Què és, ser d’esquerres?
Evidentment, és el contrari a ser de dretes. I aquest concepte sembla que prové de l’antiga assemblea constituent formada després de la revolució francesa, on els jacobins, els partidaris de les més grans transformacions, s’asseien a la banda esquerra. Posteriorment, aquest concepte s’ha anat adaptant a aquells moviments relacionats d’alguna manera amb les teories o idees socialistes. Al mateix temps, aquesta idea, “ser d’esquerres”, s’ha associat amb un tarannà progressista, renovador, avançat, ecologista, i molts conceptes més. Per aquest motiu, tota aquella organització política, persona o grup que incorpora el mot “socialista”, “comunista”, “anarquista” es considera d’esquerres. Però finalment, no sembla que aquesta relació entre dir-se d’esquerres i ser-ho, van de la mà.
Per contra, les “dretes”, sempre partidàries del liberalisme econòmic, encarnarien tot el contrari als valors de les esquerres.
Dels esquerrans originals, els jacobins, no hi ha gaire a dir. El seu concepte de modernitat és centralitzat, encarcarat i sempre poc eficient. Només cal veure com països com França (origen del terme) o la difunta URSS eren, o són, menys eficients. I això els ha dit a perdre pistonada envers els seus entorns.
Però hi ha un factor que sempre m’ha intrigat. I és com hi ha professionals de la política que han anat corrent, al llarg de la seua vida, des de organitzacions polítiques “d’extrema esquerra” fins a altres de “l’extrema dreta”. Un bon exemple seria Rafael Blasco, que comença al FRAP i acaba al Partido Popular, o Josep Piqué, que va passar des de Bandera Roja fins al mateix Partido Popular. Certament, quan un es va fent vell, va passant de l’idealisme de la joventut fins al conservadorisme de la vellesa, però aquests casos extrems es veu que són més freqüents del que es podria imaginar.
De manera que, tal vegada, el que s’ha de buscar per a entendre que és ser d’esquerres no està en les paraules. Ni tampoc en els noms de les organitzacions, sinó més bé en els fets. D’alguna manera, tal vegada aquests personatges no hagen canviat gaire de manera de pensar, al llarg de la seua vida. Com el PSOE, que encara es defineix com “esquerra” tot i tindre entre els seus dirigents personatges tan poc d’esquerres com Josep Borrell, Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono o Alfredo Pérez Rubalcaba (entre molts altres).
Ara es veu molt clarament com organitzacions que semblaven molt d’esquerres pacten amb altres molt de dretes per tal de retindre l’ajuntament de Barcelona. Així, la sensació que fa és que molts dirigents, el que de veritat pretenen, més enllà de tot l’embolcall ideològic, és aconseguir bons llocs de “treball”. Ben pagats, amb feina fàcil, sense gaire responsabilitat i, si és possible, amb bona paga en retirar-se.
Però hi ha un detall que sí que sembla que es pot considerar d’esquerres. Al final de tot, hi ha un motor de la prosperitat. la formació. Qualsevol persona, per a prosperar, siga el què siga el seu nivell social de partida, té un únic (o quasi únic) ascensor social per tal de prosperar. La seua formació. El seu aprenentatge. Per aquest motiu, els fills dels rics, (tradicionalment de dretes) sempre han tingut bons col·legis per tal de tindre una bona formació que els permeta, com a mínim, no baixar de nivell. Al mateix temps, sempre s’ha procurat que els fills dels pobres no aprenguen massa. Per tal d’evitar que puguen fer ombra als altres.
Des de la Revolució Industrial, però, els obrers han hagut de aprendre per tal de poder continuar treballant. I d’aquells temps venen les escolaritzacions universals. Les mateixes que ara ja obliguen, a quasi tota Europa, a estar escolaritzat fins els setze anys. I ací sí que es pot veure si hi ha algun partit polític que haja segut veritablement d’esquerres. Seria aquell que haja afavorit l’aprenentatge de coneixements i ferramentes intel·lectuals per part de tots els joves per tal que puguen accedir a bons llocs de treball o, com a mínim, que en puguen trobar.
Si ens fixem en els darrers anys, des del final de la guerra civil fins avui, les reformes educatives a l’Estat Espanyol en són moltes. Però totes han anat aprimant els coneixements que han d’adquirir els joves a base d’unificar per baix. Això és: cal donar a tots els joves els mateixos coneixements per a la mateixa edat. Com que això implica que no es poden donar més coneixements als més interessats o més intel·ligents (per a no discriminar la resta), s’ha anat abaixant el nivell educatiu fins a fer-lo una veritable caricatura. I en aquesta tasca trobarem, des dels franquistes en vida de Franco, com Villar Palasí, fins als més moderns de l’actualitat. PSOE i PP, amb el seu reguitzell de lleix: LOGSE, LODE, LOE, i altres que en vindran.
El resultat és un país ple de joves que han dedicat els millors anys de la seua vida a adquirir uns títols que no els permeten accedir enlloc. Al mateix temps, aquells que sí que han aconseguit una bona formació, se n’han d’anar fora perquè ací no troben ni feina ni recolzament. Això sí. Els dirigents tenen assegurada la seua permanència en la cúspide de la piràmide social que han contribuït a construir o mantindre. Els joves que queden, no els faran mai ombra. El seu desconeixement és tan gran, que n’hi haurà prou amb uns quants videojocs, unes poques sèries televisives i una poca tele-escombraria per a mantindre’ls ocupats. I, de passada, també queda crear un mite d’un enemic que és el culpable de totes les desgràcies, mancances, frustracions i misèries que els afecten. En vida de Franco, era la conspiració Judeo-masónica-àcrata-comunista. Ara, per a no fer-ho llarg, la culpa és dels catalans. Tot i que l’antisemitisme continua igual que sempre, pel què sembla.
Paciència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!