Impotència.

Avui m’he assabentat que la Conselleria de Sanitat del País Valencià ha sancionat una treballadora del centre de salut de Castelló de la Ribera que va increpar una pacient pel fet de parlar Valencià. En aquest cas, cosa extraordinària, hi ha hagut sanció. Però és que hi ha molts casos semblants. Forces de seguretat, funcionaris o simples treballadors d’empreses que semblen desconèixer que, si treballen de cara al públic, han de fer el possible per tal que els seus clients n’estiguen satisfets; que en cas contrari, acabaran perdent la feina. Com a mostra, un cambrer.

Un cas més sonat, el va protagonitzar la diputada i portaveu del PP a les Corts Valencianes, la senyora Beatriz Gascó. Un cas en el qual, a més a més, les diferents respostes que es va emportar, la van deixar sense arguments.

En realitat, l’únic “argument” que fan servir és aquell segons el qual l’espanyol (ells sempre en diuen així, del Castellà) el parlen molts milions de persones a tot el món, mentre que el Català, no. És un argument de supremacia sense cap fonament. D’una banda, perquè no es pot parlar amb milions de persones. I d’altra, perquè qualsevol llengua, qualsevol, serveix per a comunicar-se amb altres persones. Tot i això, més enllà del seu estat de crispació constant i de la seua aversió a tots aquells que no parlen “el seu idioma” (això mateix hauria dit John Waine a un bàrbar que no se li adrecés en el seu Anglès) ha d’haver alguna raó de pes, per a tanta mala maror amb el Català.

Possiblement, una de les raons de la seua ràbia envers els catalanoparlants, prové de la seua impotència. Tots els catalanoparlants, tots, estem obligats a saber Castellà. la major part dels mitjans de comunicació tradicionals (tots al País Valencià) són en Castellà. Les pel·lícules, els dibuixos animats, les entrevistes… tot això, està sistemàticament doblat al Castellà. De manera que, des del primer moment, estem obligats a dominar dues llengües. la nostra, la llengua en la qual la nostra mare ens va dir que ens estimava, què era bo per a menjar, que no ens havíem de furgar el nas amb el dit i que era hora d’anar a dormir, la llengua materna, i el Castellà, omnipresent.

Això ens ha convertit en pacients de diglòssia, però ens ha donat un avantatge evolutiu molt poderós. Des del principi, sabem que les coses no es poden dir d’una manera, només. Sabem que d’una “taula” hi ha gent que en diu “mesa”; o d’un “cau”, “madriguera”. I, més enllà de dominar més sons, que és molt important, entenem a la primera la importància de parlar una altra llengua qualsevol. Tant és que siga Anglès, Alemany, Francès, Hebreu, Italià, Rus o Polonès. Perquè sabem que allà on es parla una altra llengua qualsevol, la gent d’aquell lloc s’entén en aquella llengua. I ells s’apanyen.

Per contra, els monolingües, estan avesats a que tot el món els entenga quan parlen la “seua” pròpia llengua. I no entenen que algú s’enteste en parlar-ne una altra. És com aquell acudit d’Eugenio, que quan algú aclaria que en Francès “queso” es diu “fromage”, se’n feia creus. “Tan fàcil com és dir “queso”.

Una cosa semblant els passa als angloparlants, que estan avesats (molt més que els espanyols, perquè la seua importància econòmica global és molt superior) a que tothom els parle en Anglès. I quan no els entens, t’ho repeteixen més lentament. O cridant més fort.

Ara, després d’anys i panys d’haver fet tot els possibles per fer desaparèixer el Català del País Valencià, els monolingües del castellà deuen veure amb impotència tres coses:

Que els catalanoparlants continuem fent servir la nostra llengua amb normalitat, mentre que ells no poden parlar Català quasi de cap manera. Només cal que busqueu talls de veu de personatges com la pròpia Beatriz Gascó, l’ex-president Fabra o la difunta Rita Barberá, a tall d’exemple.

Que els catalanoparlants, com hem hagut d’aprendre el Castellà a l’escola, habitualment tenim més bon nivell d’aquesta llengua que ells mateixos. En general, no usem els participis en «-ao» típics del Manxec, ni patim «laisme», ni «leisme». I encara més: distingim entre la «b» i la «v», que sonen diferent per molt que s’entesten els qui ensenyen Castellà.

I, per acabar-ho d’adobar, ens trobem amb menys dificultats davant de la necessitat d’aprendre altres llengües estrangeres.

Tot plegat els ha de provocar una impotència còsmica. I ens la aboquen en forma d’exabruptes a nosaltres. Sense entendre que ells no són com nosaltres perquè ells mateixos s’han exclòs. Per això, quan us aboquen allò de «háblame en cristiano», que més d’una vegada us ho trobareu, els heu de mirar amb llàstima. Ni tan sols saben que els cristians tampoc parlen, majoritàriament, el Castellà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *