Hi ha una frase d’aquelles que se senten dir o es legeixen que diu, més o menys, “els molins dels Déus molent molt lentament, però donen una farina finíssima”.
Doncs sembla que els molins dels Déus ja fa temps que estan en marxa perquè ja comença a eixir la seua farina. I és, efectivament molt fina. De molt bona qualitat. Ja fa molt temps que Espanya llisca per un pendent que la retorna als seus pitjors temps d’autoritarisme. Al mateix temps, la seua economia, credibilitat i solvència en general també va disminuint. I, durant molt temps, des de Catalunya, o el País Valencià o les Illes, miràvem cap Europa esperant algun signe de comprensió seriós. I semblava que mai arribaria. Ho semblava tant que algú fins i tot pensava que es podia permetre el luxe de desanimar-se. Però només passava que els molins europeus van a la seua marxa.
Ara fa poc, els representants de la Generalitat van ser escoltats a la sala de reunions més gran del Parlament Europeu. I es va quedar menuda. Malgrat totes les pressions que va exercir Espanya, la reunió es va fer. I hi van assistir uns quants eurodiputats (fins i tot del partit popular europeu), i nombrosos representants diplomàtics. La premsa espanyola es va afanyar a dir el que li va semblar, ignorant la realitat com ho fa sovint; però no ens va importar a ningú.
Però ara, la Comissió Venezia ha emès un comunicat molt dur (tot i el sempre suau llenguatge diplomàtic) sobre la reforma del TC que va aprovar el PP en solitari, tot i que ara hi haja directius i càrrecs d’altres partits polítics disposats a recolzar-la. Segons aquesta reforma, el TC es converteix en jutge i part. I, si hi afegim el fet que el currículum d’alguns dels seus membres és més que dubtós, la legitimitat de les actuacions d’aquest tribunal ja són considerades una excepció a Europa. Per descomptat, en aquest comunicat, que s’ha fet públic en cap de setmana, també s’han pogut veure les pressions de la diplomàcia espanyola. I també com aquestes pressions no han tingut els efectes que des de la capital de l’Altiplà es pretenien.
Pensem que ara estem a 200 dies justs per arribar a finals de setembre. La data límit per al referèndum d’independència de Catalunya. I que l’estat espanyol, veient-se impotent, ja comença a amenaçar amb l’estat d’excepció. Fa tot l’efecte que els responsables de l’estat espanyol s’emmirallen en personatges com Donald Trump, que ja té els seus problemes a l’altra banda de l’oceà o, més properament, amb les maneres de fer del primer ministre turc. I, justament aquesta setmana també hem vist com Europa, després d’uns tractes més que dubtosos amb Turquia a compte dels refugiats, ara ha fet gestos tan decissius com impedir l’aterratge de l’avió del ministre d’afers exteriors en territori europeu. Per descomptat, el govern turc ha reaccionat cridant molt. Però el seu ministre se n’ha hagut de tornar a casa sense poder ni tan sols aterrar. Ja no cal parlar de fer mítings als seus conciutadans que viuen a Europa.
Veurem ara com queda l’estat espanyol, després de condemnar Mas, Ortega i Rigau a penes d’inhabilitació i d’haver-se trobat davant d’una allau de reaccions serenes, però molt fermes, de rebuig. Des del president Puigdemont, fins la ANC, pràcticament de tota la societat catalana. De moment, ja ha hagut de començar a donar explicacions a Europa sobre la seua reforma “única” i poc desitjable.
Sembla que es continuarà accelerant la baixada pel pendent que, ara ja es veu clar, l’estat espanyol és completament incapaç de controlar. Cal eixamplar el somriure. Especialment, quan els veiem explicar l’inexplicable al temps que ens podem informar en altres mitjans. És curiós com, tretze anys després de l’11M, encara semblen ignorar que els antics mitjans d’informació estan molt obsolets. Per un bon sector de la població, senzillament són inexistents. Però del que no sembla haver cap dubte és que dels molins dels Déus continuarà eixint un bon raig de farina i que no la podran amagar enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!