Des de la Plana

Josep Usó

4 de maig de 2017
0 comentaris

Menys de 150.

Des d’avui fins el final de setembre només resten 149 dies. Hem superat la barrera dels 150 dies. I a l’altre bàndol no els arriben les glòries. De moment, el president Rajoy continua esperant que el criden a declarar com a testimoni per ser el president d’una organització (el PP) que alguns jutges consideren una organització delictiva. I, mentre continuen apareixent nous casos de corrupció, es descobreix que el CASTOR era el responsable dels terratrèmols, que no servia per a res i que encara ens costarà diners desmantellar-lo. Florentino Pérez, però, està més preocupat per passar l’eliminatòria de Champions, això segur.

I també es veu que han pactat aprovar els pressuposts generals amb el recolzament la tant la línia) del PNV. Ciudadanos i CC ho aproven de franc, sense cobrar res. Per si alguna vegada els arriba alguna engruna (que no serà).

Al PSOE, que s’autoanomena oposició, els diputats d’ara mateix han quedat ben retratats. En negar-se a sonar suport a la moció de censura de Podemos, queden obligats a recolzar explícitament al govern amb més presumptes delinqüents que conec (allò de Lerroux i la ruleta de Strass i Perlo ja ha quedat en senzilla anècdota). Però la Caudilla Díaz continua el seu camí d’espines cap a unes primàries que ja es veu que només pot guanyar fent trampa. Perquè de discurs no en té cap. Tan a penes pot dir un parell de frases seguides i encara sense massa significat. es veu que és el que passa quan en lloc d’anar a l’escola, et dediques als càrrecs públics des de l’adolescència. Ha aconseguit fer bo i quasi millor i tot a Pedro Sánchez. De moment, als Països Catalans, no ha arribat a la meitat d’avals que ell. Es veu que el senyor Iceta no té cap més possibilitat de guanyar-se la vida fora del partit, perquè en cas contrari té motius per anar-se’n.

Podemos continua amb la seua lluita interna per tal de controlar l’aparell. Un aparell que figura que no és important, però que es veu que es l’únic que importa de veritat. Si alguna vegada aconsegueixen estar d’acord, ja ens ho diran.

I, pel camí, ha quedat molt clara la utilitat d’endollar persones afins en llocs claus del Poder Judicial, per tal que els corruptes no acaben a la presó. Però ja s’han començat a produir rebel·lions dins del propi Poder Judicial. I associacions de fiscals i de jutges comencen a demanar dimissions.

Clar. Amb tants fronts oberts a la vegada, no es poden ocupar com cap de Catalunya, ni del País Valencià, ni de res. Aixi, organitzen un veritable caos a l’aeroport del Prat, senzillament perquè ni tenen personal per a fer una feina que s’atribueixen en exclusiva ni el volen tindre. Es limiten a donar pena, que en diuen al meu poble. Al País Valencià encara és pitjor, que estem per poc més del 25% per habitant que Castella i Lleó, d’inversió estatal (que, a més a més, no s’executarà, com no s’ha fet mai). El problema és que ara, des d’ací se’ls contesta amb fermesa. Com a coses concretes, boicotegen una trobada d’empresaris catalans i flamencs amb autoritats marroquines. Ja veurem quan les verdures espanyoles hagen de competir amb les flamenques a Europa com s’ho faran.

Per la seua banda, la caverna mediàtica, amb la seua audiència escarransida, va dient barbaritats. I ara acusen a Lluís Llac d’amenaces o a Titot quasi de violència. En realitat, només demostren la seua ignorància còsmica, quasi infinita.

I, mentre ells s’entretenen amb aquestes foteses, el Govern de la Generalitat va avançant en el seu projecte. L’altre dia, el president Puigdemont va anunciar que plantejarà la data i la pregunta del referèndum abans d’anar-se’n de vacances. I ells són tan totxos que encara es pensen que, tot plegat, és una maniobra per millorar el finançament. No tenen res per oferir i encara es pensen que els anirem al darrere a veure què ens donen.

Finalment, ara s’ha fet públic que el rei emèrit, el que matava (o encara mata) elefants, va oferir Melilla i quasi Ceuta al Marroc l’any setanta-nou. Un darrer favor als seus. Un rei molt important de un país d’una importància que mai s’ha vist. Esperem que aquest mes faça honor a la seua dita popular. Pel maig, cada dia un raig.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!