El curs passat, vaig ajudar a un amic a tirar endavant una idea que se li havia acudit. Es tractava d’acabar un conte que havia començat a escriure un alumne seu. I l’experiència va ser molt gratificant. Molt. Per això, aquest curs vaig decidir participar a un projecte de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (malauradament, el Coneixement sempre va, amb la Cultura, a Conselleries o Ministeris que no es poden comparar als més seriosos: Interior, Obres Públiques, Economia i Hisenda…). El cas és que el projecte és pràcticament calcat al del meu amic Antoni Rovira. La diferència està en què amb el recolzament del Cefire d’Alzira hi ha molts més mitjans. I també que aquesta vegada el conte no el comença un alumne, sinó un grup d’alumnes. Però és que encara n’hi ha més. Una vegada acabat el conte, s’ha concertat una entrevista entre l’autor (del final del conte) i els estudiants que l’han començat. L’entrevista s’ha fet a través de l’Skype. I els professors que han participat en el projecte han preparat, amb els alumnes, tota una bateria de preguntes que l’autor (en aquest cas jo mateix) ha anat responen tan bé com ha pogut. Més enllà de les deficiències de les connexions, el cas és que l’Skype resulta una ferramenta molt útil per a mantindre una bona comunicació a distància. Això ho sabem molt bé aquells que ja fa anys que tenim fills estudiant o treballant lluny.
Però el millor no és això. El millor és que els alumnes, en aquest cas de dos instituts, els de l’IES Marjana de Xiva, i els de l’IES sant Pasqual de els Dolors, a la Vega Baixa, varem estar xarrant molta estona amb total normalitat. Varem parlar de literatura, de la vida, del present i del futur; em varen demanar consells i vaig procurar no avorrir-los. I es va fer tot en Valencià. Sense cap problema ni cap dificultat. I ens varem entendre. Al final, vam fer una de les coses més importants que es poden fer amb una llengua. Parlar-la. I vam trencar tots els prejudicis segons els quals una llengua és més important que una altra perquè la parlen més persones. O persones més importants. Nosaltres varem parlar de tot, però també d’allò que abans havíem escrit. I, sobre tot, ens ho varem passar bé. Molt bé. Com a mínim, jo em vaig divertir molt. I vaig comprovar que amb les comarques de l’Interior i també a les del Sud ens podem entendre de moltes maneres. I gaudir-ne, que és el que importa.
Per cert, de la història, «El secret del bosc», només dir-vos que és una història interessant. I que, com tots dos grups havien començat a partir d’aquest mateix títol, jo vaig haver de donar dos finals diferents a dues històries que només compartien el títol i poc més. Tot un repte. Més endavant es gravaran i es podran escoltar. I diu que també s’editaran en forma de llibre, juntament amb la resta de contes que han escrit els estudiants d’altres centres i que han acabat altres «autors». Ja us informarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!