Fa molts anys vaig decidir canviar de feina. I vaig passar de treballar a la indústria química de la Plana, a l’ensenyament. El procediment va ser senzill. Vaig estudiar en el poc temps lliure que em deixava la feina, vaig demanar alguns dies de permís per anar a fer els exàmens (sense dir què eren unes oposicions, que s’ho hagueren pres malament), vaig tindre una mica de sort i vaig fer un bon examen. I ja era professor agregat d’institut de Batxillerat (en pràctiques, però allò només va ser una formalitat).
Després, es van unificar els instituts de Maestria Industrial i els de Batxillerat. Tots eren d’Educació Secundària (alerta amb la paraula, ja no ensenyàvem; educàvem). Amb els anys, l’alumnat ha anat essent cada vegada més nombrós i cada vegada ha anat eixint menys preparat. Això és fàcil d’entendre. Si tots han d’anar al mateix ritme, que aquest és un dels mantra dels “experts en el tema”, tothom ha d’anar al ritme del més lent. I com hi va tothom fins els setze anys…
El cas és que, amb els anys, les Ciències Naturals han arribat a tindre gairebé un paper marginal, en l’ensenyament. I els professors d’aquestes matèries estem en greu minoria davant dels de Llengües diverses, Humanitats i altres matèries que abans no hi eren com, per exemple, l’Economia. I no ha passat res. els successius consellers del tema (cada conseller canvia el nom de la conselleria), va venent glòries.
Finalment, per a poder exercir la docència, als nous arribats, se’ls exigeix un Màster. Un màster que, fins on jo sé, no deixa de ser un frau absolut. D’entrada l’imparteix professorat universitari que mai, o quasi mai, ha donat classe a un institut. Sovint, tampoc en dóna a la Universitat perquè cap alumne tria les seues matèries. Se’ls cobra, pel dit màster, més de mil euros de matrícula. Es dóna als alumnes una gran varietat “d’informació” sobre teories d’aprenentatge que, com a molt, estan obsoletes o mai han pogut ser demostrades. Se’ls obliga a presentar tot de memòries sobre aquestes informacions. I, per fi, se’ls envia a un institut de veritat per tal que el professorat que allà hi treballa, els explique què han de fer si alguna vegada han de donar classe. I que els duga a classe, que els deixe impartir algun tema sota la seua supervisió, que aprenguen com funciona administrativament un institut, i que vegen el tipus d’alumne amb els què s’hauran d’enfrontar. Per descomptat, a aquest professorat d’institut, el departament corresponent de la Universitat no li dóna ni les gràcies.
El cas és que, antigament, per a poder-se presentar a les oposicions, calia fer un curset del CAP, que organitzava l’ICE de la Universitat i que costava 60 euros i durava una setmana o dues a tot estirar. I es feia a un institut. De manera que ara, per a poder optar a una feina, cal pagar pràcticament vint vegades més que fa trenta anys. I en temps, un mínim d’un any davant dels quinze dies que costava abans.
Però hi ha molt més. Ara mateix hi ha joves graduats que han acabat una tesi doctoral o fins i tot un postdoctorat en Ciències: Física, Matemàtiques, Biologia, Química… I, si no estàs disposat a anar-te’n fora per uns quants anys, o per a sempre, una de les poques feines a les quals pots optar és l’ensenyament (educació, en diuen) secundària. Llavors, et trobes a veritables experts en disciplines difícils, que han costat molts anys i molts esforços de formar, opositant per tal d’explicar què és una dissolució a un grapat d’alumnes de quinze anys que, sovint, lligen amb certa dificultat. I pobres, encara no saben que, a qualsevol claustre de qualsevol institut, es trobaran veritables ignorants que els diran, sense cap mena de vergonya, que l’important per a ensenyar no és saber de què parles, sinó saber ensenyar. Són els del aprendre a aprendre, formar als formadors i altres ocurrències. Qualsevol persona jove, intel·ligent i ben formada, submergida en aquest ambient, és una pèrdua de talent. O un balafiament. I el nostre país no s’ho pot permetre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!