Des de la Plana

Josep Usó

12 de desembre de 2017
0 comentaris

Sobre el sentit de l’humor.

De la revolució catalana, se n’ha parlat molt com la “revolució dels somriures”. I, darrerament, sembla que aquests somriures es poden anar esvaint, en veure com de bèstia és el comportament de l’Estat Espanyol. I això no ho hem de permetre. Just avui mateix en parla l’editorial de Vicent Partal. Perquè una diferència fonamental entre nosaltres i “ells” és la seua absència de sentit de l’humor. Gràcies a aquest sentit de l’humor nosaltres som capaços d’encarar qualsevol situació, per terrible que siga, mentre que ells no. Nosaltres ens podem riure de nosaltres mateixos i ells no. Un programa com “Polònia” és impossible, allà. Ni n’hi ha ni el pot haver. Perquè la seua buidor interior és de tal magnitud, que si se’n fa broma, desapareix tot. I aquesta diferència arriba a tots els extrems de la vida. Quan fem betlems, nosaltres posem caganers; allà és impensable. Nosaltres celebrem la Pasqua i ells la Setmana Santa. La vida i la mort. Si us fixeu, els seus mai riuen. Sempre estan seriosos. No tenen acudits. Com a molt, arriben a historietes que fan burla d’algun defecte dels altres. I sempre, tractant de quedar millor. Com aquells “xistes” de “van un rus, un americà, un…. i un espanyol”. I sempre són ells els qui l’encerten.

No podem permetre que ens esborren un somriure que els fa molt més dany que els llaços grocs. Perquè ens defineix i ens diferencia. Com el fet, per a ells terrible que parlem millor Castellà que ells. I a més a més, la nostra pròpia llengua. Com el fet que encarem allò que ve tal com ve, sense buscar cap designi diví. Busquem obrir-nos al món mentre que ells sempre es tanquen en ells mateixos. Des de sempre. És la seua manera de ser. Immutable. Com es pensava a l’Edat Mitjana. D’alguna manera, pensen com ho feia Berenguer, el monjo bibliotecari de “el nom de la rosa”. Si es pot parlar de riure, ja es trenca la solemnitat del temor i de la por a riure. I si es pot riure, es pot riure de tot. El seu Renaixement només té imatges de sants i crists i verges. De calvaris. I arquitectura seriosa. Però res de Ciència. Perquè no poden posar en qüestió allò que està en els fonaments.

Per això hem de riure. Perquè és l’antídot contra tot aquell escenari de por escènica que ens volen imposar. D’ací a una setmana i escaig, es votarà. I es guanyarà. I ells ja tracten d’espantar amb les conseqüències d’una derrota seua. Perquè són incapaços de guanyar i ho saben. Perquè no poden atreure ningú, amb el seu posat d’amargor i ofensa permanent. Són molt trists. Per això estan sols. I per això no ens podem quedar amb ells. Perquè al seu món, no hi ha riure. I és un món massa trist.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!