Des de la Plana

De vegades hi ha realitats diferents que coexisteixen en el mateix lloc i en el mateix moment. Però afecten persones diferents. Tothom recorda aquella anècdota de Lluís XVI, quan va preguntar, al assabentar-se que els revolucionaris estaven prenent la Bastilla: C’est une revolte? (és una revolta?). I el criat que l’havia despertat per assabentar-lo de la situació, li va respondre: Non, Sire. C’est une révolution (no, Senyor. És una revolució). Des d’aquell moment i en molt poc temps, el propi Rei va ser detingut primer i executat després.

Doncs ara sembla que passa alguna cosa semblant. D’una banda, tenim la realitat. L’Estat Espanyol ha transferit a les comunitats autònomes els serveis que afecten els ciutadans. Educació, Sanitat, Dependència, principalment. Però, al mateix temps, no els transfereix els diners necessaris per garantir uns serveis de qualitat. Aquesta situació és especialment sagnant al Principat, al País Valencià i a les Illes. L’excusa és, com no podia ser d’altra manera, que no hi ha diners perquè amb la crisi han baixat els ingressos i no es pot fer res més del que es fa.

Però d’altra banda, hi ha departaments que resten en mans d’allò que s’anomena «el Poder Central». I en aquest cas es parla de departaments que no afecten directament els ciutadans. I ací, sembla que no hi ha retallades. Per exemple, si parlem de Defensa, resulta que l’Estat està embarcat en un programa molt costós de modernització de les forces armades. I es gasten pressupostos astronòmics en renovar la flota de submarins (la sèrie 80, que a banda de tota la resta, estan mal dissenyats i no sembla que puguen surar), s’han encomanat un munt d’avions de combat Eurofighter, nous carros de combat, dels models Leopard i Pizarro, nous vaixells de guerra, etc. Fins i tot sembla que s’adquiriran uns drons d’us militar que es veu que van la mar de bé però costen una altra fortuna. I ací, ben clar li ho va respondre la flamant ministra de Defensa (aquesta vegada sense diferir, ben en directe) al diputat d’ERC Gabriel Rufian, no hi ha cap mena de retallada. Com tampoc sembla haver un sostre clar de despesa en inversions per mantindre, o construir-ne de noves, o redecorar les diferents ambaixades del Regne per tot arreu.

Un altre departament que també resta en mans del Poder Central, és el de Obres Públiques, tot i que s’anomene «Fomento». I ací no només no hi ha retallades, sinó que sembla que hi ha un cert deliri. Per exemple: tothom, des de totes les administracions Europees fins tots els partits polítics i administracions Catalanes, Valencianes o Murcianes, passant per les associacions empresarials de tota mena, condició, demanen que s’acabe el Corredor Mediterrani. Infraestructura fonamental per tal de poder disposar d’un enllaç ferroviari de veritat amb la resta d’Europa i poder, finalment, transportar allò que es fabrique ací allà on s’haurà de consumir a un preu raonable i en un temps molt més ràpid que ara. Doncs, no. No només no s’acaba sinó que sembla que ni tan sols es comença. En canvi, altres infraestructures que ningú demanda, es continuen fent i pagant a tota màquina. És el cas del enllaç de l’AVE a Galícia, que no només no té garantida cap mena de rendibilitat; a més a més, disposa d’afegits, com l’estació de Otero de Sanabria, un poble de 26 habitants. Ací, es gastaran 4 milions d’euros més en fer una estació amb l’argument que a prop està Bragança, ciutat portuguesa de 37000 habitants. Al mateix temps, per anar de Castelló a València, cal perdre una hora i quart de trajecte. Seixanta quilòmetres.

Encara resulta més ofenedor quan es veu que pretenen imposar la seua llengua per damunt de la nostra sense més arguments que una pretesa superioritat basada en el no res. Al cap i a la fi, el castellà no és llengua que s’use en Ciència.

De manera que no resulta estrany que des d’allà a Madrid, alguns es demanen què és el que pretenen aquells ciutadans de la perifèria de la vora de la Mediterrània. Per quina raó estan descontents i se’n volen anar. És normal. A ells no els falta de res. Els qui no tenim som nosaltres. També es diu que Maria Antonieta, l’esposa de l’esmentat Lluís XVI, quan va voler saber per quina raó es revoltaven els ciutadans i va saber que era perquè no tenien pa, va respondre allò de «si no tenen pa, aleshores que mengen brioches». Era evident que no tenia ni la més remota idea del què estava passant al seu voltant, ni de les causes ni tampoc de les conseqüències. La pobra dona, al igual que el seu marit, també va acabar guillotinada. Sense judici. I aquest fou un dels problemes d’aquella revolució.

Afortunadament, en el nostre cas no arribarà la sang al riu. Però no deixa de sobtar que allà a la capital de l’Altiplà encara hi haja tanta gent que pretenga fer creure els seus propis arguments. Fins i tot, que pretenguen usar la “parla de Peter” per tractar d’embadalir-nos. En qualsevol cas, no funcionarà. O ens prenen per ximples o ho són ells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!