La Vilavella està a la Plana Baixa. És un poble menut enganxat al darrer contrafort de la serra d’Espadà. El contrast entre el pla i la muntanya és brutal, allà. Els primers carrers del pble són completament plans, mentre que els darrers ja són molt costeruts. Just al darrere, ja comença una pujada que s’enfila fins als dos-cents metres en molt poc terreny. I des d’allà, ràpidament els cims s’enfilen fins als més de mil metres d’alçada del pic d’Espadà. Aquesta serra, tot i que la seua alçada no passa gaire dels mil metres, és molt fracturada. A més a més, just a la Vilavella, arriba molt prop de la mar. A menys de vuit quilòmetres. Per aquesta raó, l’any 1938, va ser el lloc escollit per a començar les fortificacions que havien d’aturar l’avanç de les tropes franquistes sobre València.
Aquest matí hem visitat una petita part d’aquestes fortificacions situades just al damunt del mateix poble de la Vilavella. Les poques que s’han recuperat després que la legislació ha protegit els vestigis arqueològics de la guerra civil. En aquest cas, part del seu interès radica en que les fortificacions, inicialment construïdes per l’exèrcit de la República, van arribar a ser conquerides pels franquistes. Però ja no van poder passar d’allà, perquè les línies fortificades es succeïen una rere l’altra fins pràcticament la mateixa València. Llavors, el front va quedar aturat al barranc Roget (que oficialment s’escriu Rochet), a tocar del poble de la Vilavella. I les fortificacions de santa Bàrbara van ser aprofitades per l’exèrcit franquista.
El front de guerra va quedar allà, pràcticament immòbil, des del 7 de juliol del 1938 fins el final de la guerra, vuit mesos més tard. És molt fàcil, visitant el lloc, fer-se una idea de com devia ser de dura la vida dels soldats que s’estaven allà. Com de llargs se’ls havien de fer els dies, considerant que els combats no s’aturaven mai. Que havien de suportar les dures condicions climàtiques de l’hivern o de l’estiu. Amb l’afegit que, des de qualsevol cota de la carena, hi ha unes vistes privilegiades de tota la Plana. Devia ser dur, veure els plans on s’estaven “els altres” i no poder arribar-hi. I encara més per als pobles propers, donat que molts dels materials que s’usaven en la construcció d’abrics a la muntanya s’agafaven de les cases. Per exemple, es desteulava tot el que estigués fet amb fibrocement (Uralita) per a cobrir trinxeres o abrics. Ja no cal parlar de les requises de vi, menjar de tota mena o qualsevol producte que necessitaren al front.
També resulta interessant saber que un gran nombre de baixes eren pel “peu de trinxera”. Amb els peus dins d’unes trinxeres que molt sovint estaven plenes d’aigua, qualsevol ferideta s’infectava i, en absència d’antibiòtics, solia acabar en amputació.
De passada, pujant des de l’aparcament situat just sota els dipòsits d’aigua potable del poble, es poden veure les restes d’un poblat de l’edat del Bronze (de més de 3700 anys d’antiguitat). S’entén perfectament abans de veure qualsevol trinxera, que els humans hagen intentat, des de sempre, controlar aquestes cotes. L’emplaçament i la vista són envejables, allà. A Tocar del poblat, també hi ha restes d’un santuari de l’època romana completament desfet. Cal recordar que la Vilavella és una ciutat amb termes conegudes des de molt antic. De manera que era freqüent que la gent s’hi anés a tractar tota mena de malalties. I que després volgués fer ofrenes pertinents als déus que li havien procurat alguna milloria de la salut. Evidentment, tan bon punt l’Imperi va adoptar el Cristianisme com a religiño oficial, aquest i tots els altres temples de l’imperi van ser ràpidament destruïts.
La visita, tot i que hi ha panells senyalitzats que expliquen el més important, guanya molt amb la guia dels arqueòlegs de Arqueocas. En aquesta ocasió, Josep i Natàlia. I no requereix una especial condició física, tampoc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!