Ara ja va tot a la vegada. D’una banda, veient que no tenen cap manera d’aturar el darrer tram del camí cap al referèndum, el govern espanyol usa tot allò que se li acudeix en contra de l’independentisme. D’ací les declaracions d’alts càrrec davant de la Guàrdia Civil. Abans, com en un manual, ha vingut la ignorància, la mofa, l’insult i l’amenaça. I, darrerament, les intervencions estelars dels guàrdies civils anant a demanar quatre papers al Parlament, o altres quatre papers al Palau de la Generalitat. Tal com explicava l’editorial de Vicent Partal, van trobant límits. Ara, també n’han trobat en aquests interrogatoris esperpèntics de la Benemèrita, que resulta que no els ha ordenat cap jutjat i que ningú sap qui els ha demanat. En qualsevol altre lloc, això hauria sigut un escàndol monumental, però ací no. I tampoc serà gran cosa, tal i com van les coses. I és que parlar de les actuacions histriòniques o dels enfilalls de mentides que aboquen (o perboquen) els representants dels partits unionistes, gairebé és perdre el temps. Només tindria sentit en aquells que s’autoanomenen “d’esquerres” i ara, davant de la possibilitat de canviar la situació del país, de Catalunya i també d’Espanya, es fan enrere i s’alineen directament amb la dreta més reaccionària que es puga imaginar. La unanimitat entre PP, Ciudadanos, PSOE (ells encara volen que se’ls diga PSC, però ja no sé si s’ho mereixen) i CSQEP és més aclaridora que tots els discursos embafosos, buits i contradictoris que tracten de bastir.
Però va tot a la vegada. Malgrat que ho ha tractat d’evitar per tots els mitjans possibles, el primer ministre, el senyor Rajoy ha hagut de declarar davant de l’Audiència Nacional per un assumpte de corrupció. I, com era d’esperar, no en sabia res de res. Ben mirat, aquells que ens governen semblen molt ignorants. Podríem dir que ho són massa. Mai saben ni tan sols què passa, al seu voltant. Malgrat els ajuts del jutge i d’haver assajat les respostes, el seu paper va ser lamentablement galdós. La premsa espanyola en va passar de puntetes, però això no disminueix la magnitud de l’escàndol.
I encara hi ha més. Avui s’ha sabut que les dades judicials (i es veu que les altres també) de tots aquells que han tingut relació amb la justícia en els darrers temps han sigut quasi del domini públic, gràcies als forats de seguretat dels programes informàtics del ministeri de justícia. Per descomptat, ací tampoc no s’espera cap dimissió. A l’Altiplà es pensen que dimitir és un nom eslau.
Fa només un parell de dies, el Parlament va aprovar la modificació del reglament que permetrà aprovar una llei (només en casos excepcional) en un sol dia. Per descomptat, això ens va valdre una de les més patètiques actuacions d’un membre del PP. Justament el mateix partit que recollia diners negres i els repartia entre els seus dirigents o per a pagar campanyes electorals il·legalment amb la gràcia que ningú s’assabentava de res. Ni tan sols al aquell que n’és el president, ha sigut el tresorer i enviava missatges al Bárcenas empresonat dient-li que “fos fort” i que ells “feien el què podien”.
De seguida, aquest mateix personatge, flanquejat per tot d’admiradors, animadors i companyia, anuncia que recorrerà aquesta decisió parlamentària davant del TC. Un òrgan polititzat, desprestigiat i que sembla poc fiable. Però, mentre ho fa, el mateix Parlament, que ja ha posat la directa cap a la tardor, aprova la llei que dóna cobertura a l’Agència Tributària Catalana. Res menys que la primera de les lleis de desconnexió necessàries.
Mentre ells encara pensen en espantar-nos, Catalunya ja en du una de tres.
Per si de cas, van maltractant els valencians. I ens obliguen a tirar enrere el decret de plurilingüisme. Només en part. I ens diuen que no podem adreçar-nos als catalans, o als mallorquins, en res més que no siga el seu Castellà. (ells en diuen espanyol). I ens ofeguen financerament. I també ens insulten. I, com no podia ser de cap altra manera, van aconseguint resultats. Cada vegada hi ha més valencians emprenyats. I els empresaris exigeixen, cada vegada amb més contundència, el Corredor Mediterrani. I el PSPV sembla que s’allunya de les directrius de l’Altiplà.
A aquestes alçades, ja no en parlen massa del “gran recolzament” que els atorga Europa. Entre altres coses, perquè ja es veu que han passat a ser un bon maldecap, per a Europa. Més enllà de la seua solvència, que sembla que no hi és ni se l’espera. Cada dia anuncien que la borsa tornarà a enlairar-se fins el mateix cel on es puja des de Madrid i ara sembla que Gamesa, que ja la va comprar Siemens, pot quedar greument afeblida. Després de la mort del banco Popular, no sembla una prova de solvència, precisament.
Els seixanta dies i escaig que resten per al primer d’octubre, es veu que seran moguts i intensos. És com les darreres pàgines d’una bona novel·la, on totes les trames i els personatges es troben per tal de tancar l’acció en un gran apoteosi. Una cosa semblant passa als castells de focs d’artifici.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!