Arxiu de la categoria: Politiquerries

La Gran Teranyina (amb el peu dret)

 

 

La Gran Teranyina

Roger Vinton

Periscopi

«La Gran Teranyina» és un extraordinari treball periodístic. Vinton (un pseodònim), ha descabdellat una densa xarxa que control.la gran part de la economia catalana.

El llibre està estructurat en base a grans sectors de l’econòmia, però titulats de forma suggerent, per exemple el sector immobiliari i la construció els títula: « Famílies que volien tocar el cel». Dins de cada sector ens descriu el que en podriem dir «els jugadors dominants» que solen ser famílies. L’orígen de la fortuna familiar, la seva implicació en el sector, i les relacions que basteixen amb d’altres sectors-famílies acaben de configurar el capítol. Així veiem desfilar la família Bultó i la seva rivalitat amb Derbi. Els constructors que van enriquir-se durant el desarrollisme franquista i que tot just fa pocs anys han acabat la remodelacio de les «Arenas.» I fins hi tot veiem el rerefons del segrest de MºÀngels Feliu. Un cop esgota els grans sectors de la nostra economia i ja ens ha retratat les principals famílies que els piloten, fa un repàs més breu a d’àltres fortunes no vinculades a aquestes xarxes. I és especialment interessant el capítol dedicat a Lleida.

La forma triada per explicar-nos aquest entramat, que és inevitablement erevesat, és molt encertada ja que en agafar com a fil conductor els arbres genealógics de les famílies que estàn al centre de tot podem seguir el fil dels diversos (avatars-relacions personals-empresarials) i copsar fins a quin punt les relacions personals són determinants alhora de materialitzar inversions, fer compres, crear empreses, etc…

Puc assegurar-vos que la lectura de «La gran teranyina» m’ha deixat en xoc. En primer lloc per l’abast i la profunditat del treball. Aquesta feina en un sol sector ja hauria estat molt interessant, però aplicada a tot el nostre teixit econòmic simplement et deixa astorat. En segón lloc l’habilitat de l’autor per crear un text que transmeti la informàció econòmica lligada a les peripècies  familiars, sense caure en un asseptic treball de divulgació econòmica i alhora sense escriure un culebrot és fonamental. De fet les biogràfies famíliars expliquen el nostre entorn econòmic actual. En tercer lloc Vinton ha depassat el treball periodístic i ha escrit una autèntica guía el tot  imprescindible, que a partir d’avui mateix sempre cal tenir a mà per entendre més i sobretot amb més profunditat els canvis que es van produint en el nostre sistema econòmic. Quan aparegui la primera compra important entre empreses, o el proper relleu en segons quins consells d’administració, cal agafar «la Gran teranyina» i mirar qui és qui.

Per acabar sols diré que és un llibre bàsic per qualsevol persona que vulgui estar informada de l’entorn en que viu, i busqui saber qui és qui sota els titulars.

Jordi Riu

 

 

Arguments i idees (Amb e peu dret)

No  és que ERC hagi guanyat la “batalla de les idees” és que els unionistes no tenen arguments.

El passat 13 de març Francesc de Carreras publicava un artícle d’opinió a la La Vanguardia en que es queixava de falta de resposta que l’estat donava als arguments abastament difosos dels cercles favorables a la indepdència. Cameron fa unes setmanes explicava al Govern espanyol que si volia frenar l’independentisme havia d’explicar per que era millor quedar-se a Espanya que marxar. I ara fa pocs dies Duran i Lleida es rendia a la evidència que , segons ell, ERC havia guanyat la batalla de les idees.

El fet és que si no hi ha arguments sòlids contra la independència per part de l’estat espanyol, i si el discurs d’ERC ha esdevingut central és per dos factors:

El primer d’ells és que la qüestió de la idependència ha estat analitzat de forma profunda i seriosa des de fa uns anys, sobretot des de un punt de vista ecònomic, però també des del punt de vista jurídic. I aquí vull remarcar “Delenda est hispania” on es detalla fil per randa tot l’entramat jurídic que caldrà afrontar. Aquests estudis han tret la independència de l’ambit de les il.lusions, i l’han situat en l’àmbit de les xifres, els percentatges i les lleis. Per tant la independència ha esdevingut una possibilitat real.

L’altre factor, molt més determinant que l’anterior, és que Espanya ha deixat clar a moltíssims catalans que a dins aquest estat no hi ha res a fer. La política espanyola, la fiscalitat espanyola, els mitjans espanyols, la polícia espanyola, els jutges espanyols, i una part de la societat espanyola sols tenen una cosa en comú: un visceral sentiment anti-català .  Aquesta praxi, ha durat décades i per tant ja no es pot camuflar de cap manera.

