La BBC ha publicat un reportatge que resulta esfereïdor. Es veu que han investigat unes quantes fàbriques a Turquia i hi han trobat uns quants menors treballant-hi. I no només és que siguen menors. Es tracta de menors refugiats sirians. De passada, també han trobat treballadors majors d’edat. Més enllà del fet que hi haja treballadors majors d’edat i menors d’edat, la resta de característiques d’aquests treballadors és que les condicions de treball són molt dures, amb jornades de més de dotze hores, que no tenen cap mena de protecció davant dels productes tòxics als quals estan exposats per a fer la seua feina, els salaris són molt baixos – menys d’una lliura esterlina per hora (1,11 euros, ara mateix) i, finalment, estan treballant en situació irregular. Això deu voler dir fora de la llei, pense jo. Són conscients que estan sent explotats però no hi poden fer res per evitar-ho. Al capdavall, només són refugiats.
De passada, també ens assabentem que les fàbriques per a les quals treballen totes aquestes persones, fabriquen roba. De fet, es veu que la cusen. I ho fan per a empreses molt conegudes: Marks&Spencer, Zara o Mango. Totes elles, empreses de distribució molt honorables i pròsperes.
Els repòrters britànics s’han posat en contacte amb les tres empreses i totes s’han mostrat sorpreses. Perquè resulta que estan molt compromeses amb evitar l’explotació de la mà d’obra infantil en la fabricació de cap dels seus productes. I el cas, que sembla quasi de manual, és que algun proveïdor seu, ha subcontractat alguna cosa a fer i aquesta empresa subcontractada per algun proveïdor seu, sense que ells en saberen res, ha contractat menors il·legalment, explota a la feina als immigrants majors i menors d’edat (que són les persones més indefenses per definició) i ara, tan bon punt s’han assabentat del fet, prendran les mesures oportunes per tal que els menors tornen a l’escola i els adults milloren les seues condicions laborals fins que troben una feina millor.
El cas és que totes tres, Marks&Spencer, Zara i Mango, es dediquen a vendre’ns roba a molt bons preus. De fet, a preus sorprenentment baixos. I tothom n’estem satisfets i contents quan veiem que un pantaló es pot adquirir per molts pocs euros, o una samarreta, o unes sabates o qualsevol altra cosa. Evidentment, si el preu final és tan baix, tots els treballadors que hagen participat en la seua confecció, han de cobrar una misèria; per no parlar dels qui han proveït les matèries primeres. I, tal com s’ha vist en aquest reportatge, en règim de veritable esclavitud. El cas és que, els propietaris d’aquestes empreses, al final aconsegueixen grans fortunes i són personatges molt respectats en aquells cercles on el més important són els diners que tens. I patrocinen beques, i mantenen fundacions i, segurament, fan el que poden per evadir els impostos d’aquells països on venen els seus productes finals.
I va i resulta que un grup de repòrters descobreixen que això s’aconsegueix com s’ha fet sempre. Usant mà d’obra esclava. Ara bé; l’excusa bona per a quedar absolt del pecat d’explotació dels seus proïsmes, d’allò que en podríem dir delicte d’esclavitzar als altres (que no sé si existeix com a tal) és el desconeixement. Han subcontractat i aquest altre sí que és un desaprensiu que explota els seus treballadors, però ells mai n’eren conscients. I quan els enxampen, resolen allò en el què han segut enxampats. Però els seus productes es continuen venent a preus que només semblen possibles explotant mà d’obra a qualsevol lloc del món. Tot plegat, una conducta que sembla purament farisaica.
D’altra banda, aquestes empreses han omplert totes les ciutats (al menys les europees) de tendes clòniques a centres comercials clònics o es ven a tot arreu la mateixa roba. De passada, han fet el possible per enfonsar el comerç local allà on s’han instal·lat. Però nosaltres, sense saber que si els seguim el joc acabarem també essent els seues esclaus, encara hi anem a comprar. És tan barat!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!