A la industria ceràmica, s’usen molt els molins de boles, per tal d’aconseguir que la mida de les partícules, bé d’argila, bé d’esmalt, siguen, com a molt, de sis micres de dimensió màxima. És a dir, de sis mil·lèsimes de mil·límetre. Es tracta d’uns cilindre d’acer revestits d’una capa de porcellana i mig plens de boles de porcellana de diferents mides. Situats en horitzontal, es fan girar a una determinada velocitat angular constant. Dins, a la barreja de terres o minerals, s’afegeix aigua i uns additius que permeten minimitzar la quantitat d’aigua per tal que el resultat final tinga la màxima proporció possible de sòlids (abans o després, tota l’aigua s’haurà d’eliminar per evaporació i això costa temps, recursos i diners). A les fàbriques, es solen instal·lar allunyats d’on treballen moltes persones, perquè mentre funcionen, fan un soroll molt intens. Imagineu-vos milers de boles massisses de porcellana xocant les unes amb les altres amb força. Penseu també que aquests molins treballen, per cada cicle, unes quantes hores.
La capacitat de destrucció d’aquests molins és llegendària. Quasi qualsevol cosa que s’hi pose dins, després d’algunes revolucions està completament desfeta.
I ara mateix, sembla que el regne d’Espanya està dins d’un molí de boles. Des que es va formar el nou govern, encara no fa ni mig any, ja hi ha quasi la meitat de ministres que, o bé han dimitit o no ho han fet però ho haurien d’haver fet. Des de Maxim Huerta, fins a Josep Borrell. Des de Pedro Duque fins a Luís Planas (Agricultura). Des de Dolores Delgado (Justícia) fins a Margarita Robles, que es va veure desmentida per tot l’assumpte de les bombes de raïm guiades per làser que s’han venut a Aràbia Saudí. I tot, passant pel propi presidente Sánchez, que també té una tesi doctoral amb una qualificació més que dubtosa.
D’aquest assumpte, els valencians, que som de la broma, varem popularitzat un acudit, tenint en compte que els únics que han dimitit són els dos ministres valencians:
“Quan dura un ministre valencià al govern d’Espanya?
Si eres de Cultura, com a Màxim una setmana; però si eres de Sanitat, dures un Montón”.
D’altra banda, l’oposició de dreta i extrema dreta no deixen al govern marge per a gairebé res. Ni tan sols per assolar el monument del Valle de Cuelgamuros. En aquest sentit, val a dir que el propi PSOE es veu que té prou oposició dintre seu com per a impedir qualsevol mesura que no siga molt cosmètica.
I com, a més a més, per a poder aprovar qualsevol cosa necessita els vots de tots els que li varen recolzar la moció de censura, ara ja comença a veure que igual no aconsegueix aprovar-los. I no ho aconsegueix perquè Espanya té un problema propi al qual els d’allà anomenen Catalunya. Però el problema no el té Catalunya. El té Espanya. I sabedors que si l’aborden l’hauran de resoldre d’alguna manera, bé, malament o pitjor encara, no el volen tocar. Es limiten a mantindre les mesures indignes que ja va imposar el govern del PP. Però no ho poden reconèixer, perquè ells no volen semblar iguals encara que facen el mateix. De manera que l’únic que sembla que facen és pressionar els dirigents catalans; els empresonats, els exiliats i els que encara no ho estan. D’altra banda, però, aquests dirigents també estan pressionats, i molt, pel Poble de Catalunya, que és qui va rebre les garrotades fa més d’un any, qui va defensar el seu dret a votar amb els seus cossos i va guanyar. I no està disposat a reconèixer una gran victòria com una altra derrota. De manera que, ara per ara, els pressuposts d’Espanya sembla que no s’aprovaran.
El que no entendria ningú és que partits com el PDECat, ERC o fins i tot Compromís, rebutjaren els pressuposts en una primera votació per aprovar-los en una segona. Els faria quedar molt malament davant dels seus possibles votants. S’assemblaria a allò de reconèixer que amb unes quantes molles ja ens alimentem, mentre els altres malbaraten el què no tenen en submarins que no suren, avions que ningú manté i continuar subvencionant empreses en fallida.
Possiblement, els grans inversors ja ho veuen vindre; perquè resulta curiós que, mentre oficialment s’anuncien unes recuperacions econòmiques fantàstiques, les empreses de l’IBEX, que són les qui sembla que de veritat remenen les cireres, vagen perdent valor cada dia.
Només li faltava, al president Sánchez, que el president Puigdemont li advertisca que, en les properes setmanes pot perdre la majoria al Congrés, perquè el temps ja s’ha esgotat sense que faça allò que hauria d’haver fet.
Fa tot l’efecte que tot està dins d’un molí de boles que ha començat a girar. I si és així, acabarà tot ben trinxat. I de pressa. Penseu que el producte que s’hi obté després de trinxar una barreja adequada d’argiles i d’assecar-la, se’n diu “terra atomitzada”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!