És aquesta percepció , sumada a la possibilitat real de fer el nostre camí. I alhora, a la impossibilitat per part d’Espanya de contrarestar els arguments a favor de la independència amb altres arguments del mateix nivell. Basant-se sols en un aferrament desesperat a la constitució, o una tirallonga constant d’amenaces i insults de tota mena el que ha consolidat aquesta situació.

 

 

Icat fm. sols a internet (amb el peu esquerra)

Eliminar les emissions d’Icat a F.M. ha estat un error.

Des del seu naixement com un “reinvent” de Catalunya Cultura, Icat fm ha fet una feina magnífica impulsant música i músics d’aquí. La seva ràdio formula basada en posar en peu d’igualtat gent d’aquí amb primeres espases internacionals ha estat decisiva per que gent com en Roger Mas, Mazoni, Antònia Font, Els Amics de les Arts, o Manel hagin triomfat. Per bé que cada cop més gent escoltem la ràdio a través d’internet crec que la seva eliminació de la tradicional FM ha estat un error, ja que molta gent continua escoltant la ràdio mijançant aquest canal. Així doncs aprofito per felicitar a Icat per la feina feta i demano que tant bon punt sigui possible Icat torni a la Fm.

Eleccions 25 de novembre 2012 (Ni blanc ni negre)

No recordo haver viscut unes eleccions amb tants dubtes, tantes alternatives i alhora tant importants.

Ara mateix no pretenc analitzar el per que d’aquests resultats. Sinò que simplement vull dir que a parer meu ERC i CIU estàn obligats a entendre’s. ERC ha de demostrar que es capaç de comportar-se com la segona força política del país. I per tant sols té dues opcions, o bé entra al govern i forma amb Convergència una “*gran coalició” per assolir la independència i alhora treure’ns de la crisi. O bé des de la oposició fa exactament el mateix. Si per mantenir el seu perfil i debilitar l’adversari entrebanca el dia a dia i bloqueja l’acció de govern, el resultat seria un desastre.   Alhora CIU ha de demostrar que quan arriba l’hora és capaç de superar els seus interessos partidistes i de “lobby” pactant amb Esquerra o bé una “*gran coalició” o bé programa de govern que ens condueixi a la independència i ens tregui de la crisi.

Els dos partits estàn cridats a ser els pals de paller del nostre sistema polític i ara és el moment que demostrin de quin material estàn fets ambós. Segurament des de la postguerra no havíem viscut una situació nacional i internacional tant delicada, complexa. Així doncs faig una crida a Esquerra i Convergència per que aquest cop donin tots dos la talla i no ens fallin.

*Quan parlo de “gran coalició” em refereixo a una formula política alemanya que va consistir en un pacte de govern entre el partit socialdemòcrata i el partit conservador, primera i segona força del país. I va tenir per objectiu superar una greu situació de crisi.

Esglésies romàniques tancades a la Vall de Boí (amb el peu esquerra)

 

La passada primavera, concretament a primers de maig, la meva parella i jo vam visitar les esglésies romàniques a la Vall de Boí. L’espectacle històric, artístic, paisatjístic i gastronòmic va ser una experiència total. Aquells dies ens vam assabentar que l’empresa que gestionava l’explotació de les esglésies engegava un expedient de regulació. I que arràn d’això la majoria de les esglèsies tancarien i sols podrien ser visitades en dates concretes com festius i ponts.  

 

La veritat és que resulta indignant la percepció clara que si aquest cúmul de romànic enlloc de trobar-se a centenars de quilòmetres de Barcelona es trobés a poques desenes segurament rebria un tracte molt diferent. També ho és saber que l’aportació que havien de fer les administracions públiques era força petiteta, i a més amb l’import cobrat per les entrades es cobria un percentatge molt alt dels costos. Ara bé   com que a la Vall de Boí hi ha pocs votants, i el tema del romànic n’afecta directament a menys encara és evident que són sacrificables.

En un moment que les dificultats econòmiques són molt i molt serioses tant important és saber-se empetitir, com potenciar els nostres punts forts. El romànic n’és un, gràcies a ell estem a primera línia mundial. A més de ser una font importantíssima d’ingressos per una comarca on no hi sobren les opcions econòmiques. Si no es juga a fons i no es potencia aquesta opció és bén bé per que als que tallen el bacallà els és més fàcil estalviar quatre euros, que posar-se a treballar per guanyar-ne centenars o milers.  

10/07/2010 (amb el peu dret)

Ja fa més d’un mes de la manifestació
que va omplir centre de Barcelona amb més o menys un milió i mig de
persones.  Per tant potser ja és hora de
començar a analitzar-la un xic en fred.

