Arxiu de la categoria: General

La ley del crimen.

La ley del crimen

Mark Galeotti

Rba.

“ La ley del crímen” és una veritable història de la màfia russa i alhora una anàlisi precisa del seu funcionament i estructura.

El llibre està organitzat en quatre parts. La primera ens parla dels orígens del crim organitzat a la Rússia tsarista. Aquí hi trobem bàsicament bandidisme rural i robatoris de bestiar. Aquesta arrel creix a finals del segle XIX junt amb la industrialització i els grans suburbis. A aquesta primera fornada s’hi va enfrontar un estat que oscil.lava entre la passivitat a les reaccions exagerades i sovint cruels. És en aquests anys que es forma “la comunitat dels lladres”. Una forma primigènia de crim organitzat on els membres d’aquesta comunitat lluitaven per separ-se de la resta de la gent utilitzant codis lingüístics propis així com tatuatges i una actitud ferotge d’oposició a l’estat. És en aquest anys que apareix també la figura del “lladre honrat” un criminal fidel al codi dels lladres, és el “vorí v zakone” el lladre de llei.

Aquestes formes d’organització criminal perviuen fins a finals dels anys quaranta quan assistim a una guerra dins el crim organitzat. Així mentre els “vorí v zakone” històricament es distingien per negar-se a col.laborar amb l’estat una nova fornada de criminals més ben disposats respecte als directors i carcellers dels gulags se’ls van enfrontar. Els dirigents soviètics conscients dels avantatges que suposarien per a ells mafiosos més “col.laboratius” van fomentar aquesta guerra que es va anomenar la “guerra de les gosses” (nom que dedicaven els “vorí v zakone” fidels a la tradició a aquesta nova lleva). El resultat va ser una victòria dels nous mafiosos. Els contactes i col.laboració entre criminals i bolxevics provenen d’abans de la revolució però és a partir d’aquest moment que comencen a “institucionalitzar-se”.

La segona part analitza l’evolució de les bandes criminals al llarg dels seixanta i setanta moment en que el principal negoci era el contraban. I moment també en que el crim organitzat és ben vist ja que són proveïdors de productes difícils d’aconseguir. Aquest període acaba amb la Perestroika i l’esfondrament de la URSS els anys 90 . És durant aquesta dècada que les bandes agafen més volada. En primer lloc per l’esfondrament de l’estat, en segon pel reclutament massiu d’esportistes i veterans de la guerra d’Afganistàn. És un moment en que aquests gangsters abandonen totalment les tradicions criminals(tatuatges, etc…) per esdevenir empresaris criminals “avtorieti”. Aquesta nova figura busca difuminar-se dins la societat, i sovint gestiona negocis legals i il.legals simultàniament. Alhora que fa servir també de forma indistinta mètodes legals i il.legals.

La tercera i quarta part Galeotti les dedica a fer una anàlisi de la situació present. Analitza les grans confederacions criminals, on les bandes s’hi poden associar i així obtenir una certa protecció. I també altres tipus de bandes organitzades tant ètnicament : eslaves, txetxenes, georgianes, com geogràficament (extrem orient). Així com les connivències entre política i crim organitzat. I sobretot en la última part la relació de control que actualment exerceix el govern de Putin sobre les diverses branques del crim organitzat. A més s’atura en un interessant anàlisi sobre la ficció que inspira el món criminal en la societat russa els darrers anys. O sobre el paper fonamental que ha tingut el crim organitzat tant en l’annexió de Crimea a la federació russa, com en l’actual guerra al “Donbass” ucrainés.

Per acabar diré que estem davant d’un llibre excel.lent que és alhora una història i una anàlisi de que és, d’on arrenca i com funciona el crim organitzat a Rússia. Defugint sensacionalismes i situant cada moment i cada exemple dins el seu context.

