Des de la Plana

Josep Usó

10 de novembre de 2018
0 comentaris

Una estampa.

Vila-real. Nou i mitja de la nit d’un dissabte. Acabem d’eixir del teatre i ens en tornem a casa. El cotxe el tenim aparcat al garatge de la finca de pisos on vivíem anys enrere. Hem conservat una plaça perquè és molt cèntrica. En arribar, descobrim que hi ha un cotxe aparcat just al davant. Sota una placa de gual que recorda que hi ha set metres de gual i a tocar d’una ratlla groga, lluenta i perfecta. Estem molt sorpresos. No hi ha ningú dalt del cotxe, un Audi roig amb tres portes i bastant nou. No és algú que espera algú altre dalt del cotxe, que això passa, de tant en tant.

De sobte, un altre cotxe que vol entrar al garatge i no ho pot fer. Dins, hi ha cinquanta-quatre places. Aparca, malament, al gual del costat. Baixa una família i el conductor, després d’esperar-se una estona, se’n va a fer voltes pel poble per a trobar un lloc on deixar el seu vehicle. Mentre, hem cridat a la policia. Ens han demanat l’adreça i la matrícula del cotxe mal aparcat.

Ara anem.

Ens han assegurat. Però els minuts passen. Dos cotxes més volien entrar al garatge. És hora de sopar un dissabte per aquells que tenen xiquets menuts. A tocar de tot plegat, un pub. Ple de gent, però ningú sembla interessat per les persones que s’esperen allà, pels cotxes que van fent una volta rere l’altra sense trobar un lloc.

Les deu i no ha vingut ningú. Ni la grua, ni el propietari del vehicle infractor, ni tan sols un trist policia per a donar ànims. Tornem a cridar per telèfon. Tornem a donar l’adreça i la matrícula del vehicle. I ara ens diuen que és que estan recollint un altre cotxe a un altre carrer i que, tan bon punt acaben, vindran. Amb tanta estona, els qui anaven a buscar lloc on aparcar perquè no poden entrar al garatge, van tornant i anem xerrant una mica. I van arribant més cotxes que volen entrar o persones que volen eixir. Alguns d’ells, també criden a la policia, però continua sense vindre ningú. I toquen les deu i mitja. I no ve ningú. Un conegut ens explica que l’ajuntament té grua pròpia i que, segurament, van recollint els cotxes d’un en un. I els minuts s’escolen sense que passe res. Un altre veí de la finca, que ha ocupat el gual del costat mentre els xiquets i la dona pugen a casa, fa sonar el clàxon repetides vegades, però ningú s’immuta.

Per fi, a tres quarts d’onze, un dels qui s’estaven a la terrassa del pub, s’apropa al cotxe infractor. Quan els qui ens estem allà cinc quarts d’hora li preguntem si el cotxe és d’ell, ens diu que sí. Amb tot el lleu. El personatge s’hi ha estat allà més d’una hora veient com a quinze metres hi havia gent esperant, o pares fent voltes pel poble amb els fills al seient del darrere. Com si no anara amb ell. I li diem que no té vergonya. En tots els tons imaginables. Ell, per tota resposta, diu:

Jo què sabia? Jo què sabia?

Algú li crida que si no sap llegir. La sensació que fa és que, efectivament, no sap res de res. Per descomptat, llegir no sap, perquè la placa del gual era ben clara i està molt a la vista. Puja al cotxe i se’n va. Tampoc no usa els intermitents per a senyalitzar la maniobra d’inici de la circulació. I la policia sense arribar. De manera que, els qui estem allà presents, optem també per agafar el cotxe, o entrar-lo al garatge, i marxar cap a casa.

Supose que, finalment, la policia haurà acudit al lloc i s’haurà trobat el problema resolt. M’imagine que serà veritat que la grua és de l’ajuntament i que haurà de recollir els vehicles un rere l’altre. Però pense que un agent amb una moto menuda podria haver arribat relativament de pressa, multar el vehicle i donar alguna mena d’explicació als afectats que allà esperàvem. Ara, ni tan sols el podran multar, malgrat que tinguen cinc o sis cridades coincidents en la situació i matrícula del vehicle.

No sé si aquesta mena de situacions són molt o poc freqüents, però em sembla mal gestionada. Si el procediment habitual de la Policia Local és aquest, sembla molt millorable. I, per descomptat, el cas diu molt poc del civisme d’alguns individus que es pensen que tot i tots està/estem al seu servei. Hi ha actituds que són intolerables. Però en aquest país es toleren i fins i tot hi ha qui les empara. Així ens va.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!