Al meu país, hi ha tradició de menjar caragols. Però a diferència de les comarques del Ponent, on se’ls mengen a la llauna, nosaltres ens els mengem amb una salsa que inclou oli, pa torrat, una picada d’ametlles, unes quantes herbes aromàtiques i el picant (nosaltres l’anomenem coent) al gust. Però, primer de res, cal netejar els caragols. Així, se’ls llava, vius amb aigua abundant amb una mica de sal. I ells treuen les baves. Es repeteix el procés fins que es considera que ja estan prou nets. Aleshores, abans de bullir-los, cal enganyar-los. Es posen novament en aigua, dins d’un perol, i es deixen al sol. Aleshores, els animalets treuen el cap i el peu fora de la closca per tal de posar-se a recer de la massa aigua. I malden per eixir del perol. De fet, molts s’arrosseguen per les parets i cal, de tant en tant, tornar-los al seu lloc. La gràcia consisteix en que mantinguen una bona part del seu cos fora de la closca. Quan s’hi han estat una bona estona, es revisen, perquè si algun no ha eixit segurament serà perquè està mort. I amb el mateix perol i la mateixa aigua, es posen al foc, però a la mínima potència possible. Les pobres bèsties deuen notar com la temperatura va pujant, però ho fa tan a poc a poc que, per quan volen escapar-se, ja estan bullits. I funciona. Si se’ls enganya bé, després és fàcil treure’ls de la closca per menjar-se’ls. I tot rau en que la pujada de la temperatura siga el més lenta possible.
A Espanya, ja fa temps que sembla que els poders ens tracten d’enganyar com als caragols. Primer, d’això ja en fa molts anys, ens van fer creure que érem un país ric. I que podíem nugar els gossos amb llonganisses. Després, quan ja es va veure que no, varen tractar de convèncer-nos que la crisi no seria ni fonda ni tampoc de llarga durada. Que el nostre sistema financer era molt sòlid. I les coses anaven de mal en pitjor, però teníem temps per anar-nos adaptant. Primer vingué l’espectacular pujada de l’atur, però molts dels què s’havien quedat sense feina pensaven que en trobarien amb facilitat. Arribà la gran onada de tancament d’empreses. Algunes semblaven molt sòlides; havien suportat dècades de temps difícils, però de sobte es van veure abocades al tancament. I va caure la Caja de Castilla la Mancha. Però ens van dir que la resta de la banca estava saníssima. I van anar apareixen escàndols financers. El cas Bankia pot ser fou el més espectacular, per+ò n’hi va haver molts. I el president del govern va afirmar allò de què no s’anava a invertir un sol euro públic en rescatar els bancs. I ho van fer. I van continuar esclatant escàndols financers. I van començar a encetar-se processos judicials a tort i a dret. Casos i casos amb noms exòtics. I a tots els nivells. En el cas Brugal hi havia una alcaldessa d’Alacant que no semblava haver tingut altra feina en sa vida. En el cas NOOS hi estava mitja família real. En el cas Gürtel hi estava el tota València, el tot Madrid i més i tot. Però els casos s’anaven succeint un rere l’altre, sense desmai. I començaven els judicis i fins i tot les condemnes. Des del cas Fabra, amb una instrucció que es va allargar anys i panys, fins al cas PalmaArena, passant pel NOOS i companyia.
I començaven a entrar polítics i empresaris corruptes i corruptors a les presons. Al mateix temps, però, la situació de Catalunya, amb una negativa inexplicable de l’Estat Central a negociar res i tractar un problema polític com si no existira primer i com un problema judicial després, anà transformant-se en el que ara mateix és. Una urgència davant d’un procés d’independència que està a pocs mesos de concloure. I això al mateix temps en què els jutges anaven enllestint processos i més processos judicials que abasten, des del president de la comunitat de Múrcia fins la germana del Rei. Des de Rodrigo Rato fins el grup local del PP de València.
I es veu que, davant de l’allau de condemnats que li arribaven i de la seua «importància social», l’Estat, o els seus servidors, han decidit que no es poden permetre la velocitat amb la qual anaven actuant. El foc molt lent, de manera que els afectats no s’adonaren massa del què en realitat estava passant. I han hagut d’accelerar. Així, la Infanta Cristina fou absolta. I el seu advocat, el mateix Miquel Roca que fou un dels «pares» de la constitució, es felicitava del fet, malgrat que la seua defensa estigués basada en fer-la passar per una persona amb molt poques llums. I que, de passada, deixés a la Caixa, ara CaixaBanc, en la incòmoda situació d’haver contractat una persona amb tantes limitacions per un lloc amb responsabilitat. Però el seu marit fou condemnat a més de sis anys de presó. I va la jutgessa i el deixa en llibertat sense fiança. Des de fora, l’efecte que fa és que, si l’home havia d’entrar a la presó, igual explicava alguna cosa. De passada, el seu soci, condemnat a més de vuit anys, també queda lliure de la presó; en aquest cas, però, se li retirarà el passaport.
Com era d’esperar, la indignació popular ha esclatat i tothom en parla. Perquè, després d’això, em demane jo, quina raó adduirà un jutge per poder empresonar qualsevol estafador? Especialment si aquest esgrimeix la diferència de tracte en funció de qui siga el condemnat.
I, per si volíem alguna mostra de fins a quin punt les penes fan en funció més de qui eres que de què fas, al cantant de rap Valtonyc l’han condemnat a tres anys i mig per una cançó. O a l’ex-president Mas a molts anys d’inhabilitació.
Només ens queda veure si el senyor Rato també aconsegueix eludir la presó. Modestament, pense que aquesta mena de decisions van en contra dels seus propis interessos. Si tothom veu que alguns s’escapoleixen de l’acció de la Justícia, no cauran en l’engany. És com quan els caragols es volen bullir massa de pressa. Espantats, amaguen el cos dins la closca i després és pràcticament impossible menjar-se’ls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!