Des de la Plana

Josep Usó

10 de juliol de 2018
2 comentaris

El Barranquet II.

A la banda de baix de la carretera general, hi havia alguns comerços de barri. Hi havia dues tendes, quasi davant l’una de l’altra. La de les germanes Inés i Libertad, cantonera amb el carrer la Soledat. I a l’altra bana, cantonera amb el carrer Alconchel, la de la sinyo Rosita, “la de la tenda”. Just al davant de la tenda de les dues germanes, que ma mare en deia “Ca les Repeles”, estava casa el “Pilotero”. Altres en deien casa “l’Arromangat”, perquè es veu que l’home sempre anava arremangat. Allà s’hi venien espardenyes, cordes i cordills de tota mena i aigua de l’Avellà. El més significatiu de la tenda, que estava a una casa que fa de frontissa entre el carrer Betxí i el Barranquet i que sembla un vaixell, era el colomer. Perquè l’home era colombaire. Després de molts anys, tots tres establiments han tancat, però el colomer continua presidint el sostre d’aquella casa. Sense coloms, això sí.

Al mateix pany que les escoles, hi havia també dues agències de transports. Cantonera amb la carretera, la dels germans Tena. I cantonera al carrer la Pietat, la del sinyo Paco, el Xurro. Mentre aquell home va viure, les festes del crist de la Pietat, que van just darrere de les de la Mare de Déu de Gràcia eren molt millors que les del poble. On anaves a parar.

Més avall, cantoner amb el carrer sant Isidre, va aparèixer la tenda de Domingo. Primer s’hi venien pollastres de la granja “La Florida”, però molt aviat es va independitzar i va ser la primera, o de les primeres, en vendre pollastres rostits – a l’ast- al poble.

Entre els carrer sant Pere (que és el mateix que sant Isidre, però a l’altra banda del Barranquet) i el carrer Aviador Franco hi va haver dues institucions emblemàtiques. D’una banda, l’escola dels cagons. Un parvulari amb tres aules on hi anaven, anàvem, els xiquets i xiquetes més menuts del barri. El pati, que ens semblava immens, és la placeta que ara hi ha al mateix lloc. I les aules, s’han conertit en dependències municipals. PROP, Dependència, i més coses. Just al costat, que ara també són dependències municipals, hi havia un altre edifici. Allò era la “Casa de Socorro”. Ara, tots estem avesats a disposar d’un centre de salut amb servei d’urgències on t’atenen si et passa qualsevol cosa a qualsevol hora. Però en els anys seixanta del segle XX, a Vila-real no teníem res d’això. De fet, no hi havia ni tan sols ambulatori. El primer es va obrir a la placeta de l’Orat (dos de maig) aprofitant dues casetes. Més endavant, allò va ser una oficina de la Caixa Rural. La saviesa popular, segurament per comparació amb el enorme centre d’atenció que hi havia a Castelló i que encara hi és, a la plaça del Rei, el va batejar com “la Casota”. Però allà hi havia consultes i res més. Si algú tenia una urgència a deshora, o hi havia un accident, acudia a la “casa de Socorro”. Allà hi havia una sala de cures i un vigilant. Res més. Si algú anava amb una urgència, el vigilant cridava per telèfon al metge de torn, aquest arribava quan podia i atenia els ferits o malalts. Evidentment, si la gravetat era molta, sovint es recomanava als pacients continuar camí fins a Castelló. Anys després, s’hi va establir un servei d’urgències amb un metge que dormia allà. Per a poder habilitar un dormitori al dalt de l’edifici, es va haver de buidar, que estava tot ple de trastos. Els primers metges que hi van arribar van ser-ne tres. Un d’ells es va quedar al poble molts anys: don Mario Lacedón, que era d’Alcoi.

Els vigilants eren dos, que es tornaven cada vint-i-quatre hores. Curiosament, els dos es deien Vicent. Un d’ells, home afable i molt del Barça, era increïblement miop. Per a llegir, havia de superposar unes altres ulleres a les què ja duia posades, perquè la graduació no li arribava. Era la única persona que he conegut amb un motiu objectiu per a ser afeccionat d’un determinat equip de futbol. Es veu que, en certa ocasió, l’havien hagut d’intervindre quirúrgicament per un problema de l’esquena. El metge que el va operar era el del FC Barcelona i ell, abans de la operació li va prometre que, si n’eixia bé, seria tota la vida del Barça. Era d’aquells que, si el Barça perdia, no sopava.

Val a dir que, en aquell temps, el carrer era de terra i tenia un bulevard al mig amb plàtans. Ara, només queden els del davant del que va ser la caserna de la Guàrdia Civil.

Per aquell temps, també, es va refer el paviment del carrer sant Manuel, perquè la carretera estava plena de clots. I tot el trànsit es va desviar pel Barranquet una temporada. Per “millorar la calçada, es va anar escampant terra per a tapar els clots. I cada vegada se n’escampava més i més, fins que el nivell de la calçada va arribar al de les voreres. Més endavant, devia ser cap als primers setanta, es va decidir assolar el mercat central, una estructura preciosa tota de ferro, per a fer el que després es va fer, allà. Llavors, el mercat dels dissabtes també es va fer uns quants anys al Barranquet. Era una barreja indestriable de dones amb carret o amb un cabàs de palleta, parades de tota mena de producte, cotxes, motos, bicicletes i pols.

  1. Buscant al Google “escola dels cagons” m’ha eixit este article. Tot el què explica ho he viscut i conegut, jo vivia molt a prop, al carrer l’Assumpció. Quan parla del Barranquet he trobat a faltar Don Paco el mestre que vivia davant de la porta falsa de ca les Repeles. Feia escola al Col.legi dels Franciscans i totes les vesprades quan acabava l’escola s’emportava els alumnes a sa casa a fer-los repàs. Ell anava davant i els xiquets darrere seu en filera. Quan cada dia nosaltres els veiem passar dèiem “ja ve don Pato i tots els parets”. Records d’infantesa!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!