Molt sovint ens sorprenem pel fet que els espanyols s’indignen només per sentir com parlem. Tan sols sentir parlar Català els enfurisma d’allò més. En realitat, ells pensen, n’estan convençuts, que nosaltres només parlem Català per tal de fastidiar-los. Nosaltres no ho entenem, però ells ho creuen de veritat. Més d’una vegada, jo he hagut d’explicar a algun espanyol que amb els meus jo parle així des de sempre. I no parle de gent illetrada o sense formació. Aquest és un mite que ells tenen i que és molt difícil de desmuntar. Però no és l’únic. N’hi ha més. Un altre és aquell que afirma que “l’Espanyol és la única llengua que s’escriu igual com es pronuncia”. Aquesta afirmació és segur que també l’heu escoltada alguna vegada. I ves i explica’ls tu que això mateix passa amb totes les llengües, excepció feta de l’Anglès. Que el que passa és que allò que uns escrivim amb un signe uns altres ho escriuen d’una manera diferent; però que cadascú pronunciem exactament allò que escrivim. En general, no ho entenen. Com que la manca de sons no és necessàriament un avantatge, per a una llengua. I que disposar de més vocals o més consonants enriqueix el rang de sons i facilita l’aprenentatge d’altres llengües. Aneu a un espanyol a explicar-li que València i Barcelona no comencen pel mateix so.
Aquests mites són sorprenents i poden semblar molt ximples, però existeixen i estan molt estesos entre ells. Com la seua idea de país. En realitat, ells estan convençuts que la importància d’un país està relacionada amb la quantitat de parlants que té la seua llengua- Que, per descomptat, només en pot ser una. La seua. La única que parlen i entenen. I d’ací la obsessió que tenen amb que el Castellà, que ells anomenen sistemàticament Espanyol, és la llengua més parlada de totes. I que ja té més parlants que l’Anglès. No han aconseguit que el Castellà siga una llengua de treball enlloc del món. No hi ha cap disciplina científica que l’use com a llengua franca. Tampoc cap altra activitat. Només cal que mireu les instruccions de qualsevol aparell destinat a vendre’s a tot el món, per exemple un dispositiu electrònic, i veureu que no apareix mai com a primera llengua. De vegades, fins i tot està després del Portuguès. Però qualsevol els explica que la importància econòmica de Brasil és molt major que la d’Espanya. O que a l’Amèrica del Sud molta població parla encara les llengües indígenes. O que les elits utilitzen amb molta solvència l’Anglès o l’Alemany.
Però ells mantenen el seu mite, segons el qual mig món, o més de mig i tot, és capaç d’entendre la seua llengua. I que, només per això, el seu país imaginari té una importància que ja fa segles que no té.
Per això els ofen tant, que nosaltres parlem en Català. Perquè els posem davant del nas la obvietat que cadascú pot triar una llengua per a expressar-se. I nosaltres, que estem a tocar i que ells consideren que som “seus”, ens entestem en rebutjar la seua, que ells pensen que és la única bona i la millor de totes. En el seu país mític, tothom hauria de parlar Castellà. I si ho ho fan, ha de ser només per fer-los la guitza. I això ho poden tolerar dels anglesos, o dels alemanys o dels russos, que els veuen com a “llunyans” i fora del seu abast. Però que un català o un valencià gosem parlar entre nosaltres en una llengua que no és la “única”, només pot ser per molestar. I això els treu de polleguera.
No és mala fe. Només és ignorància. No entenen, possiblement no ho entendran mai, que el país on pensen que viuen no existeix. És un mite. I déu ser dur, descobrir que allò del què n’estàs absolutament segur, és fals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!