Des de la Plana

Josep Usó

15 de novembre de 2018
0 comentaris

La reclamació.

A l’ensenyament, cada vegada està més de moda la reclamació. És inevitable. Abans o després, aquells que s’anomenen estudiants, han de demostrar els seus coneixements. Llavors, han de fer alguna mena de prova. Aquesta prova, pot ser oral (amb poca freqüència), escrita (molt més habitual) o fins i tot pràctica. Això seria un examen. Però com la paraula no està de moda, se li canvia el nom. I s’anomena “prova objectiva”, “control”, o altres noms més imaginatius. El cas és, però, que en algun moment, aquells que figura que hauran d’obtindre alguna mena de titulació, necessitaran fer alguna prova d’aquestes. I un especialista, molt sovint un llicenciat en la matèria en qüestió, l’avaluarà. Que senzillament, vol dir que comprovarà quines de les respostes que ha donat l’alumne són o no correctes.

Molt sovint, els resultats no són els què l’alumne s’espera. En aquest cas, existeix la possibilitat de reclamar. Que vol dir que una vegada revisada la prova, es poden plantejar discrepàncies entre el resultat obtingut i les expectatives. Lògicament, i especialment en el cas de les Ciències, les proves són bastant objectives. En molts casos són allò que en general s’anomenen “problemes”. I és bastant senzill veure si estan bé o mal resolts, bé o mal plantejats i si aquell que ha resolt la prova té o no té idea del què fa. Però això no té res a veure amb el dret a reclamar. Fins ací, tot seria normal. Un estudiant s’ha preparat, ha fet una prova i va a comprovar els resultats si aquests no són els que s’esperava.

Però el tema d’avui és un altre. Ara mateix, hi ha molts joves als instituts que no estudien gens. A les classes no fan res. O gairebé res. I després, per la vesprada, van a un “repàs”. Això vol dir que els pares els paguen unes hores extraordinàries on algú els resol els problemes o les qüestions que se’ls han plantejat per a que intenten ells. En general, el personal d’aquests “repassos” sap resoldre les qüestions i problemes; de manera que l’endemà l’alumne torna a l’institut “amb els deures fets”. Però sense haver fet cap esforç per a fer-los. Al final, l’alumne, desentrenat, es presenta a l’examen i, lògicament, el resol malament o molt malament. Llavors és quan ha d’arribar la reclamació. Però ara, molt sovint, no ve l’alumne. Ve la mare o el pare. Tant és que l’alumne ja tinga quinze anys o més. Ve la mare o el pare i reclamen al professor la nota. Sistemàticament, l’argument ve a ser que “al repàs li han dit que està molt preparat i que s’ho sabia tot. O que ho sabia fer tot. Que allà ho feia tot bé”.

Es pot pensar que, amb aquest “argument”, qüestionen la professionalitat de la persona que els atén, volent donar a entendre que si el seu fill no ha aprovat no és perquè no sap res d’allò que hauria de saber o saber fer; és perquè el professor no ha avaluat bé l’esforç del seu fill. I que ells, que han pagat amb diners aquell “repàs”, han comprat la garantia de la bona nota.

En general, s’ha de tindre molta paciència per atendre aquesta mena de reclamacions. En primer lloc, perquè en aquests casos, el pare o la mare mai vol veure allò que el fill ha escrit. Ni escolta les explicacions. Només insisteix en què “al repàs ho fa tot bé”. Per descomptat, s’ofendria si el professor li preguntara en què treballa ell o ella i si algú li revisa o li controla la feina. Possiblement amb raó i tot. Però a més a més, no és conscient que el seu fill està tan mal criat que ni tan sols és capaç de defensar la seua pròpia feina. Malgrat que ja siga adolescent o post-adolescent, encara ha de ser el pare o la mare qui li traga les faves de l’olla.

Molt sovint, aquests mateixos alumnes, tenen nombroses activitats extraescolars. Des de música fins a qualsevol esport o idiomes, que li resten temps per a la seua feina principal, que és treballar a l’institut. I quan se’ls suggereix als pares que, pot ser caldria renunciar a alguna cosa si no s’arriba a tot, s’ofenen i responen que “això no li resta temps”.

Val a dir que l’administració educativa recolza aquesta mena de comportaments. D’ací que s’hagen de fer unes programacions extensíssimes que no serveixen per a res. O que es justifique que un alumne no fa res perquè té alguna mena de diagnòstic. Des d’allò del TDAH fins a que se li ha detectat que és superdotat. I que les inspeccions educatives, de tant en tant aproven, “per defecte de forma”, alumnes que no saben res de res d’allò que haurien de saber.

Tot val per tant de passar de curs. I de fer quants més cursos millor. Pot ser per això tenim tants graus, màsters i fins i tot doctors a l’atur o treballant servint hamburgueses. Perquè fins al final no han hagut de demostrar què saben fer en realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!