Des de l’inci d’allò que encara s’anomena “la transició”, a Andalusia hi ha hagut un mecanisme per a mantindre els vots en favor del PSOE. Aquell Psoe de Felipe González i Alfonso Guerra. Tots dos aterrats al Psoe andalús tan bon punt es van autoritzar els partits polítics. Amb Franco acabat de morir. I el mecanisme sembla senzill. Es desvien diners que han d’anar, des de l’administració andalussa, a subvencionar empreses amb problemes. Però els diners es desvien o ni tan sols arriben a unes empreses que, o bé no els necessiten, o bé els cedeixen a canvi d’alguna altra prebenda, o contracte avantatjós.
I amb aquests diners, es subvencionen famílies. Si els arriben els diners, malgrat no tindre feina, reben uns ingressos sense més que votar a qui cal. Perquè si venen els altres, els ho llevaran i els ho donaran als seus. Si hi ha alguna feina que fer, es fa, però es pot fer en negre. Seria allò que s’anomena una “chapucilla”. Amb això, hi deu haver milers, o desenes de milers de persones que cobren sense treballar i ho saben. I que duen anys i panys fent-ho. I també uns responsables de la desviació dels diners, que són els qui ara han segut condemnats. I són d’un partit polític. I alguns han segut fins i tot ministres del reino.
Em costa de creure que la resta del partit no en sabés res. Però el que passa és que, a determinades institucions, es veu que ha de regnar una llei del silenci; una especie de “omerta”. Perquè ara robe jo, que ho necessite; però si tu calles, quan ho necessites tu, jo també callaré.
I aquesta mena de mecanisme de corrupció, em fa pensar que hi ha moltes obres públiques que s’han fet en aquest país sense ser en absolut necessàries. Des de línies de AVE que no poden ser rendibles de cap manera, fins a autopistes que acaben al mig del no-res. Des de túnels de ferrocarril que s’han tabicat sense acabar fins a aeroports escampats per tot arreu. Per no parlar dels sobrecosts de qualsevol obra, que les administracions tendeixen a pagar sense més problemes.
I pense jo que els propietaris dels terrenys, els directius de les constructores, els polítics de torn, els aconseguidors, els qui aconsegueixen un lloc de treball segur a base d’anar d’una xapussa a una altra, els qui se’n beneficien d’alguna manera, han de ser una legió molt nombrosa.
Pot ser per això avui el ministre Abalos tracta de defensar al president en funcions amb l’excusa que, mentre es cometia el frau avui condemnat, el senyor Sánchez només era regidor a l’ajuntament de Madrid. O per això Iceta calla. Perquè fora del partit no es pot guanyar la vida fent res.
Però m’estranya molt que algú, qui siga, que treballe anys dins d’un partit polític, no sàpiga què passa, allà. Fa molts anys, un amic que va ser regidor socialista en la primera legislatura, em va explicar que ell va denunciar a la direcció provincial del partit que hi havia una “empresa” a Castelló que es dedicava a recollir comissions de contractistes d’obra pública.
– I els vaig dir que allò era robar.
M’explicava. I va afegir que des de la direcció provincial li van respondre que el partit havia de vetllar pels seus ingressos. El meu amic no es va presentar mai més per a cap càrrec públic, ni del Psoe ni de cap altre partit. Va tornar a fer el seu ofici de llibreter i llaurador.
La sentència d’avui és molt més grossa del que ens pot semblar, Perquè4 afecta tot un sistema de govern corrupte. I s’afegeix a tota la corrupció de l’altre partit dinàstic, el PP, que ja fa anys que cueja. I deixa tot el règim del 78 més despullat del què ja estava.
I tot per a res; perquè al final, a Andalusia ja governa la extrema dreta i a Espanya té un 15% dels diputats. Tota una prova de la “sòlida democràcia avançada” de la qual presumeixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!