Mentre els feixistes avancen de manera imparable a tot arreu, els demòcrates han de maniobrar per a mantindre una societat en la qual es puga viure. Perquè les societats que ens proposen els feixistes sempre són iguals. Hi ha un líder indiscutible i indiscutit. I tothom l’ha d’adorar. Tant és que siga ignorant, lleig, cruel, insensat o senzillament un assassí psicòpata. A ell se li deu tot allò que poden “gaudir” els qui tenen la dissort de ser els seus súbdits. I el líder sempre té unes forces armades preparades per a reprimir la seua població. Forces armades que sempre llueixen uns uniformes molt llampants. Especialment els seus oficials. I el líder indiscutible els atorga medalles i distincions. De manera que, quan aquests personatges vesteixen el seu uniforme de gala, semblen una parada de insígnies. Al mateix temps, aquests personatges, els líders indiscutibles, procuren que els serveis bàsics caiguen en mans d’empreses que pertanyen a aquells que el recolzen des de la discreció. Per això, en aquells països governats per feixistes la sanitat, l’ensenyament, l’energia, els transports i els subministraments bàsics solen estar en mans privades. Molt sovint llunyanes.
Per descomptat, com tothom sap que el poble s’ha de poder desfogar, ha de treure’s la ràbia que acumula, estan permesos alguns llocs, moments i situacions per tal d’esbravar-se: Estan els esports, per descomptat. A l’estadi se li pot cridar a l’àrbitre tant com es vullga. O als jugadors que no ho facen tan bé com vullga el públic. També es pot insultar, o perseguir, alguna minoria. Generalment, els immigrants pobres, que sempre estan més indefensos i s’han de conformar amb les pitjors feines. I un col·lectiu especialment atacat sol ser el dels ensenyants. Tot dictador sap que, per a mantindre’s en el poder, necessita una societat poc formada. Una massa sense coneixement que puga ser fàcilment manipulada. I que pense, per exemple, que el problema d’Espanya no passa per tindre una estol de polítics corruptes o de banquers que han robat tot el de tots; és més fàcil pensar que els culpables són els qui fugen de la misèria i de la guerra en els seus països d’origen.
Els demòcrates, per contra, han de maniobrar per tal de defugir aquests paranys. I ho fan emprant una eina meravellosa i potent. El cervell. Per això apareixen iniciatives com ara el Consell de la República Catalana, que és una eina virtual, intel·ligent i on no es reparteixen uniformes vistosos ni condecoracions metàl·liques. I que, com era d’esperar, apareix fora de l’abast d’aquells que es pensen que amb cridar i colpejar el qui tens a prop legitimes la teua opinió. No és una novetat. Només cal recordar que l’aparició del nazisme a Alemanya i a gran part d’Europa entre el 1933 i el 1945 va suposar la fugida de un total de 10 premis Nobel de Física, 4 de Química i 6 de Medicina i Fisiologia. Això, a banda d’uns 2500 científics.
Aquest flux va perjudicar a Alemanya en gran mesura, però els nazis mai ho varen arribar a entendre. Estaven massa ocupats adorant el seu ídol insensat i cruel.
Les dades sobre els cintífics alemanys provenen de El poder de la Ciencia. JM Sánchez Ron. Alianza Editorial, Madrid 1992.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!