Des de la Plana

Un dels sabors fonamentals és es l’amarg. És molt intens i, a partit d’una mínima intensitat, molt desagradable. És el sabor que tenen, per exemple les aigües tòniques o les carxofes (especialment crues). Els pigments biliars, que s’acumulen a la vesícula abans de ser abocats al budell per contribuir a a digestió dels mamífers, és especialment amarg: la fel. Per això, quan es matava un conill calia anar amb molt de compte amb no trencar la vesícula (la bosseta de la fel). Quan passava això, la carn de l’animal resultava immenjable, fins i tot en els anys de la fam. I es resumia en una frase mítica i popular: “Això és amarg com una fel”. S’aplicava a la situació en la qual u s’havia d’empassar alguna cosa de gust molt lamentable. I, en sentit figurat, quan algú no podia evitar una situació personal lamentable, també es deia que estava en una situació amarga com una fel.

Això és el que els està passant ara als diputats del PSOE. Després de gairebé un any de defensar el NO és No davant del govern del PP presidit per Mariano Rajoy, ara s’han d’empassar el NO és SÍ davant del mateix personatge amb el mateix discurs. Amb la seguretat que el PP els menysprea (com es pot veure en el discurs del candidat Rajoy) i sense cap argument de pes per explicar a ningú el seu canvi de postura. Tan sols allò de “no anar a noves eleccions” o foteses encara més banals, com ara “tots hem de votar el mateix per coherència o per disciplina de grup”. Una coherència o disciplina que els qui ara mateix sembla que tallen el poc bacallà que queda al PSOE són els primers que han trencat imposant un gir total en la seua posició. Gir inexplicat i inexplicable.

A més a més, s’han d’enfrontar a una rebel·lió de les bases. Els afiliats estan emprenyats a tot arreu. Un dels darrers casos, és el de l’agrupació del PSPV d’Oliva, a la Safor, que ha declarar persona non grata a Ximo Puig.

I no només. No hi ha manera d’explicar a ningú que van a recolzar a un govern format per persones de molt dubtosa catadura. Ara mateix, el parlament Europeu ha demanat explicacions pel fet que al llarg dels darrers cinc anys, els bucs de guerra russos que han fet escala a Ceuta, han adquirit el combustible a una empresa de la família de l’Eurodiputat del PP Miguel Arias Cañete, que ja va haver de donar unes explicacions molt poc clares del fet que fora comissari de l’energia al temps que tenia interessos en una empresa petroliera de la família de la seua esposa. Ducar SL.

Al mateix temps, els jutjats estan plens d’imputats, que ara s’han d’anomenar investigats, del PP: Cas Taula, Gürtel, targetes negres, Bárcenas,…

Sembla molt difícil d’entendre. Com es poden empassar una pòcima tan amarga? Ha de ser molt més amarga que la fel. Com ho poden fer?

Però hi ha un parell de possibles explicacions: D’una banda, hi ha llocs, pocs, on el PSOE mana des de fa molts anys. Bàsicament, Andalucia. I allà, el PSOE es veu que també està molt emmerdat en casos de corrupció. Per exemple, el cas ERO. Així s’explicaria l’interès d’una part d’aquests diputats per recolzar a qui recolzen. Per allò de tapar-se mútuament les vergonyes.

Però pense que hi ha una altra raó. I, segurament, molt més poderosa, encara. Molts d’aquests polítics “professionals” han fet tota la seua carrera professional dins del partit. Han començat de molt joves de regidors del seu poble, després han anat ascendint, ascendint, i ara fa molts anys que hi treballen. I deuen viure bé, perquè tenen sou assegurat, poca feina i, a l’hora de la veritat, cap responsabilitat passe el que passe. I d’ací que hi haja tant d’interès en fer votar a tots el mateix. Si el vot es divideix, la desaparició del PSOE ja pot ser cosa de mesos. I, sense grup parlamentari, el propi reglament del Congrés els redueix els diners a percebre. I a menys diners, menys assessors, sous més reduïts, menys despeses d’aquelles que tenen els diputats i els polítics que fan de tan mal explicar… I clar. Ho heu d’entendre. Si els fan fora del partit, són gent amb una edat que no tenen ni ofici ni benefici. Per exemple, Ximo Puig, començà de diputat provincial el 1983, quan només tenia vint-i-quatre anys. O aquella dona que afirmava al carrer (perquè no la van deixar entrar) que era la única autoritat del PSOE, Verónica Pérez, mai ha treballat en res i ni tan sols té estudis de grau superior de cap mena. I, si voleu sorprendre-vos, només heu d’anar buscant noms. Ja veureu si els ha costat esforç, arribar a final de mes.

Sembla que, en realitat, s’estan jugant el seu futur personal. I que, per a garantir-lo, tan se’ls en fot com acabe Espanya i els espanyols. Al final, quan no tinguen cap més remei que donar explicacions de veritat, que ja arribarà el moment, segur que ens diuen aquella frase que apareix en “Il Padrino”. “No era res personal. Eren només negocis”. Mentre, si s’han d’empassar la fel se l’empassen. I si demà toca mastegar claus, claus. El que siga menester. Com ja va dir també aquell torero, más cornás da el hambre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!