Irak, la tetera prestada (amb el peu dret)

Sense categoria

Com que continua la meva curiositat per en Zizek he llegit un llibre seu:

Irak, la tetera prestada, Slavoj Zizek, Ed. Losada

En aquest llibre Zizek comença parlant de la guerra d’Iraq per acabar entrant en el funcionament de les nostres societats. Gràcies al seu enginy i al seu estil cridaner i carregat de gràcia Zizek pot descarregar força perdigonades de forma clara i sense que et caigui el llibre a terra per massa pesat. Així doncs no pretenc ser exhaustiu en aquesta ressenya sinó que em conformo en parlar d’algunes idees que m’han agradat o m’han semblats més encertades.

La primera idea que em va interessar va ser, que de fet la guerra d’Iraq és una guerra entre el primer món i el tercer món contra el segon món. Segons en Zizek el primer i el tercer món es necessiten i el que els fa nosa és el segon mon (Europa). Europa fa nosa als EUA per que és una alternativa real a ells i per tant la guerra d’Iraq seria de fet una guerra dels EUA contra Europa.

El segon punt és la idea que estem dins una sistema democràtic aparent però on de fet les decisions importants les prenen un seguit d’organismes no control.lats democràticament. El cas més clar és l’economia controlada per institucions com el Banc Central Europeu, o per grans empreses. Aquesta manca de democràcia real queda clara en la paradoxa següent: cal limitar les llibertats per lluitar contra un terrorisme que ataca el sistema que garanteix aquestes llibertats que cada cop s’han de limitar més per defensar el sistema… És a dir que estem dins un estat d’excepció permanent, que ja llisca cap a normal.

El tercer punt interessant és com explica la necessitat que té el capitalisme de dos totalitarismes: l’estalinisme d’esquerres i el nazisme de dretes per situar-se en un legítim punt mig.

L’últim punt que comentaré és la idea que vivim en unes societats on el poder es legitima per que està al servei nostre, tot ho fa pel nostre i bé i la nostra felicitat. Això el porta a proporcionar-nos el màxim de plaers possibles però alhora protegir-nos dels perills que comporten. L’exemple que posa Zizek és el d’una xocolata que porta incorporat el laxant.

En resum, és un llibre amb múltiples anàlisis de profunditat i agudesa diversos on en Zizek s`hi esbrava a plaer. El més positiu és que ens trobem amb plantejaments, que expliquen coses i són comprensibles i coherents. Hi trobem una potent teorització del nostre món amb cara i ulls. La part negativa del llibre consisteix sobretot en la seva última part on el fet de centrar-se molt i molt en Lacan fa que els que som profans respecte a aquest autor ens costi molt de seguir els arguments d’en Zizek. Hi veig a més un altre problema, aquest més global de Zizek, i és que costa garbellar la provocació de l’anàlisi. El propi estil de Zizek ens presenta un seguit de d’anàlisis tancats. I costa ser crític respecte a ells. Podríem dir que es una peça rodona. I el que em fa arrufar el nas és que és un xic massa rodona, ho explica tot massa bé…

Total que m’he divertit llegint el llibre, Zizek m’ha presentat un feix d’idees suggerents i per veure quanta raó té o no té, sols hem de deixar passar un xic més de temps.

Ilyon, Olympus (amb elpeu dret)

Sense categoria

Dan Simmons, Ilyon/Olympo, Ediciones B

Us imagineu una humanitat totalment adormida i consentida. Uns deus olímpics observant la guerra de Troia o uns robots experts en literatura?

Doncs aquests són els tres ingredients bàsics de l’àpat de ciència ficció que ens prepara Dan Simmons. Estem davant de dos llibres que configuren aquesta novell.la en dues parts. Dues parts que en la traducció a l’espanyol s’han convertit en quatre. Dan Simmons ens planteja tres escenaris d’inici. El primer és un planeta Terra on l’ha humanitat tan sols consta d’uns quants centenars de milers d’individus. Viuen vides regalades, totalment ignorants del passat i servits per uns servidors mecànics. El segon escenari el trobem a Troia, en ell uns deus olímpics molt i molt humans participen en la guerra mitjançant una potent tecnologia quàntica. És en aquest escenari que hi trobem un dels protagonistes, Thomas Hokenberry. Es tracta d’un professor de llengües clàssiques del segle XX ressuscitat pels deus. El tercer escenari és l’exterior del sistema solar. Aquí hi trobem els Moravecs uns robots amb "adn" humà que decideixen investigar. Dos d’ells són també protagonistes de les aventures que ens serveix el sr. Simmons.Concretament és diuen Mahmut i Orphu, un "fan" de Shakespeare i l’altre de Proust.

