La plaça Major de Vila-real era un convent de dominiques fins al final dels anys cinquanta o primers dels seixanta del segle passat. Assolat el convent – i de passada l’ajuntament vell i una part de la plaça de la Vila, gòtica- s’hi va construir un ajuntament nou d’estil indescriptible. El que hi ha ara. Molts anys després, en els darrers temps de la bombolla immobiliària que ens va deixar ben escaldats, s’hi va construir a la plaça un aparcament subterrani i unes rampes pel damunt que van donar molt que dir. En començar les excavacions van aparèixer restes de carrers medievals, de sitges, de cases, del convent… Es va recollir el que es va poder i la resta va passar per sota del martell de les retroexcavadores de l’empresa constructora. Al capdavall, les coses començaven a anar malament per als empresaris del totxo (que nosaltres anomenem rajola) i no era cas que l’anterior ajuntament deixés tirat un dels seus “benefactors”. Com de bades cap frare pega cabotades, la mateixa empresa que va construir el soterrani, explotava l’aparcament. Pel camí, la estàtua del rei Jaume I es va haver d’exiliar als afores, just al darrere del molí de la Vila. Ningú havia previst que un objecte pesant s’ha de moure amb una grua. I que les grues pesen. I que el sostre del lloc no permetia pesos tan grans. Enginyeria del país aquell que tan ufans té els seus partidaris. Però aquest no és el cas.
El cas és que, d’un temps ençà, ha canviat el sistema de cobrament de l’aparcament. S’ha fet més modern. Abans, quan entraves, la màquina et donava una targeta. Com a tots els aparcaments. Quan anaves a retirar el cotxe, passaves per caixa i pagaves el que et demanaven. Com a tot arreu. I, fins ací, sense variacions importants. Però ara, el canvi està en la eixida. Abans, agafaves la teua targeta i, en arribar a la eixida, la ficaves per la ranura. Ara no. Ara, el que passa és que l’has de passar per baix d’un lector de codis de barres. I després et quedes amb la targeta. En aquesta targeta està impresa la matrícula del cotxe i l’hora d’entrada. Si, per una d’aquelles no et desfàs de la targeta, és possible que alguna altra vegada et confongues de targeta. Llavors, el sistema et diu que és inservible. Com només n’hi ha una eixida i els del darrere també volen eixir, t’apartes i vas a reclamar. La persona que hi treballa té cua. I quan aclareixes els fets i tornes a fer la volta amb el cotxe, ja han passat deu minuts. En aquest moment, el sistema et diu que la tarja no és vàlida. I quan tornes, la persona t’explica que el que has de fer és pagar. Però el sistema, que sap a quina hora ha entrat el vehicle, et fa pagar des d’aquella hora. No els deu minuts o quinze de tota la pèrdua de temps. Des del principi. La major part del temps te’l cobra dues vegades. I això només pot estar fet per tal que, en cas d’alguna mena de problema, el sistema agrane cap a casa. I confiant en què, per mig euro o un euro, ningú reclamarà.
Però és que hi ha un altre problema. Quan t’ha passat una vegada, penses que conservar la targeta és una font de problemes. I en la darrera passada veus que algú ha deixat, als peus de la maquineta, una caixa de cartró on els qui van eixint deixen caure les seues targetes. On apareix la matrícula del vehicle i l’hora d’entrada. Tanta monserga amb la llei de protecció de dades i qualsevol pot agafar el que li vinga de gust de la caixa de cartró i controlar qui entra i qui ix. I quin dia i a quina hora. I ho podria demostrar, documentalment, quan li semblara oportú. Quin control més controlat, exerceix l’empresa APK80 aparcamientos, SL. Diu a la targeta que el de la plaça Major de Vila-real és el APK2. També li podrien haver dit Flistro, si volien parafrasejar a Xiquito de la Calzada. El que n m’explique és qui ha pogut homologar un sistema tan irrespectuós amb la protecció de dades dels usuaris. O, pot ser siga que aquesta protecció siga com els estudis de Casado. De mentida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!