els combat. El seu
format periodístic el fa fàcil i agradable de llegir. Per cert les
fotografies que il.lustren el llibre són terribles.

L’ambient d’estabilitat atemporal en que vivien les dones es trenca quan comencen
a donar a llum mascles. És a partir d’aquí que comença tot. El xoc
inicial de les dones. Els seus intents per el.liminar el problema. La
supervivència dels mascles. Les primeres trobades, l’irrupció del sexe
i l’esclat dels primers conflictes. El convenciment que els dos
sexes es necessiten mútuament és el punt i final de la novel.la.

El narrador de la història triat per l’autora és un vell senador
romà. És a través d’ell, dels seus ulls, dels seus judicis que
veiem aquesta història. La figura del narrador és fonamental, ja
que funciona alhora com a narrador, traductor i repetidor. El fet que
ens sigui un personatge alhora proper i llunyà fa que entenguem el seu
punt de vista però ens impedeix identificar-nos amb ell. Alhora a
ell li passa en certa manera el mateix amb la història que ens narra.
La seva vida juga un paper fonamental en en el fet de convertir una
història mítica (l’origen de la humanitat) en quelcom mancat
d’èpica. És aquest doble distanciament el que marca el to de la novel.la.

Pel que fa al text en si en primer lloc puc dir sense embuts que la
Lessing es riu del mort i de qui el vetlla. Al llarg de tota la
novel.la
hi aflora per arreu una fina ironia alhora que hi trobem també un profund
coneixement de l’ésser humà. Ambdues coses van de bracet per
retratar els nostrres avantpassats (tant els més llunyans com els més
propers) amb una mirada entre desencisada i benevola. És com si
l’autora fes anar el cap dient que no hi ha res a fer.

Que més puc dir? doncs que tot i ser breu és un text farcit de lectures
possibles. Segons qui hi pot trobar una lectura antropològica,
mitològica, una reflexió sobre la força dels símbols, sobre la
religió o sobre la història…

En resum, estem davant d’una novel.la mítica mancada d’èpica. És una
novel.la plena d’ironia i alhora de comprensió, sense cap interés
en fer sang o triar bàndol. És un text tant obert que tothom hi
pot trobar quelcom. I fins hi tot si algú no vol anar més enllà del
text literal resulta ser una gran novel.la d’aventures. A més és
una novel.la magnificament bén construïda i escrita que es llegeix en
un sospir.
Simplement magnífica.