Des de la Plana

Josep Usó

22 de juliol de 2017
0 comentaris

Viatge al Sud.

Aquesta setmana he baixat fins al Sud del Sud. Fins al Baix Segura. Però de camí, vaig fer una parada a Elx. Fa molts anys, jo hi vaig treballar i hi vaig viure dos anys. Aleshores, ja era una ciutat molt gran, la tercera del País Valencià, on molta gent treballava cosint sabates. D’això, allà se’n diu “aparar”. En aquells temps, parle dels primers anys noranta, hi havia una emissora de televisió pròpia, Teleelx, que tenia programació pròpia, oferia programació d’altres cadenes i també es podia veure canal9 i TV3.

La ciutat, tothom, funcionava en Castellà. Només la majoria de professors de l’institut parlàvem Valencià. I després, amb el pas del temps, vaig anar veient que hi havia gent que el parlava, però que no el feien servir per a res. Recorde una carnissera de prop de casa, o els propietaris d’un parell de tendes de queviures. Fins i tot la propietària, del pis on jo vivia, el parlava. Però no el feia servir. El valencià d’allà té unes particularitats que em van resultar molt curioses. I que, abans de viure-hi ni un sol any, ja usava sense adonar-me’n. En aquell temps, hi vaig fer amics, allà. Alguns, pocs, malgrat el temps i la distància encara els conserve. Com també he mantingut un interès pel que passa a una ciutat on hi vaig viure molt temps.

De manera que, en disposar d’un matí pràcticament sencer, em vaig aturar a la gran ciutat que sembla estar com aïllada, sense que al Nord del Sud se’n sàpiga pràcticament res. Havia quedat, per a xerrar una estona, amb un nou amic d’allà. Josep Escribano, president de l’associació El Tempir, del qual sóc amic a través de les xarxes socials. Abans, però, vaig passejar per la ciutat. I vaig recórrer el barri on vivia, que ha canviat poc. Només el comerç. Molts comerços han desaparegut d’aquell barri. I em va cridar l’atenció que el despatx de la funerària «La Siempreviva» – el nom més original que mai se m’hauria ocorregut per a un establiment d’aquesta mena- havia sigut substituït per una tenda de Tous. Sí que em va cridar l’atenció la retolació dels carrers. En Valencià. Millor que a molts pobles de Castelló, on s’hi poden llegir bajanades pretesament bilingües del calibre de «Carrer sant Vicent/Calle sant Vicent». A L’institut on hi vaig treballar, que aleshores es deia «nº4» i ara és el «Montserrat Roig», també m’hi vaig aplegar. Semblava igual que quan jo hi era. Però al passadís que mena des del vestíbul fins a la sala de professors, hi havia penjades tot un seguit de fotografies de les diferents promocions. I en una d’elles, hi era la meua fotografia, com a testimoni del pas implacable del temps.

Més tard, mentre el sol escalfava de valent, el Josep i jo varem xerrar molta estona. De moltes coses. De cultura, del País, de Literatura, de la feina, de les esperances i de les realitats.

I vam descobrir una cosa curiosa. Que els d’Elx del Sud i els de Vila-real del Nord, ens entenem força. I ens entenem en tant que som perifèria. Tots, uns més i els altres menys, estem allunyats del centre, de València. Ens arriben les instruccions del Cap i Casal com sempre ho han fet. Sense haver-nos demanat abans l’opinió.

També vam coincidir en un fet estrany. Mentre que el tancament de Canal9 es va fer en hores, el nou govern encara no l’ha pogut reobrir en més de dos anys. I, malgrat totes les informacions que ens arriben sobre les dificultats que té el procés, cap dels dos acabàvem d’entendre quina és la raó per la qual encara no tenim cap mitjà de comunicació en Valencià. Perquè els xiquets, uns xiquets que l’entenen i el parlen gràcies a l’escola, ara no el fan servir per a res. Recorde jo que, quan hi vivia allà, els meus alumnes no el parlaven, però seguien per TV3 i per Canal9 «Bola de Drac». Els veien els dos, perquè els capítols que passava Canal9 eren d’una temporada abans. I els entenien. En canvi, ara no tenen cap entreteniment en Valencià. I això és retrocedir; però sembla que els nostres governants no se n’adonen.

Pot ser siga la impaciència, després de tants anys d’estar amagats a la trinxera, d’haver-nos de defensar per un fet tan normal com voler parlar de la mateixa manera com ens parlava, o ens parla, la nostra mare. D’haver de justificar i donar explicacions d’un fet tan senzill com que entres a un establiment i t’atenguen com tu parles. I que no et maltracten pel fet de no fer-ho. O que els funcionaris, encara ara, no entenguen la parla d’una bona part dels seus ciutadans.

Tal vegada, després de tants i tants anys en els quals teníem clar que els qui ens governaven volien fer desaparèixer la nostra cultura, la nostra llengua i els nostres costums, ara esperàvem més. Esperàvem una certa velocitat en uns canvis que no s’acaben de veure arribar. Perquè, massa sovint, ens sembla que tot comença i acaba en una frase buida i que tot ho enfarfega: és aquella que comença amb «tots i totes» o totes i tots», que tant és. I que a cada passa es desdoble i es torna a desdoblar, amb el resultat de perdre el fil de qualsevol discurs amb molla. Amb contingut, vull dir. De vegades, els governants semblen tan preocupats d’evitar qualsevol mena de conflicte que no s’adonen que governar significa decidir, prendre decisions. I que, quan es fa, algú se’n queixarà. Però això és inevitable. Si no es vol irritar a ningú, el millor és no fer res. Però això no és governar.

Al final del matí, quan ens vam acomiadar, me’n vaig anar amb un bon gust de boca. No només hi continue tenint amics a Elx. També, com fa molts anys, serem capaços de bastir projectes comuns. I seguirem treballant per a vertebrar un país pel qual sembla que ningú se n’acaba d’ocupar. I viatjarem, per retrobar-nos, del Sud al Nord i del Nord al Sud. I creuarem el centre pel bypass. Més que res, per anar més de pressa. Perquè alguna vegada, les perifèries esdevindrem centre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!