L’accelerador.

El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, saluda el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, el 19 d’abril de 2017.

De sobte, sembla que s’accelera tot. D’una banda, l’estat continua endavant amb els seus processos en contra dels càrrecs electes de Catalunya. Al mateix temps, els diferents processos judicials que afecten al partit popular continuen endavant. I cada vegada més càrrecs d’aquest partit es van veient implicats sense poder-ho evitar. Fa molt pocs mesos, tothom semblava estar d’acord en el fet que aquests judicis mai arribarien enlloc. I, com a prova, es podia posar l’etern judici a Carlos Fabra, que va trigar deu anys en arribar a la sala. Però no només aquell es va acabar i va acabar amb un personatge significat i significatiu a la presó, sinó que el cas NOOS també va arribar fins el final. Després, es sentències van ser ridícules, però aquell fet va resultar, al meu parer, més greu que una veritable sentència condemnatòria. Ara, la detenció d’Ignacio González, ex mà dreta d’Esperanza Aguirre i la gravetat dels delictes que se li imputen, sembla iniciar una allau d’imputats, afectats, investigats i testimonis. Perquè com a testimoni haurà de declarar, de moment pel cas Gürtel, el propi president del govern central.

Per molt que es vulga fer veure des d’alguns mitjans que la única corrupció és el cas Palau, la realitat sembla imposar-se cada vegada més de pressa.

Amb tants fronts judicials oberts, el partit del govern a Madrid ho té cada vegada més difícil per assabentar-se del que passa de veritat a Catalunya. Per això sembla que, de sobte, s’han adonat que la seua estratègia de no autoritzar el referèndum, està prevista i contemplada des de fa anys.

En paral·lel, a Euskadi s’ha produït el desarmament de ETA sense que des de Madrid s’hagen volgut donar per assabentats. Fins i tot l’estat francès ha mogut fitxa, però ells pretenen fer com que no ha passat res. I també, com qui no vol la cosa, al País Valencià estan canviant molt les coses. Tant, que els dos presidents, a més a més d’haver establert unes bones relacions, es troben de tant en tant. Personalment. Això era impensable fa només dos anys i ha passat avui mateix. I es reclamen greuges que afecten a tot el territori.

I a Madrid no tenen els pressuposts aprovats, encara. I també, per si no n’hi havia prou, s’han embrancat en una disputa amb el Regne Unit a compte de Gibraltar on de seguida s’ha vist que tenen totes les de perdre. I avui mateix, el mateix dia de la detenció d’Ignacio  González, s’inicia un procés per coaccions en contra de “La Razón“, aquell diari tan ranci que dirigeix aquell personatge que és Francisco Marhuenda (també imputat). Un diari al darrere del qual està el grup Planeta i que semblava intocable, amb patent de cors per a dir el que li semblés.

I, per acabar-ho d’adobar, l’ANC inicia una campanya en favor del Sí mentre cada vegada més i més personalitats internacionals van mostrant el seu interès pel procés d’independència i per Catalunya. Tot això, al temps que els dirigents polítics unionistes però que no ho volen semblar, van fent declaracions confuses que se’ls queden obsoletes quasi el dia que les fan.

En general, els fets van tan de pressa que en perdem la perspectiva. Hem passat quasi quatre mesos del 2017 i ja ni ens en recordem de les grans manifestacions del 2012, o del 2014. És més; ja ens sembla que el president Puigdemont està en el seu càrrec des de fa molt temps i no han passat ni setze mesos. Però és cert. Cada vegada, tot va més de pressa, tot sembla precipitar-se, com l’aigua que cau per una cataracta després d’haver anat accelerant a poc a poc al llarg d’un bon tram de riu. I ara mateix, ja es pot veure que no hi ha manera d’aturar res. Ni la independència de Catalunya, ni la onada judicial que es veu que afectarà fins el moll de l’os d’aquell grup de persones que semblen considerar-se com els veritables propietaris de l’estat, ni tampoc cap dels problemes que cada vegada van deixant més escarransit i amb menys influència aquell regne on encara somien amb els temps, massa llunyans, què deien que eren un gran imperi.

Sembla que ja no cal xafar fort l’accelerador. Ja anem a tot gas.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*