Des de la Plana

Josep Usó

15 de desembre de 2018
0 comentaris

La transformació.

Les nostres ciutats i els nostres pobles es van transformant amb el pas del temps. Si hi vius, pot semblar que sempre estan igual, però van canviant al seu ritme, generalment més lent que el nostre. Però és que una vida humana és molt breu, en comparació a la vida d’un poble. Posem, per exemple, les comarques del nord del País Valencià. Allò que s’anomena la província de Castelló. En els darrers seixanta anys, els pobles de l’interior han perdut població. Hi ha casos on només queden algunes desenes de veïns. Per contra, els pobles de la costa s’han hipertrofiat. Han duplicat, triplicat o més la seua població. I, en molts casos, això es fa a base d’habitatges per a l’estiu, que estan buits la major part de l’any, però que requereixen serveis costosos tot l’any. Per exemple, Benicàssim o Orpesa multipliquen ben bé per deu la població a l’estiu, però la seguretat, l’enllumenat, el clavegueram, la cura dels carrers cal fer-la tot l’any. I bona part de l’any, hi ha molts barris completament deshabitats.

En una altra ocasió parlarem dels terrenys costaners que s’ocupen amb habitatges i de les conseqüències quan, per exemple, plou. Ara volia esmentar una altra mena de transformació.

Als pobles de l’interior,  la despoblació fa que es vagen perdent serveis. No hi ha escola, no hi ha començ, no hi ha bona comunicació, no hi ha oficines bancàries, els centres de salut només obren un dia per setmana o dos… I a tot això s’afegeix que els habitants que es queden allà són gent major, amb més necessitats i menys recursos de mobilitat. Però sempre trobareu aquell expert que us dirà que és que el progrés ha fet que la població es desplace, que cal adaptar-se i que s’han de resignar.

Als pobles de la costa, però, la situació no és millor. Abans, es parlava de les ciutats “dormitori”, que eren aquells pobles que creixien molt per estar situats molt prop d’una ciutat gran. Allà els habitatges eren més barats i la gent hi anava a dormir. A treballar, anava a la ciutat o al polígon industrial. Aquestes ciutats dormitori no tenien comerç, ni massa serveis. Bars de matinada o de capvespre (abans o després de la jornada laboral).

Si us fixeu, amb el temps totes les nostres ciutats es van transformant en ciutats dormitori. Perquè el comerç de proximitat l’ha substituït el comerç de les grans superfícies i les mitjanes superfícies. Amb això, ara les ciutats estan envoltades de centres comercials on s’hi pot trobar de tot, però lluny del centre. I on els empleats són pocs, canvien sovint i no t’atenen massa perquè ni saben ni poden. Tot són autoserveis. Fins i tot han aparegut uns polígons comercials on hi ha moltes tendes, quasi totes de cadenes immenses, des de Zara fins a Cortefiel passant pel Auchamp, el Pryca o el Mercadona. I també hi ha onstal·lacions d’oci. Multicines, restaurants de cadena i got de paper, cafeteries i jocs infantils. I s’hi ha d’anar amb cotxe. Es veu que molta gent s’hi passa allà les hores lliures dels caps de setmana. Són els mateixos, amb les mateixes tendes, a totes les grans ciutats d’Europa. Mentre, els qui treballaven al comerç de proximitat han anat desapareixent, a poc a poc.

Finalment, ara ve una segona transformació. Les noves cadenes són encara més grans, estan més lluny i ja no necessiten ni una seu física. Bàsicament, Amazon i Alibaba. Directament, des del teu mòbil, ordinador o tauleta, encomanes allò que vols i ja t’ho duen a casa. La conseqüència és que aquelles empreses que es dedicaven al repartiment de paqueteria, també han desaparegut o estan desapareixent. Així, Correus pertany, pel què es veu, al Deustche Bank i, malgrat que encara queden funcionaris de l’antiga empresa estatal, els nous treballadors ja són contractats, amb horaris molt més amplis que abans. La reducció de personal que suposaven els centres comercials, han vingut des de fora i l’han tornada a reduir. I sense miraments. Amb un petit suplement, qualsevol cosa que demaneu, la tindre a casa en menys de 24 hores. I de propina us afegeixen milers de sèries per a mirar en la tauleta o el mòbil.

Amb això, si us fixeu, veureu com, en passejar per qualsevol poble o ciutat, per exemple Vila-real, cada vegada veureu menys tendes obertes. Podreu comprovar com, moltes de les què subsisteixen, ho fan només fins que els qui les regenten es jubilen, perquè els qui venen darrere no estan disposats a treballar moltes hores, amb fortes inversions i riscs, per obtindre un salari just si es té sort. Els qui teniu una edat i sou de Vila-real, recordareu, a tall d’exemple, el carrer Bisbe Rocamora. Abans, per aquell carrer la gent de “Barrio” passava per anar al mercat. Penia molt de pas. I allà estava la carnisseria del “Rullo”, “Ca Garrofa”, la paqueteria del “Colaor” (que, per cert; va deixar pas a una joieria que també se’n va d’allà, la tenda del “Rogante”, al davant una altra tenda, “ca la Roganta”, la farmàcia de don Luís Gimeno, la ferreteria de Manyanós, Bodegas Juanes, just on el carrer canvia de nom. Una tenda de roba just a la cantonada amb Compte Albai. I tot això i els que em deixe, en poc més de cent cinquanta metres de carrer. De tot això, queda la caseta de Ana, els electrodomèstics de Irles, que va aparèixer en enderrocar el cine Bahia, que també estava allà, i una tenda de queviures. De moment. Per a tota la resta, mòbil o centre comercial, preferentment a Castelló.

La veritat. En diem progrés, però de vegades no ho sembla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!