En només una setmana, han passat tantes coses que semblen mentida. Per començar, ha desaparegut el Banco Popular. Literalment. Els seus accionistes ho han perdut tot. El qui fou el tercer banc de l’estat, el banc de l’OPUS (deien) s’ha enfonsat sense remei i ara l’ha comprat el Santander per un sol euro (per protegir els dipositants, diuen). I alerta, que aquesta vegada no ha sigut un rescat. Els accionistes han quedat plomats.
A més a més, el dimecres, el president Puigdemont anuncia que ahir faria pública data i pregunta per al referèndum. I la premsa espanyola preocupada per les eleccions britàniques i per trobar un espanyol que estava desaparegut des dels darrers atemptats de Londres. Ahir divendres, el president Puigdemont, acompanyat per membres del seu govern, dels grups parlamentaris que li donen suport i al pati dels tarongers, anuncia que el referèndum serà el proper 1 d’octubre i que es demanarà als ciutadans si volen que Catalunya siga un estat independent en forma de República. I que es demanarà en Català, en Castellà i en Aranès. Immediatament, passa a ser portada dels mitjans de comunicació de tot el món. El president Puigdemont i Catalunya. En canvi, a Madrid la reacció és sorprenentment tèbia. Semblaven un boxejador noquejat. Fins i tot els periodistes d’allà li demanaren, en directe, al ministre portaveu si no anava a passar res especial.
En paral·lel, el TC declara inconstitucional l’amnistia fiscal de Montoro. Però sense efectes retroactius, per si de cas.
De passada, el dia abans, Theresa May s’havia emportat una patacada electoral. Ella, que també sembla d’aquelles persones maximalistes que tenen la raó en propietat, va quedar escaldada (electoralment parlant).
En una setmana com aquesta, detalls com la demolició de Xavier Garcia Albiol per part de Xavier Sala i Martín, quasi semblarien una anècdota, de no ser perquè es veu que el senyor Garcia Albiol és el millor que han trobat per encapçalar la defensa numantina del seu “statu quo”. la seua imatge al costat del senyor Iceta i de la senyora Arrimadas, resultava impagable.
Amb tot, després de quaranta anys de promeses, s’ha tancat la presó Model de Barcelona i quasi ens ha semblat una notícia menor.
Però va i avui dissabte, els valencians eixim al carrer a València capital per demanar una cosa que, de tant senzilla com és, deu fer pànic en algun lloc. Volem, ni més ni menys, que “La clau de la caixa dels nostres diners”. De passada, també la retirada dels pressuposts, però la primera part és realment fantàstica. Tant pensar que els valencians érem molls i resulta que ens hem despertat i ens hem posat a la feina. I amb ganes.
Estem a deu dies mal comptats de començar un estiu que promet ser fantàstic. I, per primera vegada en anys, al nord del País Valencià, hem tingut un hivern i una primavera plovedors i el camp està més verd que mai. I demà encara és diumenge. A veure què més passarà, aquesta setmana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!