Des de la Plana

Josep Usó

22 de maig de 2017
0 comentaris

Com són les coses.

Avui he pogut llegir, perquè he estat uns dies amb poca cobertura, una entrevista amb Simona Levi, una de les autores del llibre “Votar i cobrar” i que fou també una de les activistes de X-net que va destapar el cas de les targetes black. Tot el que s’hi diu és impactant, però hi ha un parell de detalls que m’han colpit especialment. D’una banda, que els responsables d’aquell saqueig de la Caja de Madrid no se senten culpables. Al capdavall, ells fan la seua feina, que consisteix en viure el millor possible sense parar esment ni en d’on ixen els diners que malbaraten ni en com viuen aquells als quals roben. Ells es limiten a fer el que han de fer. Deuen obediència al seu cap i han de deixar una part dels guanys per a l’organització que els ha situat allà on estan. Igual que a una organització mafiosa, afirma l’entrevistada amb molt de seny.

La segona és que Espanya és un país governat per gent amb molt escassa preparació. I que això només és possible perquè els governats (els súbdits) també tenen, en general molt poca preparació i, per tant, voten a candidats que només tenen atractius gens significatius. El físic, per exemple. O la simpatia personal. és segur que ningú triaria un cirurgià per tal que li extirpés ni tan sols l’apèndix només pel seu atractiu físic, o pel seu estil de vestir, o pel seu somriure. En canvi, sí que triem els nostres dirigents per qualsevol d’aquests aspectes. I així ens va.

És segur que, per tal de canviar aquest problema, caldrà elevar el nivell cultural de la població; però a Espanya això és impossible. Només heu de veure el que s’ha fet amb els mestres de qualsevol nivell. Menystinguts, denigrats, insultats i acusats de només tindre vacances i de ser uns malfeiners. Curiosament, ningú diu això mateix dels capellans, o dels polítics. O dels membres dels consells d’administració de les grans empreses, que sempre se suposa que tenen dret (divi?) a embutxacar-se grans fortunes a canvi d’assistir a reunions de tant en tant que, si s’examina la formació acadèmica que tenen, es podrien estalviar. Dels banquers millor no parlar-ne, que desbarraríem. I que qualsevol membre d’aquest col·lectiu d’ineptes ascendits molt per sobre dels seu nivell d’incompetència es permet prendre decisions impossibles malgrat l’evidència que són errònies. Quan algú que n’entén els hi diu, en últim terme, sempre acaben dient allò de “els científics ja trobareu la manera d’arreglar-ho”.

I, pel que fa a la investigació, hem de recordar que cada any hi ha menys pressuposts i que, malgrat el que ens diguen els grans diaris, per cert; els mateixos que han recolzat a Susana Díaz i ara no troben cap excusa per a la seua manca de visió, el talent que se n’ha anat fora no torna. Ni tornarà, a la vista del país que hi ha. I, per a tots aquells que encara ho dubteu, la investigació és la inversió més rendible possible. Però ho és a llarg termini. Es guanyen els primers diners més de pressa amb la construcció, però com a conseqüència de la investigació, a mitjà i llarg termini se’n guanyen molts més. I de millor qualitat. Però els científics són poc proclius a deixar-se dirigir (i amb certa freqüència robar) per veritables codonys. Per això fa molt que se’n van.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!