Al meu país hi ha molta producció de mel. Això significa que hi ha molts ruscs. A la Plana, dels ruscs, en diuen caixes. Caixes d’abelles. I els apicultors, melers o meleros, per aquestes terres, van amb elles amb camions d’ací cap allà, buscant la millor floració en cada moment.
D’altra banda, l’horta de la Plana també és terra de gripaus. I aquests, de tant en tant, troben que és interessant atacar un rusc. Una caixa d’abelles. Aprofitant que elles entren i ixen només per un orifici menut i rectangular, la piquera, es situen a la porta de bon dematí. Abans elles no hagen començat a eixir. Aleshores, l’estratègia és molt senzilla. Abella que ix, al pap. L’animalet no té temps no per a dir “piu”. El problema rau en que el gripau no pot deixar de menjar abelles. Si ho fa, les què continuaran eixint el mataran a picades. I si continua menjant, rebentarà.
Ara mateix, el PP i el seu govern ataquen tot allò que és fa a Catalunya. Tot. No pot deixar de fer-ho sense perdre tota credibilitat entre els seus. Però ja està al límit. No pot processar a tots els catalans. I, a més a més, l’ataquen per la rereguarda. Al País Valencià, perduda la por, retornen les reclamacions més justes. Per no parlar de la corrupció o dels problemes internacionals, que no és poc. Però ells no es poden moure. Han de continuar amb la boca oberta a la piquera, fins que s’empassen la darrera abella que podran i la següent els pique a la llengua. El final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!