Començaré pel final:  just deprés de la manifestació tots els
polítics (quan dic tots vull dir tots des d’ERC fins a Ciutadans) van contenir
la respiració.  Tanta gent mobilitzada
sempre ha espantat l’estatus quo.  Però
no va passar res, entre uns i uns altres van organitzar una comèdia barata al
parlament.  I en veure que passaven els
dies sense que passés res van tornar alleujats a les seves
“triquimoies” i corrupteles habituals tot preparant-se per unes
eleccions que a hores d’ara semblen cantades en favor dels convergents.

 

Però de debó no ha passat res? De debó
la manifestació va ser flor d’un dia? 
Estic convençut que no, però anem a pams.

 

La manifestació la convoca Omnium en
resposta a una sentència del Tribunal Constitucional que tritura l’Estatut (un
estatut que ja havia estat matxucat prèviament als dos parlaments, el català i
l’espanyol).  La sentència més enllà del
seu abast concret el que fa és reafirmar el dret que s’arroga l’estat espanyol
d’imposar-se sempre que li plagui a Catalunya, sense haver de respondre davant
de res i de ningú. Aquesta sentència afirma amb una claredat meridiana que des
del punt de vista de l’estat els catalans no sóm espanyols sinó  una amença que cal controlar. 

 

Ara bé la raó per la qual es va
manifestar tant gent va ser la sentència? 
estic força segur que no.  Al llarg
dels darrers anys s’han anat acumulant greuges cada cop més importants contra
nosaltres.  Les dècades d’espoli fiscal
comencen a ser evidents, a més del fet que l’estat sense les partides europees
es veu obligat a esprémer cada cop més a Catalunya.  Això es tradueix en un munt de símptomes: hospitals que enlloc de
millorar empitjoren (si algú dubta del que dic mireu el de Granollers), trens
que sempre van malament (amb sort poc i normalment massa),  una barbaritat de torres elèctriques a terra
per una nevada important però ni de llarg excepcional,  una apagada descomunal al centre de
Barcelona i molts més petits detalls que dia rere dia podem percebre.  Aquí rau la veritable càrrega que va
esclatar a la manifestació.  En resum
significa que des del punt de vista dels espanyols els catalans no sóm
espanyols i davant d’un estat cada cop més car ens espremen cada dia més per no
esprémer els seus con-nacionals.  Fins hi
tot en un tema tant simbòlic com els “toros” els canaris, que si són
espanyols, els poden prohibir sense cap problema.  Però si els que els prohibim som els catalans, en no ser
espanyols, això es converteix en motiu per una nova demostració de força estatal
que arribarà inevitablement.   Així
doncs no tinc cap dubte que els motius de fons que van portar a tanta gent,
tant diversa a manifestar-se  continuen
aquí i s’incrementaràn amb el temps.

 

I ara analitzem la manifestació en si,
ja que crec que en ella hi ha varies claus que han de marcar el nostre
futur.   En primer lloc la crida va ser
resposta per molta més gent de l’esperada i aquest cop Barcelona si que va ser
la capital de Catalunya i va aplegar gent de tot el país.  En segón lloc cal fixar-se en com es va
desenvolupar.  Els polítics arrossegats
a contracor a un acte arriscadíssim des del punt de vista de la imatge  van esbatussar-se fins l’últim minut per
control.lar al màxim la situació.  Però
va passar l’imprevist i simplement van ser ignorats.  La gent no va caminar darrera els seus líders polítics sinò que
els va flanquejar per assolir el seu objectiu tant massivament com
pacíficament.   Així doncs  de la manifestació es desprenen dues
idees.  Passi el que passi la gent vol
que passi pacíficament.  I passi el que
passi ningú espera que cap polític dels que van participar a la manifestació hi
tingui cap paper.  Hi ha però un element
més a tenir en compte.  Més enllà de les
causes de fons que poguessin motivar la movilització de tanta gent. I del
detonant concret que ho va fer esclatar la manifestació va assenyalar un
programa polític i una filosofia bàsica.  
El programa polític es resumeix en una paraula: independència. I la
forma d’aconseguir-la: pacíficament.

 

I ara que?  Doncs ara res, si l’endemà de l’onze de setembre del 1714 tothom
va tornar a les seves tasques diàries, l’endemà del 10 de juliol del 2010
també.  Ara bé després del que ha passat
aquests anys és evident que a Espanya no hi tenim cabuda, i aquesta percepció
creix i creixerà cada dia més conforme l’estat ens espremi més i més (cosa que
d’altra banda és l’única opció que té si vol continuar sent un estat de primera
divisió que salva l’economia grega i envia soldats arreu del món a mantenir la
pau).  El primer que sàpiga endollar-se
amb el programa polític marcat a la manifestació, es a dir independència
pacíficament, i per tant negociadament. 
Control.larà durant molt de temps el panorama polític català. Potser
fins hi tot tant de temps com el va control.lar en Jordi Pujol que va saber
llegir com ningú el programa polític d’una altra manifestació que feia:  “llibertat, amnistia, i estatut
d’autonomia”.  És a dir, negocieu
amb el franquisme, allibereu els presos polítics, eleccions democràtiques i
torneu el conta-kilómetres nacional allí on es va aturar el 1939.

