Des de la Plana

Em resulta una diada molt atípica. Del tot. D’una banda, justament avui m’han arribat a casa els primers exemplars de Judith Sorribes. La darrera novel·la que em publiquen, i segona sense premi. És curiós. Sense premi, la primera (La catifa maleïda, 1998) i la desena, abril d’enguany.

Però més enllà que no estic signant enlloc, és una diada atípica. La repressió contra els catalans continua a tot gas. I van a les escombraries les samarretes grogues, els xiulets i les pancartes amb la paraula “Llibertat”. És curiós. A Vila-real, el règim franquista va eliminar el nom de la plaça de la Llibertat. La cosa va passar a ser Plaza san Fernando. Molts anys després, va retornar el nom de carrer de la llibertat. Un carrer molt menut i molt a les afores del poble. La plaza san Fernando està igual.

Però malgrat tot, el país s’ha omplert de roses grogues. Que fan la llesca als productors de roses, perquè veges tu quina gràcia, tan boniques com són les roses roges, haver-les de demanar grogues per a protestar contra un estat fanatitzat que ja no respecta ni els colors. No cal dir la resta. Menys mal que el Vila-real no va haver de jugar la copa aquella del Generalísimo, que ara en diuen del Rei, perquè els haurien obligat a jugar amb la segona equipació (i és roja, en lloc de groga).

La jutgessa no ha vist delicte d’odi en el fet que Jordi Pesarrodona es posés un nas de pallasso i es posés al costat d’un guàrdia civil armat fins a les dents. I, per si no n’hi hagués prou, un tal Pedro Sánchez (líbranos de Rajoy, por Dios) se’n va a Alemanya a explicar-los que no saben com són de terribles els separatistes catalans. I també a dir que Espanya és una democràcia consolidada. Necessitarà traductor, perquè es seus coneixements de llengües comencen i acaben en ell seu Castellà amb poc vocabulari. I si es pensa que els alemanys són rucs, ja s’ho veurà.

Mentre, a Vila-real, estem de ressaca de la feria de abril i de l’actuació de la guàrdia real de Felipe VI, el primer borbó que du el mateix nom que el Felipe V al què un fill de Vila-real, Carlos Sarthou, va penjar al museu de Xàtiva cap per avall. El mateix sinistre personatge per ordre del qual es va cremar el poble de Vila-real (entre molts altres, que compartim la definició de socarrats). Per a celebrar-ho, l’actuació dels militars a cavall del dissabte va incloure disparar un canó al mig del poble. Això sí; sense munició, només per a fer soroll i que els badocs admiraren una tecnologia de la primera guerra mundial. I ahir a València es va homenatjar Guillem Agulló, vint-i-cinc anys assassinat amb traïdoria, nocturnitat i premeditació. Els assassins al carrer. I ahir mateix, una placa que indica el passeig de Guillem Agulló als jardins dels Vivers ja va ser arrancada. Per descomptat, ningú espera que els passe res als culpables. Només faltaria.

En fi, mentre sant Jordi fa el que pot amb el drac, nosaltres veiem com el drac dictatorial més sinistre avança sense que ningú semble disposat a aturar-lo. Igual ens haurem d’encomanar a santa Rita, que diuen que és l’advocada dels impossibles. De moment, però, farem el que podrem per a promocionar les novel·les.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!