Des de la Plana
Josep Usó
A casa, ha tocat avui. És diumenge i estem a les portes del Nadal. I a la Plana, pel Nadal hi ha la tradició de fer pastissets. Tothom amb una certa edat, perquè el “progrés” tot ho atropella i ara molts joves prefereixen la pastisseria industrial, sap què són els pastissets. Són d’origen musulmà. I es fan farcits amb confitura de moniato. Fer-los és un treball molt laboriós. Per això es reuneixen les famílies; per a tindre prou mà d’obra. En primer lloc, cal preparar el farciment. Això es pot fer molts dies abans. S’han de bullir els moniatos, pelar-los, triturar-los, barrejar-los amb sucre (pes per pes), afegir-hi unes pells de llima i una branqueta de canyella i tornar-los a bullir fins que la barreja siga ben homogènia. Una vegada preparada aquesta “confitura”, es pot guardar en la mateixa cassola en la qual s’ha preparat. O en pots, també. I dura molt temps. Té molt de sucre i aquest és un bon conservant.
Quan s’apropa el Nadal, es fan els pastissets, en forma de mitja lluna. Cal preparar la pasta, amb farina, oli i anís. S’ha de treballar molta estona, fins que tinga el punt exacte. Segons diuen les enteses, que sempre són les dones, la pasta està bona quan no s’enganxa a les mans. Llavors, es van fent petites boletes que després s’aplanen, s’afegeix la confitura, es tapen i es posen a la llauna per dur-los al forn. Abans d’enfornar-los, cal pintar-los amb ou i s’hi pot afegir una mica de sucre barrejat amb canyella en pols per damunt. Quan ixen del forn, tan bon punt estan a temperatura ambient, ja es poden menjar. El dia que es fan, es fa el “tast”. A l’hora del dinar es mengen aquells que han eixit més malgirbats. la resta són per als postres del dia de Nadal, de sant Esteve (a la Plana el Segon dia de Nadal) i fins que s’acaben.
Una altra utilitat que tenen és fer presents. Per aquestes dates, es regalen pastissets, en petita quantitat, mitja dotzena o una dotzena, a aquelles persones a les quals se’ls vol fer un obsequi d’agraïment o d’amistat i que ho sàpiguen apreciar.
Els mateixos pastissets també es poden preparar amb farciment de confitura de carabassa o de cabell d’àngel. Cadascun d’ells tenen els seus partidaris fervents. A casa, quasi sempre els fem de moniato.
Hi ha un detall que em sembla molt interessant. Els castellans, que és com ací anomenem aquells que ja fa molts anys que viuen ací però que mai han tingut la necessitat de parlar Valencià, molt sovint els descriuen com a “empanadillas”. Però no han aconseguit mai imposar el mot. Quasi sempre, fidels a la seua única llengua, els diuen “pastizos”. Pobra gent. A ningú que li passe.
He afegit algunes imatges per a il·lustrar el procés. Bon profit i bon Nadal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La teua recepta de pastissets de moniato, Josep, m’ha fet venir tants records!
Ma mare, que era nascuda al cap i casal i que va faltar fa uns dies, sempre en feia i li ajudàvem a aplanar les boletes. Ella a la pasta hi afegia també mistel·la i estaven insuperables. Ara, a casa, també en fem, però no ens queden tan bons.
Moltes gràcies i bon Nadal!
En efecte. La meua dona també afegeix moscatell. I el problema és que, al pas que anem, en trenta anys hauran desaparegut quasi del tot, si no ens esforcem en conservar les nostres receptes i permetem que ens envaeixen els productes industrials. Gràcies pel comentari i Bon Nadal.