modesta opinió

Per ètica professional, crec que em correspon mullar-me sobe el tema de l’estatus de la llengua castellana en una Catalunya independent. Per bé que això de l’estat català no serà demà en el millor dels casos, aquest és un tema que cal abordar. Els principals líders catalans ja s’han pronunciat i en sentit positiu, tal i com ho veig jo. L’Artur Mas fins i tot s’ha atrevit a dir que els castellà és patrimoni de Catalunya. Good for him! No l’he votat mai; però últimament cada cop que obre la boca, per mi guanya punts.

Cal dir que la majoria dels meus col·legues sociolingüistes, pel que he pogut veure, es manifesten contraris a què una hipotètica constitució catalana defineixi unes llengües com a oficials o cooficials. Jo puc entendre aquest posicionament. De fet, tècnicament el veig encertat. Però aquest no és un debat sobre tecnicismes. És un debat polític que s’ha d’expressar en un llenguatge que tothom entengui, i que ara s’ubica sobretot en els termes que ha definit la tercerca restauració espanyola. És possible que un dia un estat català pugui crear el seu propi llenguatge polític, sí. Però mentrestant, jo el que defenso és -clarament- que el castellà ha de ser oficial. I si no hi ha llengües oficials, doncs com si ho fos.

Un cop aclarida la meva posició, procedeixo a exposar alguns arguments. Més endavant se n’hi poden afegir d’altres. 

1. Les qüestions de principi

En termes generals, jo crec que el famós article de Voltas a l’Ara que inicià la polèmica fa uns mesos ho clava de mig a mig pel que fa al tema dels principis ètics. Entenc que és esperable que una part del debat incideixi en les idees que hem heretat sobre el que és una nació, una cultura, una llengua i com aquests elements es projecten en un estat, o de com un estat ha de tractar el fet que integri persones de nacionalitats, cultures i llengües en plural. Més enllà del fet que aquest no és l’espai per elaborar tractats acadèmics sobre el tema, jo crec que és desitjable que el debat no se centri en els aspectes abstractes. El procés cap al sobiranisme que s’ha seguit fins ara és de caire eminentment polític i respon a problemes polítics i econòmics que les persones veuen i viuen directament en el present, i és sobretot d’aquests temes que fins ara s’ha parlat.

En tot cas, personalment em sembla important recordar que el castellà? és la llengua familiar d’aproximadament el 50% de la població, encara que excloem els que diuen que ho són “totes dues”. Això planteja la pertinència del principi de si el règim lingüístic d’un estat ha de respondre mínimament a la seva demolingüística. L’argument que he vist que s’utilitza en contra d’aquest principi argumentatiu és el d’Andorra, la qual cosa em sembla un bon exemple de com portar el debat en abstracte sense entrar en les condicions materials i històriques de la qüestió. D’altres addueixen els casos de les repúbliques bàltiques; però aquests farien bé de llegir, per exemple, aquell estudi de Gershon Shafir que explica amb claredat que les relacions bàltics-russos i catalanoparlants-castellanoparlants són substancialment diferents. Al bàltic, la població russa sorgeix de forma semblant a un règim colonial, on se’ls instal•la en indústries i espais residencials creats especialment per a ells. Són mons separats. A Catalunya, els immigrants s’han d’integrar a l’estructura econòmica autòctona, cosa que implica que forçosament han de construir la seva identitat en diàleg amb la catalana. Per això no és casualitat que adoptin llengua, costums i sensibilitats polítiques i es desdibuixi progressivament la frontera entre catalanoparlants i castellanoparlants. El “un sol poble” no és només un invent dels polítics; ja que se sustenta en unes condicions materials que la fan possible i que han permès que caracteritzi la gran majoria de la població catalana.

Tot això implica el que tothom en principi afirma: que tots fem la nació. Però si aquesta nació s’ha de sustentar en bona mesura en els recursos i el patrimoni cultural del seus membres, sembla evident que el castellà haurà de tenir un espai de reconeixement institucional. Catalunya no és Andorra ni el Bàltic (ni, per cert, el monolingüe Quebec, amb l’elit industrial i financera angloparlant minoritària). De fet, defensar el monolingüisme com a principi és aplicar la lògica argumental tradicional espanyola: primer decideixes la conclusió i després busques els arguments. I aquí les idees de fons (en contra de l’oficialitat del castellà) segueixen la lògica de crear un estat català ideal que sigui com si mai no haguéssim estat espanyols. Això crec que s’hauria pogut fer al segle XIX; però no pas ara, i menys si el procés d’autodeterminació parteix d’un moviment que pretén representar la immensa majoria del poble.