Jordi Riu

Star Trek Discovery

Reconec que sóc un “Trekkie” des de finals dels anys 80 quan Tv3 va emetre la série original. I després que vaig seguir les aventures del capità Picard a la “Nova Generació”. Així que fa unes setmanes vaig començar a veure la nova sèrie de l’univers “Star Trek” “Star trek Discovery”

La primera temporada es basa en un episodi de la sèrie clàssica on hi apareix l’Imperi Terrà. Mentre que la segona enllaça el “Discovery” amb l’”Enterprise”. Els arguments són reconeixibles. Així com el tractament de temes científics i l’ambientació però les semblances acaben aquí. L’acció supera la reflexió en tot moment. Els problemes i les discussions sobre com abordar-los és sovint una part substancial de molts arguments tant de la sèrie clàssica com sobretot de la Nova Generació. A Star trek Discovery la discussió desapareix. L’acció muntada i desenvolupada a un ritme similar al de les darreres pel.licues de la saga la devora. Aquesta acceleració fa també menys versemblant el desplegament de base científica que es pugui fer. D’altra banda els actors que no tenen el mateix carisma que Leonard Nimoy o Patrick Steward són exposats a unes situacions on tant les seves febleses com l’ambigüitat moral hi afloren. Aquest darrer punt , l’ambigüitat moral, crea per si sol un Star Trek més fosc i alhora uns personatges més realistes. Però li pren una part del seu encant. Per a mi trobar una sèrie de ciència ficció optimista, civilitzada, que pregona la necessitat de practicar una visió tolerant, on l’exploració i la recerca científica són motors de l’acció li atorgava una gran força. I la diferenciava d’altres universos distòpics. Potser aquest enfosquiment era inevitable , vist l’època en que vivim, però tinc el convenciment que es menja una part de l’esperit d’Star Trek.

Els Klingons, i més concretament la guerra contra l’imperi Klingon omple la primera temporada. La recreació de l’imperi i la seva estructura és acurada, interessant i desaprofitada. Ja que malgrat tot l’esforç que dediquen a recrear l’Imperi Klingon no li donen tot el joc que li podien donar. En aquest aspecte podria ser que els canvis en els equips de guionistes i producció hagin tingut el seu paper.

L’enllaç amb l’univers de l’Enterprise de la segona temporada busca clarament una reconciliació amb els “Trekies” La presència del capità Pike i d’un Spock jove creen un vincle notable entre amdues sèries. Aquest enllaç en la primera temporada sols el trobàvem en Sarek.

En resum diré que Star Trek Discovery recull una part de l’esperit de les sèries precedents però amb molts més efectes visuals més acció i un ritme molt més accelerat que les anteriors. També hi trobem un univers més fosc, menys optimista. Trobo a faltar també més racionalitat i reflexió que equilibri millor els desafiaments i les solucions trobades. Malgrat tot Star Trek Discovery actualitza i eixampla l’univers trekkie. Encara que l’enfosqueixi

Jordi Riu

Un ascensor al espacio (amb el peu dret)

 

 

 

“Un ascensor al espacio” és un llibre de divulgació científica gairebé per a tots els públics. Està organitzat en tres grans arees: l’espai, la matèria i nosaltres mateixos. Aquestes arees defineixen el camp d’acció de les tecnologies analitzades. Dins de cada àrea hi trobem vàrios capítols en que s’explica i analitza una tecnologia concreta. Així veiem com es parla des d’enviar gent i materials a l’espai fins a interfaços cervell ordinador, passant per nanorobots o macro robots que construeixen cases (cal dir que un d’ells és una creació de l’Institut d’Arquitectura avançada de Catalunya).

La gràcia del llibre, des del meu punt de vista és que a través del seu mètode d’exposició s’assoleix un doble objectiu; en primer lloc conèixer força a fons una tecnologia d’un àmbit concret així com els seus pros i contres, i en segón lloc s’hi esperona la imaginació i la curiositat ja que cadascún dels seus capítols actua com un exemple de molts més temes i àmbits que no surten al llibre. I tot aixó enbolcallat amb un humor irreverent que fulmina qualsevol temptació de solemnitat i converteix el llibre en un vehicle amè i divertit per aprofundir en el que explica i deixar volar la imaginació en el que s’insinua.

