Tots estan d’acord. Ells, ho estan. Espanya és una gran nació. Molt gran. Tan gran que els segles mai n’han vist cap d’igual. I, per extensió, no conceben que ningú que puga, no vullga formar part de la seua enorme nació. Com a bona nació d’aquelles a la qual tothom voldria pertànyer, té una constitució. Una llei de lleis. La millor, la única. Una que tots els estats del món voldrien per a ells. De fet, és una còpia de la Alemanya, però amb alguns detalls afegits de collita pròpia. Per exemple: és l’exèrcit, les forces armades, el qui garanteix la seua “integritat territorial”. En realitat, el que vol dir això és que són les forces armades les que evitaran que cap part d’aquesta gran nació se’n vaja. De defensar-se contra els possibles atacs d’altres “nacions” ja no se’n parla. Perquè si es fera, es podria descobrir que fa molts anys que no es guanya cap guerra feta contra altres potències militars. Però del que no hi ha cap dubte és del fet que les forces armades de la gran nació són una veritable meravella.
Darrerament, fins i tot s’ha perdut la obligació d’anar a defensar a la Pàtria (ells en diuen així, de la gran nació, quan s’ha de defensar). Ara, tots els qui en formen part són “professionals”. Un sinònim és mercenaris. I el seu equipament és excepcional. Això ho sap tothom. Dins i fora. Per exemple: els vehicles blindats. N’hi ha de tecnologia americana, alemanya, francesa, etc. De fabricació pròpia no, perquè costa molts diners investigar com es fan aquestes coses. Els vaixells de guerra també tenen llicències de tot arreu. I fins i tot es fabriquen ací. Sota les llicències pertinents. I, de tant en tant, es decideixen i es posen a fabricar vaixells nous. Per exemple, els submarins de la sèrie 80. De tecnologia pròpia, encara no n’hi ha cap d’operatiu, no acaben de surar, costen moltíssim més que qualsevol semblant que fabrica la competència (més de cinc vegades més cada un, de moment). Però si algú pretén esbrinar què passa, sempre us respondran que hi ha errors que s’han de corregir i que les coses tenen un preu. Si insistiu, us insultaran. També hi ha avions de combat. En general, la tecnologia nacional no ha proporcionat massa alegries i hem tingut, o tenim, avions de guerra amb tecnologia Alemanya, Italiana, Francesa, Americana, Anglesa i fins i tot Soviètica (avions heretats de les forces aèries de l’exèrcit de la segona República, ara ja fora de servei).
des de fa uns anys, l’exèrcit d’aquesta nació participa en missions internacionals, perquè forma part de la NATO (que és com tothom, menys ells, anomena a la “North Atlantic Treaty Organization“. Ells li diuen OTAN, perquè li tradueixen el títol a la seua llengua, que és universal, en alguns àmbits). I cada vegada que els qui manen a la NATO criden els seus socis a comprar material nou, ells estan amanits a comprar el què els manen. I a pagar-ho, però amb els nostres diners. Diners que ens falten per a Sanitat, Ensenyament, Investigació, Dependència o Transport Públic, per esmentar només alguns àmbits. Però hem d’estar satisfets, que tot es fa per a poder disposar de la darrera tecnologia de defensa.
També els passa que, sovint, s’obliden que hi ha una diferència substancial entre un avió i un fusell. No només es tracta d’aparells diferents, sinó que tenen unes complicacions molt diferents. I manteniments molt diferents. Un avió té un manteniment molt més complicat i molt més car, que un fusell. I també és més difícil de manejar. Però el manteniment no es veu a primera vista. És com un cotxe. Tant si es revisa amb freqüència com si no es fa, l’aspecte és el mateix. Però si l’hem d’utilitzar, aquell que no hagem revisat tindrà més probabilitats d’avariar-se. I si al conductor no li hem ensenyat massa coses, com per exemple a utilitzar els intermitents, és més fàcil que li passe alguna cosa que si els utilitza.
Però està clar que la gran nació to té prou per a tot. I si paga el manteniment, no té per a comprar el darrer model d’armament. I si algun pilot es queixa, sempre se’l pot rellevar per un altre que pilote i calle. Pot ser per això, passa el què passa amb el darrer model d’avió de combat, l’Eurofighter. Aquest és un aparell molt fiable. I es nota això del manteniment en el fet que de set avions estavellats en total, quatre són espanyols. Tot i que Espanya en té menys del deu per cent del total. Del darrer, que es va estavellar el passat 12 d’octubre, el ministerio de defensa n’investiga les causes. Al final, tot s’haurà degut a una errada del pilot, que va morir en l’accident i que es veu que ja havia reclamat que el seu avió tenia alguna mena de mancança. La gran nació té experiència, en atribuir la culpa al pilot, especialment si s’ha mort. Així, s’estalvia assumir cap responsabilitat.
El cas és que ara, en unes maniobres conjuntes amb altres països de la NATO, un avió d’aquests ha llençat un míssil. Per equivocació. I es veu que de poc que el coet no acaba a Rússia. Com la resta de la NATO són països seriosos, han decidit que la força aèria espanyola es quede a terra mentre continuen les maniobres, d’una banda, i les investigacions per esbrinar què ha passat amb el llançament del míssil. I el paper d’Espanya l’assumirà Portugal. Es veu que la gran nació s’ha emprenyat amb aquesta demostració de serietat i ha fet el que fa molt sovint. Als seus mitjans de comunicació no es diu res sobre el tema. Tan sols especificacions com ara les dimensions del coet (és un coet dissenyat per a llençar des d’un avió per abatre’n un altre) i el seu preu. I que tot ha sigut una equivocació. Mala gent, els estonians, que prefereixen la seguretat dels seus ciutadans i també del seu país per damunt de la glòria d’un coet perdut. Si l’incident hagués començat una guerra amb Rússia, quina glòria, que el primer coet l’haguera llençat un avió de la gran nació. No entendran mai res, aquests estonians. Ni els alemanys, ni ningú. No els entén ningú. I és perquè no parlen la seua llengua. Ni tan sols en la intimitat. I això és una errada monumental, que el president d’una de les seues regions, que s’anomena Castilla la Mancha, ben clar ho ha dit. I el qui no ho entén és perquè no vol. Com els turistes alemanys, que s’entesten en parlar Alemany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!