Des de la Plana

Diu una dita castellana que una cosa és predicar i una altra (diferent) donar blat. Doncs això. Tothom té clar, i quan dic tothom vull dir tothom, que el Corredor Mediterrani és una infraestructura necessària. Ho sap la Unió Europea, ho saben tots els pobles de la riba mediterrània de la península ibèrica, ho saben els governants de tots aquests territoris, ho saben els empresaris, les navilieres de tot el món i qualsevol persona amb un mínim de sentit comú ho entén de seguida. Però hi ha un petit grup de persones en el món que es veu que no ho acaben de tindre clar. Els governants espanyols. Per al País Valencià, la manca d’aquesta infraestructura és tan greu, que fins i tot hi ha un grup de pressió empresarial que es va promoure, en bona part, a partir de l’empresariat d’ací. Ferrmed. I allà on poden, exerceixen les pressions que poden per tal que aquesta obra es començe d’una vegada per totes.

Després de dècades de promeses incomplides, ara fa uns pocs anys, l’Estat Espanyol es va veure forçat per les circumstàncies a acceptar la prioritat d’aquesta infraestructura i a abandonar la idea delirant d’un corredor central (que passara per Madrid, que ells entenen com el melic del Sistema Solar) i que travessés els Pirineus per un túnel de 60 km que seria el més llarg del món i que ningú sabia qui ni com s’hauria de pagar.

Però d’això ja en fa temps i encara no s’ha començat la infraestructura. Pel camí, una crisi terrible ha arrasat bona part del nostre teixit industrial, ha enfonsat la nostra economia i ens ha deixat empobrits fins a nivells inimaginables fa pocs anys.

D’un temps a esta part, moltes han segut les promeses de començar les obres, les declaracions, més o menys solemnes, segons les quals els governants de Madrid ja s’havien assabentat de la gran importància estratègica que té aquest corredor ferroviari i els anuncis segons els quals les obres anaven a començar de seguida. Mentre, la única realitat ha segut la instal·lació d’un tercer carril en una de les dues vies que hi ha entre València i Castelló per tal que hi puguen passar trens d’ample europeu (només per una única via) a més a més dels de ample “ibèric”. Aquest tercer carril no deu usar-se molt perquè està completament rovellat, senyal que no hi passen massa trens per damunt seu. I, per descomptat, de Castelló a Tarragona, res de res. Continuem amb la única via entre Vandellós i Tarragona.

Però és que ara, el ministre Rafael Català, el de Justícia que ocupa en funcions la cartera de Fomento, s’ha permès el luxe d’afirmar davant dels empresaris valencians que la importància d’aquest corredor està “una miqueta exagerada”. Tal qual. Com volent fer una mica de broma del fet, inqüestionable, que encara no s’han posat ni, segurament, es posaran mai a fer-lo. Per descomptat, tant el president de la Generalitat Valenciana com els empresaris s’han mostrat indignats. No pot ser de cap altra manera. Està clar que, per al senyor ministre, l’únic important és allò que passa prop del seu despatx. Com a molt, ell deu entendre el Corredor Mediterrani com la possibilitat d’anar amb AVE des de Madrid a les platges de Castelló. La resta del món, per a ell són allò que allà a l’Altiplà anomenen “províncias”. I això de transportar mercaderies, una activitat poc rellevant. El president Puig i els empresaris han titllat el ministre d’irresponsable. Més bé sembla, pel que ha dit, ignorant o cínic. També podria ser, però, que tingués interessos en alguna empresa de transports amb camió. Perquè 9000 camions anant i 9000 tornant cada dia per aquest corredor, indiquen fins a quin punt és necessari el corredor. Això significa, si els posarem l’un darrere de l’altre, un comboi de quasi dos-cents quilòmetres d’anada i un altre igual de tornada. Cada dia. Com diria el senyor ministre Català, “un poquito exagerada, su importancia”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!