El ajedrez entre la guerra y la vida (amb el peu dret)

La Vanguardia

Culturas nº371 29/7/2009

El ajedrez entre la guerra y la vida

Reflejos

From London to Elista

Albert Serra

El
suplement cultural del diari la Vanguardia,”Culturas”,  ha publicat   tres artícles del cineasta 
Albert Serra. En ells ens parla dels escacs, de la guerra, de la
política mundial i de l’esport.  Albert
Serra es basa en la idea que els escacs són un mirall del món i de la
geopolítica.  Són també un esport, en
tant que hi ha competició,  i alhora un
exercici intel.lectual.  A partir d’aquest
punt de partida, i agafant com a base les darreres partides de la lluita pel
campionat del món Serra comença el seu anàlisi.

 

El
campionat del món el disputaven un escaquista rus, Vladimir Kramnik i un d’indi
Viswanathan Anand.  Aquí Serra ja hi veu
reflectit l’ascens a la palestra mundial de tot de nous jugadors, Índia i Xina
sobretot que estàn  prenent l’hegemonia
a  les velles superpotències que manen
d’ençà de l’any 1945. A aquest anàlisi, Serra hi afegeix una altra baula,
Aquestes noves potènces estan especialment dotades per adaptar-se i utilitzar a
favor seu les noves tecnologies.  El cas
de l’Índia  n’és un  clar exemple.   Així doncs ja tenim dues baules de la cadena lógica de Serra:
Els escacs són un reflex del món, la lluita pel campionat del món d’un jugador
indi reflecteix els canvis geopolítics i econòmics que estàn arraconant el món
sorgit de la Segona Guerra Mundial. 

 

Continuem,
aquest nou aspirant al campionat del món basa el seu joc en aspectes tàctics
(Segons Clausevitz que Serra cita, la tàctica ensenya l’ús de les forces
armades en combat, mentre que l’estratègia serveix per assolir els objectius
desitjats, si cal sacrificant victòries, vides o ciutats senceres). Per contra
el rus és expert en un joc estràtegic, és a dir en un joc que busca o bé una
victòria sense cap possibilitat de derrota o bé fer impossible la derrota.

En
aquest punt Serra afegeix dues baules més a la cadena del seu raonament. El món
dels grans estats que fins ara han dominat el món es basava en grans jocs
estratègics.  L’exemple que posa Serra
és la lluita del soviètics contra els nazis. El sacrifíci de milions de vides
no era importànt comparat amb l’objectiu estratègic que era la derrota
alemanya.  Aquesta forma de veure el món
que fins ara ha estat hegemònica, està sent qüestionada pel joc tàctic de noves
forces, des d’al-Qaeda fins Corea del Nord. 
Aquí Serra aprofundeix un xic en els dos conceptes, el tàctic i
l’estratègic.   Segons ell l’estratègic
cerca la perfecció.  Es a dir cerca fer
inevitable la victòria o impossible la derrota. Ocupar el Penyal de Gibraltar,
va ser una aposta estratègica britànica, un escut anti-míssils també ho
és.  Així doncs, segons Serra el joc del
jugador rus busca la perfecció.  I per
tant és inabastable als ordinadors, que basen el seu “pensament” en
una capacitat  de càlcul
exponencial.  La visió estràtegica no es
pot calcular.  En canvi la visió tàctica
aprofita l’imperfecció del rival per assolir la victòria.  És per això que aquí si que hi entren els
ordinadors.  Ja que calcular quina és la
jugada que en cada moment dona el millor rendiment si ho poden fer els
ordinadors.

 

Segons
Serra doncs, els escacs que busquen la perfecció han perdut davant dels que es
basen en la imperfecció.  I per extensió
al món, els estats que es mouen 
estratègicament estàn sent qüestionats per estats i organitzacions que
es mouen tàcticament (l’exemple més clar ens el donen les màfies  o els talibans). Continuant amb aquest
aprofundiment filosòfic, Serra defensa que els escacs són un esport únic. Ja
que no hi ha atzar, i es basa igual que la marató, en el que Serra anomena una
cerca de la perfecció, sense espai per l’espectàcle.  Aquí l’autor llença un atac duríssim cap els intents de convertir
els escacs en un espectacle. De fet s’atreveix a dir que els esports
resultadistes, els més comuns en tant que s’allunyen d’una representació del mon
o del conflicte i es van tornant cada cop més espectàcle (Serra diu que
s’apropen al concepte  Circ romà )
generen cada cop més seguidors, fanàtics, influenciables i estúpids.

