Des de la Plana

Josep Usó

19 d'octubre de 2019
0 comentaris

Fets.

Duem tota la setmana veient (o patint) la resposta del Poble Català a la sentència, per part del Tribunal Suprem, als presos polítics catalans (als quals no se’ls pot dir presos polítics, per cert). I hem vist manifestacions multitudinàries. Immenses. I també hem vist actuacions policials fora mida. Pitjors que les que vaig viure jo quan, a la dècada dels setanta del segle passat, estudiava a València. Amb vehicles policials atropellant manifestants aposta, o amb policies disparant bales de goma que estan prohibides pel Parlament. I justificant-ho amb l’argument que ells no són forces policials catalanes i no els afecten les decisions del Parlament Català. I pallisses. Es veuen policies enfurismats agredint manifestants i pegant-los quan no ofereixen resistència. I contenidors cremats. I relats cínics i paral·lels a ràdios i televisions espanyoles.

Hem vist als joves, els mateixos joves dels quals sempre malparlem els majors, donant el millor d’ells mateixos. Conscients que es juguen el seu futur. El més valuós que tenen. I hem vist com un poble pot passar per davant dels seus teòrics representants polítics sense que aquests semblen ser-ne massa conscients. Hem vist com d’unes eleccions que es veu que han d’haver d’ací a poc a Espanya ja no en parla ningú. De sobte, han perdut tota importància. Com el resultat d’un partit de futbol d’un equip de tercera divisió (amb tot el respecte per als qui juguen a futbol a la tercera divisió).

I veiem com, a hores d’ara, no ha hagut cap dimissió. Ningú ha assumit cap responsabilitat de cap fet violent. Només aquells que emparen la major violència, la de les forces policials del “a por ellos”, els qui es diuen polítics a Madrid, demanar que es demane la condemna de la violència. Però sense voler admetre que hi ha comportaments policials molt violents i perillosos. Que ja han ocasionat lesions irreversibles a persones joves. I negant la existència d’un problema que ja no poden controlar de cap manera; que sembla clar que se’ls ha empassat.

I veiem com els aparells dels partits que s’anomenen a ells mateixos independentistes, fan tant com poden per aturar el seu propi Poble. Sense entendre que ja no representen ningú. Que un govern incapaç de cap acció, és un govern desaparegut.

I encara més. Hem vist manifestacions de solidaritat amb el Poble Català a València, a Castelló, a Alacant, a Madrid, davant de la DGS de la Puerta del Sol. I a més i més ciutats, com a Málaga. I allà, per exemple a València, també hem vist l’actuació de la policia sense miraments.

Una policia que, quan es manifesten els feixistes, exhibint simbologia nazi, (que a Alemanya ja els suposaria presó) no té cap problema ni cap enfrontament amb ells (diuen que per manca d’efectius), però que quan es troben davant d’algú amb una estelada, no tenen cap problema en disparar-li tot el que tenen i el que no tenen. És molt semblant al que passava fa quaranta anys, quan es gestava allò que després han anomenat la transición. I algú li diu modèlica.

I sabem que hi ha moltes persones ateses pels serveis d’urgència, i que la policia va irrompre a l’hospital de santa Tecla per identificar els ingressats. I això em sembla molt irregular I sabem que hi ha ingressats en hospitals, alguns en estat greu o molt greu.

I, per acabar, una petita reflexió. Els joves lluiten pel futur. Pel seu i pel nostre. I, ben mirat, què hi ha més bonic que el futur, quan hi ha esperança de millorar? Per tant, bé val la pena lluitar per ell. Caldrà, doncs, encoratjar els nostres joves a no defallir. Si perden el futur ho perdran tot. Tal i com veig la situació, però, no crec que el perden. Més espantats estan els altres. Se’ls veu a la cara, cada vegada que la mostren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!