Jordi Riu

El sindicat de l’oblit (amb el peu dret)

 

 

El sindicat de l’oblit

Albert Villaró.

Columna.

Fa ja quatre anys l’Albert Villaró ens va elluernar amb una una novel.la magnífica. «Els ambaixadors» retratava un món ucrònic en que Catalunya s’havia independitzat l’any 1934. Havia estat envaïda pels nazis durant la segona guerra mundial. I en aquell episodi concret els agents secrets catalans havien d’impedir que un general espanyol detonés una bomba nuclear a Barcelona. En aquella aventura vam descobrir mossèn Farràs, un  «007» domèstic, desmenjat, carregat de dubtes morals i personals però capaç de sortir-se amb la seva. Al « Sindicat de l’oblit» estem a l’any 1975. Mossèn Farràs ès cridat a abandonar la seva casa a Tor per tal assistir a un funeral a Barcelona. Aquest és el punt de partida de la nova novel.la de l’Albert Villaró que ens retroba amb aquesta Catalunya ucrònica, que aquest cop juga el seu paper dins la guerra freda. I on el passat i el present conflueixen un altre cop en la figura de mossèn Farràs. Si «Els Ambaixadors» és trepidant i a voltes divertida fins a dir prou, «El sindicat de l’oblit» és meys lluminosa, més reflexiva, l’humor negre encara hi és però pesa més una sensació de final d’etapa. Hi trobem acció, moments de tensió, però el context aquí és encara més importat fins hi tot que en la seva predecessora.

L’Albert Villaró ha tornat a construir un thriller apassionant, totalment addictiu on realitat i ficció, present i passat es piquen l’ullet constantment. La trama avança amb lentitud al principi, ja que està dedicada sobretot a recapitular fets passats. Però tan bon punt arrenca l’acció guanya terreny amb un final totalment crepuscular.Tant «Els abaixadors» com « El sindicat de l’oblit» ens ofereixen una mirada de vegades irònica i de vegades tendre de nosaltres mateixos des de la distància infinita d’un «i si?» Sempre això si, carregada d’humor i sense ni una gota d’èpica. Aquest darrer fet és el que més m’agrada. A la ucronia que basteix l’autor no hi ha gens d’èpica ni en els grans fets, ni en els personatges, ni en Mossèn Farràs ni en ningú. Tot el que s’hi explica està carregat de virtuts i misèries ben domèstiques i nostrades. Tanmateix, és sens dubte una novel.la fantàstica, que es llegix d’una sola glopada, farcida de situacions increïbles i carregades d’humor. Ambdues són sense cap dubte totalment imprescindibles, sobretot si us voleu abstreure …

Jordi Riu

Bon dia, són les vuit! (amb el peu dret)

 

 

Bon dia, són les vuit!

Antoni Bassas

Destino.

Un cop llegit «Bon dia, són les vuit!» m’ha fet la impressió que es sustentava sobre dos pilars. En primer lloc hi he trobat una crònica perodística d’un llarguíssim treball radiofònic, concretament dels anys que van del 1995 fins al 2008. L’altra pilar és la biografia professional de l’Antoni Bassas. Crec que és el fet de sustentar-se sobre aquests dos puntals el que fa de «Bon dia, són les vuit!» un excel.lent llibre. La seva biografia professional li dona perspectiva.l’Antoni Bassas ens explica els seus orígens professionals, com d’important va ser per ell treballar amb en Joaquim Maria Puyal. I alhora que va significar per a ell els anys de corresponsalia a Washington. I és gràcies a la perspectiva i alhora context que aporta aquesta biografia professional, que el cos central del llibre queda reforçat i resaltat.