 

A
la fi el campionat el va guanyar 
Viswanathan Anand el jugador indi que va derrotar al jugado rus Valdimir
Kramnic. Segons Serra la victòria d’Anand va ser brillant i la seva habilitat
tàctica i la seva imaginació van servir de forma precisa per assolir la
victòria.

 

I
ara reprenguem la cadena lògica que ha forjat Serra:  els escacs reflecteixen el món, fins ara el món el dominaven les
grans potències sorgides de la Segona Guerra Mundial que actuen sobre critèris
estratègics, han aparegut nous jugadors que actuen sobre critèris tàctics
dotats de més adaptabilitat ,imaginació i agilitat. I que estàn arraconant les
antigues potències i les seves estructures mentals.  La pregunta que es fa Serra, és si Europa donarà nous campions
mundials d’escacs, que seguint la seva lògica es tant com dir si retrobarà una
nova situació de preponderància .

 

A
aquest artícle principal, Serra hi afegeix 
dos artícles més. Un es titula 
“Reflejos”. En ell hi 
fonamenta el seu punt de partida. Segons el qual  els escacs representen i reflecteixen el
món. L’altre és una columna més breu titulada 
” From London to Elista” en que fa un repàs de la literatura
sobre escacs.

 

En
resum, tres articles interessants.  On
el món i els escacs participen en un joc de miralls en que Albert Serra
analitza el món utilitzant uns punts de vista i uns conceptes tant clàssics que
ja els teníem oblidats. Tant si li donem crédit com si no, els tres artícles
resulten un joc estimulant.

“Pijoecologistes” (amb el peu esquerra)

Prohibeixen a les màquines de
batre treballar de 2 a 5 de la tarda com a mesura antiincendis.  Realitat
o un gag del Polònia?


N’estic fins al capdamunt dels
“pijoecologistes”.  Fa uns mesos volien prohibir el trànsit de
tractors el cap de setmana. I ahir van prohibir que les   màquines de
batre  fesin la seva tasca de les 2 a les 5.  Si no fos bén real
semblaria un gag més del programa d’en Toni Soler.

És evident que la genteta que ha decidit això no té
ni la més remota idea del que passa fora de ciutat. Quan el cereal està a punt
cal correr a batre i si es pot a embalar i de pas recollir les bales per que un
xafec d’estiu no t’esguerri la feina.  Ara bé, sembla que això els amos de
la coselleria o no ho saben o tant els fa.

Sembla bén bé que aquests “pijoecologistes”
considerin totes aquestes activitats una execentricitat, enlloc d’una feina
important i necessària. Aquesta és l’última de les les seves ximpleries, que
han anat de la captació temporal d’aigua del Segre fins a voler prohibir el
trànsit de tractors els caps de setmana.

 Sincerament, n’estic fart que em governin un
ramat tant gran d’ignorants,capcigrays, “pijos” i urbanites.  I
pel que fà al conseller Saura que eviti els incendis i alhora que garanteixi
que la gent segui en el seu moment.  I si no és capaç de fer les dues
feines alhora enlloc de carregar-li el mort al més feble, que reconegui la seva
incapacitat i dimiteixi. Ras i curt n’estic fins els nassos de tanta norma de
tanta llei descerebrada i de tants disbarats.

 

 

 

Crack del 2008 I (amb el peu dret)

La crisi financera ja fa unes setmanes que es va acabar independentment del que facin les borses. Tanmateix en podem fer algunes lectures.

No m’enbolicaré a explicar per que Wall Street va petar, això ja ho han fet els mitjans i continuaràn fent-ho durant anys. Si però que intentaré treure algunes conclusions del que ha passat.

La primera és que els polítics arriben tard i el capitalisme financer ja s’ha refundat. S’ha acabat l’especulació sense sentit i per tant la punta de llança d’aquesta forma d’actuar ha estat destruïda sense pietat ( la banca d’inversions). A partir d’ara i durant uns anys sospesaràn cada cèntim que aboquin al sistema.

El sistema financer no serà més transparent ,però si estarà més control.lat per la classe política. De fet el tracte consisteix en el següent: els estats apuntalen el sistema i l’estabilitzen i a canvi  tindran accés a un cert percentatge de tot el diner gris i negre que es fon pels paradisos fiscals.

Un altre punt a tenir en compte és que en la pugna de vint anys que hi ha hagut entre els profetes de l’ultra-liberalisme i la classe política s’ha acabat. El mite que l’economia es regula sola s’ha evaporat. Sense els estats ara tindríem davant un crack com el del 1929 però de dimensions globals. Això no vol dir que els grans amos del joc financer hagin perdut, han perdut els que de debó es creien la doctrina neoliberal.

