Botifarra a Almassora.

Quan es va fer la presentació dels premis literaris “Vila d’Almassora”, aquest any es va decidir que l’acte fora una mica més animat que de normal. Abans, els premiats anaven a l’Ajuntament, on l’alcalde ens havia convidat i ens esperava també “la Premsa”. Recorde jo que l’any 2009, perquè jo vaig guanyar el premi l’any 2008 amb “La senda llarga“, la premsa era un fotògraf que ens va fer un parell de fotos. I cadascú a sa casa.

Des d’aleshores, han canviat coses. A Almassora, després d’una eternitat de governs del PP (al principi eren d’AP, però l’alcalde sempre era el mateix), fa dos anys, en el gran canvi del País Valencià, hi va haver un pacte entre el PSOE i Compromís. I la primera autoritat va ser Susanna Nicolau. De Compromís i dona. Quasi res. Ara, aquest mes, ha canviat en virtut d’aquell acord i l’alcaldessa és del PSOE (però també dona): Merxe Galí.

I el cas és que aquest any, per a la presentació dels premis literaris, va haver una actuació de Pep Gimeno, “Botifarra”. I, com no podia ser de cap altra manera, va ser un èxit. El saló d’actes de la Casa de la Cultura es va omplir de gom a gom. I la gent que hi va anar, s’ho va passar d’allò més bé. De manera que, per a la cloenda del curs actuals d’activitats del departament de Cultura Municipal, es va decidir que tornés Pep Gimeno. Però aquesta vegada, amb un acompanyament d’excepció. La banda de música municipal d’Almassora. La Esmeralda. I que, vist que era a meitat de juny, l’acte es fes a la plaça del Mercat. Que per allò que passa als nostres pobles, oficialment es diu Plaça d’Espanya. I fou el passat dissabte.

Pel camí, lògicament, el PP havia de fer alguna cosa. Foragitat del poder d’un poble que ja considerava com a “seu”, va escampar la brama que es duia a “Botifarra” perquè és el ídol de Compromís. Tan se’ls en donava, que també intervingués la banda de música municipal. O la cultura en general. O en cap dels seus aspectes. Però, en especial, en aquells que reviscolen les tradicions que encara resten vives en la memòria de la gent. I la música és molt poderosa. Molt. I les jotes, les seguidilles, les malaguenyes, els cants de batre i altres cants populars, encara perviuen en el record dels majors. I són nostres. Possiblement, això és el que més espantava al PP. Que la gent associés passar-s’ho bé amb la música tradicional i popular valenciana. Que és el que va passar. La plaça es va omplir fins més enllà de les millors expectatives. I la gent va gaudir fins ben entrada la nit. I es van riure, i es van fer còmplices d’aquelles anècdotes que sempre explica Pep i que s’emmarquen en una tradició tan nostra com malparlar dels veïns del poble del costat. Igual com fan ells amb el nostre poble. I tot en valencià. I descobrint que cadascú tenim un accent inconfusible. I que es pot saber de quin poble som només amb la parla. Ara fa menys d’un mes, aquesta mateixa gent eren els que trobaven que el més escandalós de les festes era que la banda de música no toqués la marxa reial en acabar la processó. I que resulta que no es té perquè tocar. Dels bous inacabables que fan impossible la vida al veïnat de la “Vila” (la ciutat medieval on es fan els bous) mai no en diuen res.

Davant de l’èxit de l’actuació, s’estaran uns dies en silenci, però no massa. Perquè segur que una actuació com aquella deixa en mal lloc altres actuacions d’ídols més pepers: Des de Francisco fins a Julio Iglesias. Ídols com ells, que o cobren en negre o cobren massa, o tot plegat. De la qualitat musical ja no en parlaré. Dels gusts no se’n pot dir res. Per això es ven tot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*