Aquest cos central no és res més i res menys que el llarguíssim període en que ell va dirigir els «Matins de Catalunya Ràdio». El llibre hi apareixen moments destacats, brillants i trerribles, hi apareixen també anècdotes, convidats, contertulis i tot el que pot acompanyar un programa de ràdio durant tants i tants anys. L’Antoni Bassas fa un repàs força sistemàtic de les seccions i col.laboradors que més va apreciar (destaquen les tertúlies dels Tres Tenors i les col.laboracions amb en Raimón Panniker). Així com un extens reconeixement de col.laboradors i personal que l’envoltava.

Però si tot s’acabés aquí l’Antoni Bassas ens hauria explicat la seva vida professional, de la qual n’hauria destacat «Els Matins de Catalunya Ràdio». El llibre va més enllà. A banda de la descripció d’aquells anys , ens explica la rebotiga i sobretot ens dona la seva visió subjectiva de com anava vivint aquells anys alhora que també ens ofereix les seves reflexions sobre cada moment. A parer meu el que fa absolutament addictiu «Bon dia , són les vuit» és que el nucli central del llibre: la vida professional d’en Bassas i els anys als «Matins» , es complementan amb les seves sensacions i sentiments al llarg dels anys, i amb les seves reflexions sobre la ràdio pública, i sobretot sobre la seva relació amb el poder.

Si el vau escoltar, no us el podeu perdre per que el disfrutareu, i si no ,hi trobareu un llibre excel.lent que explica l’inici de moltes coses de les que hem viscut aquest darrers anys i que a més a és està escrit bén bé com una novel.la .

Jordi Riu

La banda dels nanos (amb el peu dret)

 

 

La Banda dels Nanos.

Robert Saviano.

Anagrama.

Saviano torna a Nàpols, aquest cop al centre de la ciutat, i torna al Nàpols de la Camorra, del «sistema». «La banda dels Nanos» és una novel.la que ens relata com un grup d’amics adolescents fascinats pel món mafiós i liderats per en «Nicó» primer s’apropen a la criminalitat organitzada i després s’hi introdueixen fins a ocupar un lloc destacat en «el sistema». La novel.la ens transporta dins del propi grup en aquest camí. Primer en les fatxenderies i converses d’aquests primers passos. Després, segons avancen en la seva carrera criminal abandonen les fatxenderies per introduir-se en la violència. Una violència real, res de pantalles i videojocs, la violència dels trets i dels assassinats. Amb un final brutal i inesperat on s’entén el per que es reprodueix el fenomen del crim organitzat, i per que té cobertura social.

La novel.la trasbalsa, el ritme de lectura és fa tant addictiu i ràpid com els «scooters» que fan servir els protagonistes per desplaçar-se. Com a «Gomorra» «La Banda dels nanos» és alhora fascinant i terrorífica; és alhora una descripció de com es crea una «barca» en el context de la camorra i un relat terrible d’un grup d’adolescents fascinats, imbuïts per un clima que els encamina cap el crim.

És aquesta contradicció intrínseca el que em va trasbalsar. Tot el llibre destil.la simpatia cap els nois que conformen la banda, són adolescents com qualsevol altre que pogueu conèixer. Cap d’ells excepte un no pertanyen al món mafiós. No són nois de famílies desestructurades, són normals. Alhora però et terroritzen, ja que veus ben bé que aquests nois normals i corrents es llencen de cap cap el crim organitzat amb la frisança, la crueltat i la inconsciència pròpies de la seva edat. I això els converteix en monstres.

