Quan hi ha un conflicte, és molt habitual prendre partit. Així ho fem, en principi sense cap repercussió, en el cas dels partits de futbol. O d’handbol, de basquet o del què siga. I un vol que guanye el “seu” equip.
Més interessant és el cas de prendre partit en un conflicte entre dos o més països. Així, a casa nostra prenem partit entre els palestins i els israelians. I som molt defensors dels uns o dels altres, en general sense saber-ne gran cosa de la realitat. Ens passa perquè la única informació que tenim prové, en un cas com aquest, dels mitjans de comunicació; i aquests solen ser més o menys parcials.
Un cas apart és quan s’han de decidir inversions econòmiques. Aquest sí que és un cas interessant. Perquè de l’encert de la decisió en podem patir les conseqüències. Ens felicitaran si l’encertem però acabarem al carrer si ens equivoquem. Per això, les empreses multinacionals, en cas de conflicte sempre prenen partit. de vegades, fins i tot són un dels partits, com quan els interessos petroliers defineixen les polítiques de determinats països.
Ara mateix hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya. I lògicament, hi ha empresaris que van prenent posicions. Amb més o menys discreció, però ja fa temps que ho van fent. Així, en pocs anys hi ha empreses molt importants que han apostat per Catalunya, malgrat l’enorme campanya mediàtica que des d’Espanya es fa en la seua contra. Podem posar alguns exemples. Amazon ha instal·lat els seus centres de distribució per al sud d’Europa a Catalunya, igual com ara ho ha decidit fer Alibabà. I ja en van unes quantes. Com totes les companyies aèries que duen temps apostant per l’aeroport del Prat en contra del de Barajas. O les empreses que pressionen cada vegada amb més força per tal que es faça el Corredor Mediterrani. Una línia fèrria que, des d’Espanya, no es farà mai i sense la qual la nostra economia no pot prosperar (la d’Espanya tampoc).
És difícil pensar que tants empresaris importants estiguen equivocats en invertir a Catalunya. Igual que ho estan aquells que ja hi són i que mantenen o augmenten les seues inversions. I què, si no les augmenten, és justament perquè les infraestructures necessàries no es fan. Però és que n’hi ha més. Al mateix temps, cada vegada amb més claredat i més força, es van produint desinversions a Espanya. Recordem que Endesa es va haver de vendre a la italiana Enel i que ara és poc més que una marca local; que les decisions ja no es prenen a Madrid. O ara la recent OPA sobre Abertis. Així, la Caixa es pot veure desposseïda d’una veritable màquina de fer diners. Quan un es ven una empresa com aquesta, per molt que es vulga disfressar la notícia, significa dificultats per arribar a final de mes. Una cosa semblant li va passar al Banesto, quan es va vendre Petromed pocs mesos abans de col·lapsar sota la direcció de l’inefable Mario Conde. I recordem també com es va haver de vendre Iberia, com a conseqüència del desastre de Caja Madrid.
Però és que les notícies que arriben de l’Altiplà no són per a tranquil·litzar a ningú. Ara es veu que Florentino fa triplicar el cost del CASTOR abans de començar les obres. I que cap responsable d’aleshores va trobar cap detall significatiu, en aquells canvis de preu tan escandalosos. I empreses constructores com OHL estan literalment enfonsades. Les elèctriques només resisteixen gràcies a una legislació que els permet fixar uns preus abusius i de prohibir per llei la competència de les renovables. O la banca, que malgrat el que hem pagat i el què pagarem pel rescat, continua enfonsant-se. Com exemple, només cal posar el banco Popular, que de valor “refugi” ha passat a ser una acció depreciada al voltant d’un 90% del valor fa només sis anys. O Telefònica, que es veu que ha segut de les més afectades per l’atac del virus informàtic d’aquests dies (i que és, dit siga de passada, qui encara dóna servei a l’Institut Català de la Salut).
Evidentment, amb les senyals que es donen des de l’una i altra banda, cada vegada més empresaris van prenent partit. I, tal i com van les coses, jo estic molt tranquil. Esperant que passen uns dies i arribem al juny, mentre els d’allà, al centre de l’Altiplà, s’entretenen duent a judici una compra d’urnes per a votar mentre no s’acaben d’assabentar del què els passa a la vora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!