Des de la Plana

Josep Usó

4 de març de 2017
0 comentaris

Quina fila i quina filà.

Malgrat les evidents dificultats que tenen per entendre la realitat, sembla que els qui manen a l’Altiplà ja van assabentant-se del veritable problema que tenen amb Catalunya. Després d’un procés d’anys, que va començar fins i tot abans de la gestió de l’estatut del 2006, han anat menystenint, marginant, maltractant, insultant i atacant Catalunya i els catalans només pel fet de ser-ho. I quan els fets no s’adequaven al que ells creien que passava, tractaven de distorsionar els fets. Així, ara comencen a entendre que estan a 210 dies del final de setembre. I aquesta és la data límit per al referèndum que ha de permetre proclamar la independència del Principat. Ja no els queden ni set mesos. I encara pensen que el únic problema que hi ha és el d’uns quants dirigents. Que el poble està enganyat. A hores d’ara, encara ni tan sols s’acaben de creure que els seus mitjans de comunicació són obsolets i que no els segueix gairebé ningú. I actuen desesperats i sense cap mena de guió. No és que no tenen res per oferir. És que se’ls nota molt. I així van perdent llençols com més avança la bugada. Ja no poden amagar que el poder judicial actua sota les instruccions dels membres d’un govern que estan, amb el seu president al capdavant, sota sospita de corrupció. I al mateix temps que anuncien tota mena de càstigs terribles cap a tots aquells que vulneren la llei, i amenacen a tort i a dret als qui incomplesquen els sagrats preceptes d’una constitució que se’ls ha quedat obsoleta sense saber com, van deixant lliures sense càrrecs a tots els condemnats per corrupció malgrat que hagen segut condemnats a penes de presó que arriben a superar els vuit anys. Des d’Urdangarín, fins a Diego Torres. Des de Miguel Blesa fins a Rodrigo Rato. Des de la Infanta absolta per poques llums fins la dona de Diego Torres (segurament perquè si la condemnen igual xerra el que deu saber). I sense ni fiança. Perquè tota aquesta colla de lladres, a judici dels jutjats imparcials de l’estat espanyol, són uns cavallers que no tenen cap risc de fuga. Pel que es veu, de tots els milions que se’ls han trobat a paradisos fiscals, no se’n pot dir res dolent.

I ara, amb el mes de març encetat, de sobte s’adonen que al Parlament, els independentistes tenen majoria absoluta. I que, per tant, el que defense el PP, o el PSOE o Ciudadanos, estarà molt ben defensat; però no tindrà majoria absoluta i, per tant, serà derrotat democràticament. I aleshores és quan podem veure al senyor Albiol, al senyor de la barba de Ciudadanos i al senyor Iceta del PSOE demanant exactament el mateix. Com si es tractés de membres d’una filà de moros i cristians. Tots al mateix pas. I demanen noves eleccions. Cap dels tres ha entès que:

Les eleccions les va guanyar qui les va guanyar. Per això ha pogut formar govern i ells no han pogut.

Que el president Puigdemont va dir el primer dia que el seu objectiu era arribar a les portes de la independència en divuit mesos. I d’això, ja fa onze mesos.

Que la judicialització de tot per part de l’estat espanyol li ha fet perdre tota mena de prestigi internacional i també de possibles recolzaments de les seues posicions.

Que a hores d’ara l’estat espanyol no ha fet cap oferiment de res a Catalunya. No han plantejat cap alternativa a una independència que engresca cada vegada a més i més gent.

Que el recurs a la por ja no existeix. Ja no fan por. Com a molt fan pena, però d’ací a poc, faran riure.

Que pel camí de les flagrants injustícies segons qui fa o diu què, s’ha perdut una bona part de la democràcia d’Espanya. I que sembla que no els importe. Però aquest fet, en instàncies com la UE es veu amb molta preocupació.

Que el govern no necessita noves eleccions. Té garantida la majoria absoluta fins arribar a complir els seus objectius (proclamar la independència). Els qui les necessitarien són els tres tenors: Albiol, Iceta i el de Ciudadanos. Però que ho tenen fàcil. Que presenten una moció de censura i que es vote. La democràcia és així.

La veritat. No veig a cap dels tres capaços de presentar cap proposta que puga engrescar ningú. De manera que els veig cridant cada vegada més fort allò de “us enfonsareu, us enfonsareu”. Però ara ja no té gràcia. Gràcia en tenia quan ens havíem de quedar a l’espai sideral, fora fins i tot del Sistema Solar.

Però de tot, el que més curiós em resulta és el senyor Iceta defensant el mateix que el senyor Albiol. Quina diferència hi ha aleshores entre el seu PSOE i el PP? Sembla que molt poca. Parafrasejant a Manel Joan i Arinyó, estan tots dos (i amb Ciudadanos tres) en l’atzucac del perdedor. En fan fila. I ara que ve sant Jordi, podrien fer una filà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!