L’altra vida (la bona).

He hagut de fer un viatge ràpid a Zürich. Un fill que estudia allà ha acabat el seu màster en matemàtiques amb molt bona nota i donava una conferència sobre el seu treball davant d’un auditori molt selecte de matemàtics de molt nivell. I, clar. Com a bon pare, hi he anat, amb la mare de la criatura, a escoltar el què deia. Sense entendre gairebé res, perquè el tema és molt abstracte i la llengua l’anglès o l’alemany. Però no és d’això, del que us vull parlar.

Resulta que, com que vam saber la data de la conferència amb molt poca antelació, varem haver de comprar els bitllets d’avió molt tard. I gairebé no en quedaven i eren molt cars. Tant, que resultava que era més barat agafar-ne dos en primera classe, priority en diuen, que en segona (economy). I, per primera vegada en la nostra vida, hem volat en primera classe. La diferència és molt grossa. I comença tan bon punt has facturat l’equipatge. Tu no tens restriccions per número de maletes. I les teues poden pesar tan com calga. Després de passat el control de seguretat, et deixen anar a una sala “VIP”. I allà hi ha premsa, cafè, refrescos i alguna cosa per picar.  tot és de bades. Si l’aeroport és el de Zürich, pots beure fins xampany francès, també de franc. I dalt de l’avió, tens u seient lliure entre tu i el teu veí. I una hostessa no et deixa d’oferir de tot. Vi, blanc o negre, més xampany o aigua, si en vols. I servit en copes de vidre. I tens una manta de viatge per si tens fred. Després et treuen el dinar, que ha segut dissenyat (així ho anuncien les pantalletes que et van donant informació del vol), per un xef amb dues estrelles Michelin. I després cafè. I si vols repetir, més. I, per quan hi arribes, les teues maletes ixen les primeres. I més coses que ara no recorde, però que quasi et fan sentir vergonya. En resum. Et tracten a cos de rei. Certament, bé que ho pagues. Però curiosament, en les memòries del Facebook em vaig trobar, mentre esperava el moment d’embarcar, una notícia sobre Christine Lagarde. La peculiar presidenta del FMI. I la dona venia a dir que els vells eren un risc per al sistema financer perquè viuen massa temps. I que calia fer alguna cosa al respecte i fer-la de pressa.

Supose jo que aquesta mena de personatges sempre viatjaran així. En primera classe. Però a més a més, no pagaran el bitllet. Els el pagarà la institució o l’empresa. I alguna cosa semblant els deu passar amb els hotels. I deuen viatjar molt. De manera que ells viuen molt millor que la resta dels mortals. Però tot i això encara han de burxar més i demanar actuacions com aquesta de fer alguna cosa amb els vells per tal que no siguen un perill per al sistema financer. I, pobra dona, igual no s’adona que, nascuda el 1956, ella mateixa ja comença a ser vella. Igual li caldrà tastar la mesura que vol aplicar als altres. Però segurament no ho pensa fer. Perquè ella ja sap que la justícia és permissiva amb la gent com ella. Segurament per tal d’ajudar a salvar el “sistema”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*