2. La supervivència del català

Un dels arguments més importants és que l’oficialitat única garantiria la supervivència del català i que la cooficialitat la posa en risc. Per bé que això és molt discutible, personalment ho puc acceptar en termes generals. En tot cas, jo defenso que s’ha de fer més èmfasi en els aspectes d’oportunitat i condicionaments polítics; per la qual cosa vull argumentar que el risc de la cooficialitat per al català és perfectament assumible (i de pas, evito entrar en el problema de principi de què hauria de prevaldre).

Al meu entendre, la cooficialitat del castellà no posarà en qüestió el que sí que pot ser un objectiu àmpliament compartit, que és un règim de preeminència o hegemonia del català com a llengua pròpia, preferent, comuna i tradicional del territori. En relació a aquest punt, els arguments contraris es basen en experiències com les del gaèlic o l’ukrainià: oficialitat formal i substitució lingüística gradual (també hi podríem afegir el guaraní i molts d’altres)?. Altre cop, les comparacions no són pertinents. Si ho fossin, el català només es parlaria d’Olot a Tremp. Permeteu-me, aquí també, que desmunti el mite de la “gran capacitat de resistència” dels catalans davant la castellanització. Tots aquests països han tingut gent molt ferma que ha treballat molt, i milions de persones que han abandonat la seva llengua amb més o menys dolor. L’explicació és bàsicament econòmica, això és: els que han parlat català han ocupat la posició central des del XVIII en els processos de modernització econòmica i institucional, i això és determinant per a les estratègies d’assimilació cultural de les famílies, com també ho mostren -negativament- els casos del gallec, l’euskera, el gal•lès, l’occità, el català a França, el bretó i molts més on només s’ha mantingut la llengua en àmbits rurals apartats del poder polític i econòmic. Compareu això amb el català i ja veure que no estem parlant del mateix.

Un altre aspecte que surt és el “problema” dels que es volen mantenir monolingües castellanoparlants: que això s’ha d’evitar. Totalment d’acord. En tot cas, tinguem en compte que els “monolingües funcionals” entre la població d’entre 16 i 35 anys són el 20% de la població; molts dels quals esdevenen bilingües a partir dels 20 anys; cosa que implica que la gran majoria de castellanoparlants són parlants habituals de català. Per altra banda, la major part dels monolingües funcionals ocupen sectors socials perifèrics no estratègics. Per tant, és més problema seu (que s’hauria d’abordar amb polítiques socials) que no del català. És més, la major part de la població castellanoparlant considera que el català és la llengua legítima de Catalunya, la que defineix els que són “d’aquí”, que les institucions l’han de promoure i, en molts casos, ja ho fan ells mateixos a nivell polític o domèstic, p.e. parlant-lo als seus fills. Aquests són, en termes generals, la majoria, els “típics” i els que en definitiva constitueixen bona part de la majoria sobiranista de la Catalunya actual. De fet, treure l’oficialitat al castellà aportarà millores força moderades en relació als monolingües funcionals, que com sabem abunden en llocs lingüísticament consolidats, com entre els hispans al EUA i multitud de comunitats immigrants a Europa i Nord-Am?erica, etc.

Aleshores, la qüestió clau és què s’ha de dir “ara” i com s’ha de dir de manera que generi seguretat sobre els drets lingüístics d’un hipotètic estat català. Més enllà que pugui estar d’acord amb la idea que no és imprescindible que un estat tingui llengües oficials, jo crec que hi ha un missatge que és clar i que genera més seguretat en el llenguatge actual: que si l’estat català ha de tenir llengües oficials, el castellà ho haurà de ser. O més simplement, que el castellà ha de ser oficial, i no calen tants matisos. Els eventuals parlaments constituents decidiran quin contingut lingüístic ha de tenir la constitució (si és que cal escriure una constitució). A més, ningú no demanarà més concreció, perquè tothom té assumidíssim que el català tindrà preeminència, i hi estan d’acord. El que molts es pregunten ara és si el castellà tindrà un lloc o s’haurà de començar a amagar. Ningú no se sentirà enganyat si un dia queda clar que l’oficialitat és, com diu en Bernat Joan, “asimètrica”; i tothom aplaudirà si finalment agafem telefóniques, energètiques i multinacionals de tota mena i els fem passar per l’adreçador. Per contra, “treure” l’oficialitat al castellà, fer escarafalls o buscar construccions gramaticals complicades l’única cosa que crea és inseguretat entre aquells que són sensibles al tema i pensen sobre el que significa un estat propi per als seus familiars, companys i amics.