I finalment Europa, i més concretament l’UE. apareix com un jugador molt més fort que fa uns mesos. El fet de tenir societats més regulades i control.lades, i sistemes financers més fiscalitzats ha evitat un colapse financer general com el dels EUA. Els bancs que han fet fallida han estat els que han jugat amb massa alegria i alhora  prou pocs com per  ser un problema greu. A més han donat peu a la classe política per intervenir i renegociar un tracte amb el món financer que feia anys que esperaven.

Aquesta crisi financera no és negativa en si mateixa. Liquida un integrisme tant cec com qualsevol integrisme (integrisme econòmic, fe il.limitada en el mercat i en la seva bondat autorreguladora). També acaba amb una forma d’especulació autodestructiva com és la basada en el totxo i de retruc obligarà, si vol per força a reforçar els sistemes de seguretat social. El que si serà dur serà la crisi econòmica que la financera ha fet detonar.

Crisi alimentària (amb el peu esquerra)

Els preus dels aliments pugen;els cereals i les farines pugen; la llet puja. Els aliments incrementen els preus constantment, però d’aquestes puges els productors no en veuen ni un cèntim. Que està passant per que amb un parell d’anys haguem passat d’aliments barats i abundants a aliments cada cop més cars? I fins hi tot comencem a parlar d’escassesa?.

Tal i com ho veig jo per entendre aquesta sobtada crisi alimentària hem de retrocedir als anys cinquanta. Va ser a principis d’aquesta dècada encastada entre la segona guerra mundial i l’esclat dels seixanta que els estrategs del bloc capitalista van dissenyar una estratègia per tombar el bloc soviètic. Entre altres coses van optar per aconseguir que la població tingues un alt nivell de vida. I la condició bàsica per assolir-ho va ser aconseguir que l’alimentació fos abundant i barata. Això ho van fer mitjançant les dues formules següents.

1ª Mantenir els preus dels cereals i productes alimentaris bàsics baixos mitjançant una combinació de: control dels grans mercats per evitar especulació;  i una política d’hiperproducció impulsada per dos factors:el primer va ser una política de subvencions que primaven la producció massiva a qualsevol preu. El segón obligava els productors a incrementar la producció constantment a causa dels preus baixos que tots els grans compradors aplicaven. Amb aquesta estratègia es van assegurar producció de sobres.

2ª Un abaratiment constant del transport. Es va facilitar, ajudar i subvencionar el transport massiu. Una xarxa densa i molt eficaç assegurava que cap regió que interessés al bloc capitalista, pogués quedar despenjada del sistema de preus baixos.

A partir del moment que aquest sistema comença a funcionar els habitants del bloc capitalista comencen a poder gastar més i més en productes de consum. Per exemple electrodomèstics, cotxes, vacances, moda, segones residències…

Aquest sistema s’ha replicat si mateix en algunes fases més: la primera va afectar la alimentació, la segona la roba, la tercera productes electrònics i vehicles i la última fase (i a la que a la fi ha esclatat) ha estat l’intent d’aplicar els mateixos principis a la vivenda, edificis i mobles. Amb els mobles ha rutllat (Ikea) però les cases enlloc de ser cada cop més barates han estat cada cop més cares. I aquí s’ha trencat el sistema.

La fi d’aquest cicle que s’anava replicant és una de les causes de la pujada d’aliments. La raó són els  rendiments bancaris. Els bancs i caixes per obtenir beneficis inverteixen. Són el pulmó que dona oxigen monetari pera anar cremant cicles. Quan el darrer cicle ha fallat la banca s’ha trobat que no hi havia cap ámbit on pogués obtenir els beneficis tant desmesurats que tenia fins ara. Cap branca de l’economia, des de la indústria fins les noves tecnologies pot igualar en rendiments el que obtenien de l’especulació immobiliària dels darrers deu anys.

Cap sector? No exactament, hi ha dos sectors que poden proporcionar alts rendiments a la banca. El petroli i els aliments. Com que ja no hi ha cap raó política per mantenir els preus dels aliments baixos els inversors de la banca s’hi han llençat. I han començat a especular per guanyar-hi tant com abans. I ja tenim servida la crisi actual. Les causes d’aquesta crisi les hem de buscar d’una banda en la fam de beneficis de bancs i caixes que per satisfer-la condemnaran a la fam de debó a moltes persones. L’altra causa és purament política. Un cop esfondrat el bloc comunista quina raó tenen per mantenir els preus dels aliments barats?

Recapitulem: la crisi és real per que pugen els preus dels aliments. Però pugen per que els estats ja no tenen cap motiu per control.lar els preus, ni continuar subvencionant la producció(la política agrària comunitària fa anys que més aviat busca frenar-la, per exemple). I alhora per que s’ha convertit junt amb el petroli (que també ha pujat molt) amb l’únic ámbit on encara hi poden guanyar molts diners.

Aquesta és doncs la meva hipòtesi sobre la crisi alimentaria.