Estem davant una novel.la excepcional que té múltiples facetes. És un retrat de Nàpols, i alhora una crònica del naixement d’un grup criminal. Però és també un lament per la destrucció de gent jove que es crema en la flama de la violència criminal. És una denúncia d’un context social on els herois són els mafiosos. I tot sense perdre de vista la pròpia humanitat dels protagonistes. «La banda dels nanos» és d’aquelles novel.les addictives, que retraten a través de la ficció un tros de realitat. Una novel.la que et frapa i et trasbalsa. Que t’atrapa i t’obliga a llegir a tot gas per saber d’aquells nanos que et cauen bé i alhora et fan pànic. I als quals acompanyes en el seu ascens dins el «sistema», i en la seva davallada com a persones conforme s’endinsen en el la via del crim.

Jordi Riu

Argelagues (amb el peu dret)

portada_argelagues_gemma-ruiz_201606141311

Argelagues, Gemma Ruiz. Proa.

Argelagues és una excel.lent novel.la que retrata la hitòria d’una família. En  ella  es posa de relleu l’heroisme diari  de les dones que durant la guerra civil recorrien els camps i cases de pagés cercant menjar, els abusos a les fàbriques, les brutals jornades de treball i les no menys brutals condicions de treball a les fàbriques. Així com la duríssima vida a pagés bén allunyada de qualsevol visió idealitzada.

 Estem davant d’una novel.la que abarca un segle en la vida d’una família.  I encara que de fet es una saga familiar, l’eix central que sosté la novel.la i la família són tres dones.   És a través dels seus ulls i de les seves veus que veiem com una noia de Castellfollit i una altre de Múrcia arriben a Sabadell.  Com s’abandona la pagesia per anar a la fàbrica. I com es construeix una índustria (i algunes fortunes) damunt de les espatlles de gent treballadora i molt molt complidora.

 Més enllà de la trama i dels seus personatges, que ja són fascinants per si mateixos,  cal destacar la forma en que està escrita.  És una novel.la creada a partit de l’oralitat.  El text és basteix damunt les veus dels personatges.  És una novel.la on els personatges parlen de debó.  Cadascún d’ells amb uns orígens i una biografia que el dota d’una veu personal.  L’autora aconseguex crear un tot armònic encaixant les veus de cadascún dels personatges.  És aquesta oralitat, aquest gust per fer parlar els personatges, i que siguin ells mateixos, amb les seves pròpies paraules que ens expliquin la seva pròpia història el  que fa fascinant la novel.la. Constantment hom té la sensació de senstir-los realment enlloc de llegir-los

 En resum: “Argelagues” és una saga failiar, però també és un retrat de com un troç del país va passar de ser agrícola a ser indústrial, i quin preu van pagar  els que van fer-ho.  Però “Argelagues” va més enllà ja que fa aflorar en cada personatge una veu personal pròpia gràcies a la qual la Gemma Ruiz compón un mòsaic que va de Castellterçol a Múrcia, Vacarisses, Sabadell i arriba fins hi tot a Venècia.

 Jordi Riu

Nedant entre taurons (amb el peu dret)

nedant

Nedant entre taurons.

Joris Luyendik

Empuries

Nedant entre taurons és un brillant treball periodístic i alhora un bón treball antropològic.  Però la suma dels dos punts de vista crea una eina bàsica si volem entendre que ha passat aquests darrers anys de crisi i de fet encara està passant ara mateix.  L’autor per tal d’entendre el Crack del 2008 s’ha submergit en el món de la City de Londres i ha analitzat  la indústria financera a partir de la gent que hi treballa. El métode que ha tiat l’autor és seguir una “corba d’aprenentatge”.   

 La primera cosa que el sobta és com n’és de difícil accedir a un món on hi treballen molts milers de persones.   Un cop aconsegueix entrar-hi desentranya l’argot i l’estructura de la City i tot seguit passa a les feines i com i qui les realitza.  El resultat és brutal. La gent que treballa a la indústria de les finances és mou en un món amoral, curt-terminista, envoltada d’incentius perversos, sense cap seguretat laboral, però (això si ) molt bén pagada.