No intentaré resumir l’acció, però si que diré que en conté força, així com també hi ha sentit de l’humor, picades d’ullet tel.levisives i sobretot una trama força densa. És aquest segurament el principal punt fort de les novel.les, la trama dona coherència a la acció. Alhora però també hi ha un problema, les diverses trames que enceta l’autor es tanquen de forma desigual.

Tanmateix estem davant d’una bona novel.la de ciència ficció (ja que és una sola novel.la en dues parts), entretinguda i amb força imaginació i humor. És una llàstima que tret de Pagès editors no trobem ningú més que editi ciència ficció en Català.

Que es faci la llum! (amb el peu esquerra)

Sense categoria

Fa més d’una setmana que va esclatar el sistema elèctric a Barcelona. Potser ja comença a ser hora de treure alguna conclusió

Una setmana després la situació és prou penosa: en alguns indrets van passar fins a quatre dies sense corrent i el subministrament va quedar restablert a base de grups electrògens que pateixen des de llatrocinis fins la "pana dels pobres". Tot això sense comptar amb el fet que en plena canícula estival uns grups electrògens resulten sorollosos, bruts i incòmodes.

Tot aquest monumental sidral ha tingut però la virtut de fer-nos pensar i parlar de la xarxa elèctrica. De les converses mantingudes aquest dies en vull destacar alguns punts.

El primer és que el que està passant és molt seriós. El centre del país ha fos els ploms. Ha quedat clar que estem estirant més el braç que la màniga. I mentre la capital amb prou feines manté una xarxa elèctrica de postguerra els polítics d’aquí s’amaguen o intenten tapar la boca a la gent amb indemnitzacions "exprés" i els de Madrid la única cosa que els fa patir són els seus números electorals. Aquí no valen ni indemnitzacions exprés ni responsabilitats polítiques ni ximpleries per l’estil. Ha arribat l’hora de posar les cartes sobre al taula i que quedi clar quina xarxa elèctrica tenim, per que, que volem a partir d’ara i començar a treballar d’un cop.

O dit d’altre manera que quedi clar que no s’ha invertit ni un cèntim per que Espanya és finança a base del nostre esforç en tots els àmbits. I tenint en compte que l’estat continua jugant a gran país europeu dubto que millori..
I aquí agafa el relleu el segon punt. El model que es va triar per desenvolupar Barcelona ja fa vint anys s’ha fos. No es pot construir res que s’aguanti sense fonaments i Barcelona ha optat durant massa temps per fer passar l’estètica per davant de la solidesa, el disseny per davant de la cosa pràctica, el "guiri" per davant del ciutadà, la gran ciutat cosmopolita per davant de la capital de Catalunya i així any rera anys fins esdevenir una carcassa tant espectacular com buida de contingut i a la fi esquerdada per tot arreu. Si Barcelona vol recuperar pistonada necessita el rera-país per que ara com ara sembla clar que al model "posa’t guapa encara que hi hagi degoters per que no pot ser que sen’s vegin les vergonyes" ja passa factures. La recepta és senzilla menys "pijades" i més feina.

La tercera i última cosa que comentaré es que malgrat tot aquest desastre tenim davant una bona oportunitat per discutir seriosament i dissenyar un nou sistema energètic. El primer pas potser hauria de ser descentralitzar el màxim la generació d’electricitat. Un llibre anomenat "La economia del Hidrogeno" en parla força. L’autor defensa l’hidrogen com energia del futur però descriu molt bé els problemes d’avui. Dic jo que ja comença a ser hora de plantejar-nos al damunt de que vivim tots aplegats.