Eleccions març del 2008 (amb el peu esquerra)

Un cop investit Zapatero com a nou president del govern espanyol, ha acabat el procés electoral.  Així que ja és hora de valorar-lo. I d’assajar algunes hipòtesis.

Com que les eleccions eren espanyoles valdrà més que comencem a Espanya.

Des del meu punt de vista hi ha dos factors que han determinat els resultats del PSOE. 

1) Al llarg del procés de l’Estatut i amb l’atemptat d’ETA a Barajas.  Zapatero va liquidar les premisses amb que va entrar a la Moncloa: federalitzar Espanya, sortida negociada amb Eta i de forma més genèrica la política basada en el “talante”, el “bonrotllisme” i les “promeses per a tothom”.  Aquesta política va ser substituïda molt ràpid per una política més del gust del votant espanyol mitjà; això és centralisme i detencions al País Basc.  Un exemple d’aquesta nova actitud la tenim amb els trens de rodalies. Així mentre aquí no van ni quan fa baixada, el govern no ha parat de d’inaugurar trams de l’alta velocitat per Espanya, demostrant així a tothom quines eren les seves prioritats.
2) La situació descrita abans hauria hagut de comportar un fort desencantament del vot català respecte el PSOE.  Això no sols no s’ha donat sinò que el PSC ha fet un dels seus millors resultats.  La principal raó és la por.  La por al retorn del PP ha passat per sobre de qualsevol altra consideració. 

I ara, Catalunya.

Un cop ja dit que el PSC va engreixar-se a base de molt vot espantat. Anem per CIU i per ERC. 

Els resultats de Convergència  van ser bons. De fet pel que fa al partit han estat suficients per aturar  la guerra civil que ja fa anys que els ronda. Duran va a Madrid encapçalant una força més que respectable de diputats.  A partir d’ara però comença una nova rivalitat entre un Mas que necessita fer una oposició dura a Catalunya i un Duran que ha de festejar els Socialistes a Madrid si vol aparèixer a al foto.  Cap on basculrà la balança ho decidirà el PSOE en funció dels seus interessos. 

Per a ERC aquesta clatellada  pot ser una purga salutífera, o bé el començament de la fi.  Si el PSC  s’ha menjat el vot de la por,  ERC es va menjar a les passades eleccions el vot de la ràbia. Els vots i escons que ha obtingut ERC són el seu veritable capital electoral.  Depenen de si mateixos per  sortir del trencacolls on s’han ficat. Ara tenen dues opcions. Recular fins on van perdre el nord:formació del primer tripartit, i un seguit de capitulacions sitemàtiques a canvi de conservar càrrèc i cotxe oficial. O bé, tornar a definir una línia ideològica pròpia on la independència, la defensa i l’enfortiment de Catalunya tornin a ser el centre del seu discurs i esdevinguin un altre cop “accidentalistes” pel que fa amb qui pactar o negociar. Si no són capços de fer això el futur que els espera és el mateix que a Izquierda Unida i a Iniciativa. Esdevenir un partit tant minoritari com ornamental.

En conjunt, aquestes eleccions han servit per reforçar Zapatero i Rajoy.  Gràcies a una campanya netament bipartidista i molt presidencialista els dos han sortit molt i molt reforçats.  A Catalunya el més destacat és la cura d’humilitat d’ERC i la constatació que l’empremta del PP és molt profunda i causa pànic.

I ara un cop constituït el Congrés que?  Zapatero ha escollit no negociar amb cap partit petit.  Per molt que digui i per molts gestos que faci la seva política queda clarament definida de bon començament.  Amb Bono presidint el congrés deixa clar quina línia del PSOE li interessa potenciar: centralisme i espanyolisme. A més el fet de no voler pactes amb CIU ni el PNB sumat al fet que ell i Rajoy  no paren de picar-se l’ullet ens condueix a una “gran coalició” de fet.  Formalment és barallaran per qualsevol ximpleria però en les coses serioses aniràn a una.   I si aquesta última hipòtesi és correcte ja ens podem calçar que rebrem segur…

On és la nova cultura de l’aigua? (amb el peu esquerra)

Aquests dies en que la sequera s’ha convertit en un dels eixos dels informatius
i premsa, he recordat molt sovint aquests mots:"nova cultura de
l’aigua". Estic totalment d’acord amb els que diuen que l’aigua és un
recurs preciós. I per tant cal racionalitzar-ne l’ús i perseguir-ne
l’abús. També crec que hem de ser ferotgement exigents amb la seva
manipulació i distribució. Però això no és tot.