 De fet, res del que ens explica l’autor és nou, però el mètode que fa servir ens mostra la mecànica diaria de la indústria financera.  I ens la mostra de forma ordenada, transparent, sense argot ni dificultats afegides.  El que, a parer meu, fa tant esgarrifós el retrat que ens fa l’autor és precisament com n’es d’essencialent senzilla, despietatada, amoral, i sobretot criptica la indústria de les finances. Els principals mals de la indústria financera  segons l’autor són:

 La mida dels bancs, s’han fet tant gegantins que no poden fer fallida.  I per tant si tenen problemes  ja els salvarem els contribuents.  Alhora són tant grans que són ingovernbables, de fet ningú sap del cert que fan, i posats a no saber no saben del cert si guanyen o perden diners.  Els balanços que ens presenten anualment són una pura pantomima. A més són tant gegantins que el mateix banc assessora a empreses que entren a borsa  i alhora assessoren clients que volen invertir en borsa.

 Incentius per un funcionament amoral.  És qui contracta el producte que ha de saber el que compra. I si no l’entén pitjor per a ell.  Cap seguretat a la feina, et poden fer fora en qualsevol moment, per tant no val la pena treballar ni tant sols a mig termini.  Dins la indústria de dels finances s’ha de viure al dia.

 Internet i productes super-complexos:  Internet permet fer milers d’operacions de compra-venda en segons.  Ningú té cap tipus de control sobre aquestes operacions.  De fet l’autor ens explica que hi hagut casos que quan tot es descontrol.lava massa la solució ha es estat desendollar els servidors.  I alhora l’elaboració i venda de productes financers creats per matemàtics, basats en plantejaments estadístics. Aquests productes són de fet tant complicats que els que els han de revisar i autoritzar no entenen ni un borrall del que estàn autoritzant.

 Tot llegint “Nedant entre Taurons” m’ha vingut al cap la idea de Hanna Ardeent “la banalitat del mal”.  En certa manera fa fredar com n’és de “cutre” el sistema que gestiona els nostres diners.  I com la gent que hauria de control.lar l’estabilitat financera mundial de fet juguen a malabars amb ella. O bé no poden, no saben, o no volen frenar i supervisar i acotar la indústria financera.

 Jordi Riu

Els nois del Zinc (amb el peu dret)

nois_de_zinc_web-193x300

Els nois del Zinc

Svetlana Alekseivitx.

Raig verd.

Svetlana Alekseivitx ens ofereix a “Els nois del Zinc” un suma d’entrevistes a una multitud de persones que es es van veure afectades per la guerra de l’Afganistàn.  L’autora entrevista gent de tots els àmbits, des de soldats rasos a professionals  d’el.lit, civils, vidues, mares, supervients, metges, infermeres, etc. L’efecte que assoleix l’autora amb aquest mètode és crear un gran fresc, en el qual la suma de vivencies personals i per tant subjectives acaben conformant una visió global i quasi objectiva d’aquell conflicte.

Més enllà de la tristor, la violècia i la desesperació que emana el llibre,  el que em va impressionar  més va ser com tota una generació va ser sacrificada a l’Afganistàn per no res. En aquella guerra que avui tothom intenta oblidar s’hi va consumir una generació sencera  tant físicament com moralment.   La guerra de l’Afganistàn va obligar a moltissima gent a assumir que els havien educat per viure en un món irreal,  un món corrupte, cruel, que els hi demanava que es sacrifiquessin pel bé de l’internacionalisme.  Però que quan van tornar s’esforçava en fer-los desapareixer.  Alhora tothom va descobrir que el règim en el qual vivien, i molts d’ells en el qual creien, era  de cartrò pedra, cruel, trampòs i sobretot corrupte.  Aquesta caiguda moral de tota una generació crec que explica en part per què i com va caure l’antiga URSS.  I fins hi tot explica un personatge com Putin.

