Anem passant els dies sense pena ni glòria. No hi ha gaires arguments nous. Esdeveniments, sí; però arguments nous, ni un de sol. A la banda dels unionistes, es cobreix de glòria la candidata del PSOE a ser candidata del PSOE. Tant, que Mónica Oltra (amb ó) li ha d’explicar el què ella no entén a nivell de Barrio Sésamo. És el que passa quan un ha anat poc a escola i està en càrrecs públics per als quals no es demana gaire coneixement de res. Un PSOE que tanca la porta a una moció de censura sense cap argument real (més enllà de preferir a un gevern presumptament corrupte a qualsevol altra cosa). Una cosa semblant li ha passat a Eduardo Inda; aquell personatge que abans parlava, malament, de futbol i ara diu que dirigeix un mitjà digital. L’administració espanyola continua pressionant a tort i a dret. I de vegades, com en el cas de Marroc, se’n surt (a un cost que ja veurem quin és) i d’altres, com el cas del Parlament Britànic, s’estampa.
Més a prop de casa, els unionistes, que ja no saben què fer, han engegat una campanya per a tractar de sap Déu què a Lluís Llach. I lògicament, els ha eixit el tret per la culata. Semblen un boxejador sonat, que llença els colps al buit sense ser ja conscient que l’adversari li’ls tornarà amb una força i precisió que ja no es pot permetre resistir. Com Albert Rivera, que en pocs dies s’ha hagut d’empassar uns quants gripaus. Ni s’havia reunit amb el candidat francès a la Presidència, Emmanuel Macron , ni res de res. I, per acabar-ho d’adobar, confon la propaganda de Le Pen amb informació verificada. Poques llums. Com les què demostren els candidats de CSQP, senyors Rabell (Franco Rabell, en realitat) i Coscubiela. Que sembla que ja no saben massa bé què critiquen, què volen aconseguir i on quedaran situats si continuen sense parlar clar i errant massa vegades quan obren la boca. Finalment, cal esmentar la caiguda del senador del PP espanyol i valencià Pedro Agramunt Font de Mora, caiguda monumental, no sense abans publicar a les xarxes la foto amb el Rei, per si també el poc enfonsar una mica. Sembla que el vaixell de la “gran nación” fa aigües per totes bandes.
En resum i per acabar. Que avui és 28 d’abril. Per arribar al final de setembre, només resten 155 dies. I encara no han entès ni de què va, el tema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!