Avui fa anys, jo tenia examen de Física. I no el vaig fer. El Caudillo s’havia mort aquella matinada i el director de l’institut, el catedràtic de Matemàtiques, ens va anunciar que era com si tot s’aturés una setmana sencera. Nosaltres, que teníem molt recent l’assassinat de Carrero Blanco, ho varem entendre de seguida. No hi havia classe, a la ràdio només feien música sacra, a la televisió no feien res que valguera la pena. No es podia anar enlloc. Era, realment, com si el temps s’hagués aturat una setmana sencera. D’aquell vint de novembre, ara ja fa quaranta-tres anys. I, mirant al meu voltant m’adone que, en realitat és així. És com si el temps s’hagués aturat. Més de quaranta anys ancorats en un mateix instant del temps. Amb les mateixes manifestacions, els mateixos crits de «Viva Franco», «Arriba España», amenaçant tots els qui no són com ells i sense que ningú, ni policia, ni jutges, ni polítics ni ningú, faça res per evitar-ho. Mentre el món evoluciona i avança, sembla que España continua ancorada en un passat cada vegada més llunyà. A l’ombra d’un dictador baixet (157 cm d’alçada), soterrat al mig d’un mausoleu presidit per una creu immensa. I sense haver après res de nou. De moment, els cent-mil morts del franquisme continuen soterrats a les fosses comunes dels cementiris i les cunetes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!