En resum, els nois del Zinc ens parla d’una guerra, dels que hi van cobatre, però també dels que en van rebre les conseqüències. L’autora para una especial atenció a les mares, que són les que entomen tot el dolor. Però alhora retrata també la fi d’una època, de la qual la guerra d’Afganistàn va esdevenir (per dir-ho així) un fussible.

 

Jordi Riu

 

 

Trilogia del mar trencat (amb el peu dret)

 

mar trencat

Trilogia del mar trencat.

Joe Abercrombie

Rosa dels Vents.

Els títols que composen aquesta trilogia són: Mig Rei, Mig Món, i Mitja Guerra. Tots ells es poden llegir de forma independent però és aconsellable llegir-la seguida per copsar  tota l’evolució dels personatges.  La trilogia del mar trencat és una saga  de litératura fantàstica, però la gràcia de tot aplegat és que l’obra de Joe Abercrombie depassa el genere fantàstic.

Com ja he dit més amunt cadascún dels tres llibres tenen entitats pròpies, ja que cadascún d’ells a més de posar-nos en antecedents ( Mig Món i Mitja Guerra)  és centra en un personatge concret i a banda d’explicar-nos las seva història  aprofundeix en un àmbit diferent.  Així Mig Rei  ens parla de “resiliència”, de com superar les pròpies mancances i pors. Mig Món es centra en l’adolescència i Mitja Guerra és centra en l’absurditat de la guerra.

Malgrat aquest plantejament tant individualitzat de cada llibre la trilogia és un tot homogeni, ja que  segueix la vida de vàrios personatges apareguts entre el primer i segón volum: Iarvi, Espina,Brand, etc… I alhora hi ha dos fils conductors, el més evident és el desig de revenja de Iarvi i la Reina Daurada que teixeixen l’acció. Però de forma més subjacent el que mena l’acció és una lluita per l’hegemonia religiosa i per tant política, cultural i econòmica.

A banda de la trama en si l’autor ens ofereix la seva visió crítica i a la fi un xic desesperançada de diversos temes.  Com per exemple l’afany de superació, la tensió entre els mites i la realitat, la relativitat del bé, l’adolescència.  Així com també ens ofereix una certa parodia del gènere, i una reivindicació de la humànitat de líders i herois.

Com a conclusió diré que estem davant una gran saga de novel.la fantàstisca que és alhora moltes coses més .  Una saga que es llegeix com una novel.la d’aventures, però que aporta molta més profunditat, i és això precisament el que la fa especial.

Jordi Riu

Mig Món (amb el peu dret)

9788416430048-673x1024

Mig món és el segón volum de la sèrie “El Mar Trencat”. Estem davant un llibre de fantasia heròica, que segueix els cànons: tenim una companyia, un viatge, una missió i un misteri.  La gràcia del llibe és el punt de vista .

Si el context és un món fantàstic força bén trabat, i amb les dosis justes de misteri per que el lector no sàpiga si estem davant d’un món passat, futur, o totalment fantàstic. El punt de vista dels dos protagonistes és  el de dos adolescents carregats de tots els dubtes, ingenuitats, flamarades, i enmurriaments inevitables a la seva edat. És aquest factor el que fa molt divertit el llibre ja que els nostres “herois” suporten  privacions, lluites i viuen aventures submergits en una tepesta hormonal i   d’autoconeixement.

A banda d’aquesta característica Abercrombie disfruta reflexionant i qüestionant la forma amb que es crean i s’expandeixen els mites.

Com a conclusió diré que estem davant un llibre de fantasia heroica però abordat amb una gràcia i una ironia que el fan molt i molt recomanable tant pels lectors habituals del gènere, com per lectors que sense estar interessats per la fantasia busquin una bona novel.la, divertida, irònica, amb acció i que capgira  la visió de l’adolescència i dels rols preestablerts.

Jordi Riu

 

Zerozerozero (amb peu dret)

zerozerozero_9788497879293

Zerozerozero

Roberto Saviano

Ed.Empúries.