Que tenim un problema seriós amb la manca d’aigua, és evident. És per
això que estic tant irritat amb l’actual govern. Sóc conscient que
estem davant d’un problema difícil.
També sóc conscient que canviar una cosa tant arrelada i fonamental és
lent. Però això no excusa el fet que en tots aquests anys un govern que
en el seu dia va fer bandera de la nova cultura de l’aigua no hagi
actuat amb decisió per implantar-la. I ara que la situació és
tant greu que fan?
no paren d’escopir normes
que ningú podrà fer complir. La veritat és que després d’una
legislatura i mitja de govern d’esquerres estic decebut i irritat.
Decebut per que tot han estat bones paraules, i un munt d’iniciatives
ximpletes i estúpides(des d’un estatut que ningú volia fins ensenyar
biologia o matemàtiques en anglés, passant per les corones d’espines o
el control impossible de les bicis a Barcelona). I irritat per que tinc
la certesa que em van enredar. Un munt de il.lusió per millorar i
alhora la percepció que la gent d’esquerra i iniciativa (val a dir que
el P.S.C. mai em va merèixer ni una engruna de confiança) eren persones
capacitades per fer les coses ben fetes se n’ha anat a norris.

Seguint el fil
del que acabo de dir hi ha una cosa que em comença a fer basarda. La
nostra classe política en bloc (esquerres, dretes, centres,
nacionalistes o espanyolistes) és especialista en convertir bones idees
i iniciatives en propaganda electoral o instruments. Se m’acut per
exemple el "Foro de Ermua"
o "mans blanques" que es van convertir en instruments de P.P. O bé la
ja mencionada cultura de l’aigua que va transformar-se en un eslògan
electoral que un cop passades les eleccions, i per tant acomplerta la
seva funció, ja podia ser llençat a la brossa fins les properes. Això
em porta a una conclusió, la nostra classe política funciona de tal
manera que tan bon punt apareix una iniciativa o idea que pugui
resultar interessant la parasita per treure’n el màxim de profit. Per
tant tenim una classe política que enlloc d’ajudar al cos social el
parasita i en xucla els recursos intel.lectuals (pel que fa als
econòmics no cal ni dir-ho). Crec que el malestar i el despreci
que observo cada dia vers els nostres polítics té com a primera causa
aquesta sensació que són uns paràsits. I això si que em preocupa
seriosament, perque necessitem polítics i un país com el nostre els
necessita pel cap baix bons, i per anar bé extraordinaris.

De mica en mica s’omple la pica (amb el peu dret)

Després de veure la manifestació de dissabte. Després d’observar ja fa un temps les actituds de la gent al meu voltant. Després d’un temps també, de parar l’orella en moltes converses casuals començo a pensar que potser si que anem endavant.

La idea que amb Espanya no anem enlloc va arrelant amb una força cada cop més gran. I el que és molt més important arrela entre gent de diversos estrats econòmics i socials. Tota aquesta gent va arrivant a la mateixa conclusió: uns gràcies als seus estudis, altres per que han estat dies i dies sense corrent, altres per que van al Teatre Nacional i salten els ploms. Els empresaris hi arriben malgrat ells mateixos de tant topar contra l’estat que es vota i que no es vota. Un estat que els estima sols alhora de cobrar-los tots els impostos possibles, i no ajudar-los si no és a pagar més (ni la totpoderosa Caixa se’n va sortir).

La independència ha abandonat els àmbits radicals i marginals per entrar a les aules, als estudis macroeconòmics i als despatxos dels advocats. La independència ha deixat de fer por per esdevenir l’únic programa clar que obre una porta cap el futur. I aquí rau la seva força. Després de més de trenta anys de demòcràcia ha quedat demostrat de forma irrefutable que el component anticatalà és consubstancial a la identitat espanyola independentment del color polític.

El lema de la manifestació era "Pel dret a decidir" és clar que estem davant d’un eufemisme. També és clar que l’eufemisme no ha enganyat a ningú. Tothom qui era a la manifestació està per la independència? suposo que no però ho pot estar d’aquí uns mesos o anys. Igual que moltes persones molt fartes de ser bons per pagar i prou.

Però per que aquesta idea que tot just fa vint anys era marginal, va guanyant implantació i es va convertint en un objectiu polític que comencem a percebre com a possible? El primer motiu ja l’he dit abans. Tots aplegats estem molt cansats que qualsevol polític de pas sucat amb oli de gira-sol transgènic ens venti una fava per fer carrera. L’altra és la percepció cada cop més clara que l’estat espanyol sols té interés en xuclar. Quant a aquests dos fets contraposem una idea de futur com la independència ja tenim el plat cuinat. A més l’estat espanyol no pot deixar de fer el que fa per que necesita cada cèntim que s’endú per acontentar la seva clientela de debó. És a dir que encara que volguessin arreglar-ho no poden.

Així doncs de mica en mica, el PP, les ministres saleroses,els presidents de govern mentiders , una situació estructural inevitable, els Losantos, els Aznars, els reis, les Letizies i la feina dels que n’han fet bandera van omplint la pica.