 Ja fa set anys des de la públicacióde Gomorra en català.  En ella Saviano ens va fer una radiografia de la Camorra napolitana.  Ara  l’autor aborda el tràfic de cocaïna.  Com he dit abans Gomorra era una radiografia,  ens mostrava l’esquelet, l’estructura interna  de la Camorra.  En canvi Zerozerozero és un retrat global del món de la cocaïna.

El que fa Saviano aquest cop és mostrar totes les facetes possibles d’aquest món.  Un món que, com ell descriu, ens és d’una quotidianitat total.  Si no en veiem fragmens en el nostre dia a dia és bén bé per que no volem, ja que la compravenda i consum de cocaïna està tan estesa i és tant usual que el mateix Saviano ho descriu a la perfecció “*Tira de coca la persona que seu al teu costat al tren i que n’ha pres per poder-se llevar aquest matí o el conductor de l’autobús que et torna a casa, perqè vol fer hores extres sense que se li enrampin les cervicals. Tiren de coca la gent que tens més aprop. Si no és el teu pare o la teva mare, si no és el teu germà, doncs aleshores el teu fill. Si no és el teu fill, el teu cap. O la secretària que només esnifa els dissabtes quan surt (…)

ZeroZeroZero és un llibre estructurat com un diamant, on cada cara, cada faceta mira cap l’interior del mateix negoci.  Però des d’un lloc i des d’un àngle diferent.   Saviano ens explica la cocaïna des de tots els àngles que pot i a més tots ells els tracata amb el màxim rigor.  En el llibre hi trobem els productors, els pagesos que planten coca als altiplans andins.  Hi trobem el procés d’el.laboració . Els narcos colombians i la seva història (Pablo Escobar, Càrtel de Cali)fins avui. Hi trobem els actuals càrtels mexicans, inclosa la seva història iniciada als anys de la segona guerra mundial, així com la seva brutalitat.  Hi trobem els intermediaris, els “Brokers” de la coca, sense descuidar-nos tampoc de la seva història i dels seus pioners.  Hi trobem el paper de la N’dragheta i el fallit intent de la Cosa Nostra per entrar-hi.  Sense deixar de banda la mècanica de les transaccions, a partir de casos concrets.  Hi trobem el món dels petits venedors i hi trobem el món dels consumidors. Hi trobem els policies que ho combaten i hi trobem fins hi tot el paper que hi juguen els gossos. Hi trobem els especialistes que organitzen les trameses i preparen les vies, des de les més modestes d’uns grams que viatgen en l’estòmac d’una persona fins les que consisteixen en tones i tones que es transporten en contenidors i fins hi tot submarins.  Hi trobem el blanqueig del diner i hi trobem fins hi tot el paper dels penedits sense els quals és quasi impossible desarticular aquestes xarxes.  Tot això condensat en458 planes.

Zerozerozero sols es pot abordar globalment. Ens trobem davant d’un llibre alhora global i alhora obsesivament detallista.  Un llibre que descriu des del màxim de punts de vista el funcionament general d’un negoci que abasta tot el plàneta.  Però alhora està farcit d’exemples, d’històries concretes amb noms i cognoms que  donen humanitat al que d’altra manera sols seria una descripció general.  El gust, o més bén dit, l’obsesió de Saviano pel detall com a eina per entendre i dotar de perspectiva la situació global és el que converteix aquest llibre en quelcom únic.  Hi ha altres llibres sobre la criminalitat organitzada.  Però  Saviano és capaç de crear un text que retrata múltiples  facetes d’una realitat sense perdre la visió de conjunt.  I alhora sense oblidar mai el “factor humà” que hi ha en totes i cadascuna d’aquestes facetes.

Zerozerozero és un llibre que posa de manifest el món de la cocaïna.  Un món amb el qual convivim diariament, ja que el món de la cocaïna segons l’autor  és l’exemple més fidel i alhora més extrem del nostre mon diari.

*Pag. 11