Des de la Plana

Entrem en els darrers deu dies del mes d’octubre. Aquesta és la darrera oportunitat que té el senyor Rajoy, president del Gobierno en funcions, de resultar reelegit en base als resultats insuficients obtinguts en les segones eleccions del passat mes de maig. Certament, els poders reals de l’estat estan fent tot el que poden per aconseguir-ho. Fins i tot han aconseguit desarborar al PSOE, que ara mateix té unes quantes federacions que s’oposen a abstindre’s per tal d’afavorir un nou mandat del govern del PP, com per exemple el PSC, sense anar més lluny, al temps que la actual gestora es troba cada vegada més presonera d’una rebel·lió de les bases i del poder municipal que amenaça amb destrossar completament aquest partit polític per sempre més.

D’altra banda, el PP, el partit més votat en les darreres eleccions espanyoles, es troba immers en una espiral de judicis i més judicis que afecten a cada vegada més càrrecs electes i que, a més a més, arriba a imputar el propi PP en tant que persona jurídica. Però és que els escàndols de corrupció són tants, estan tan estesos i afecten a tants i tants càrrecs electes, que sembla mentida. Per acabar-ho d’adobar, el cap de la trama Gürtel, Francisco Correa, ha decidit confessar en el primer dels casos que l’afecten. Ho fa mesurant curosament les seues paraules, de manera que el dany només afecte allò que ell ha decidit que quede afectat. Però es veu de seguida que no diu tot el que sap. En aquest menester es veu ajudat pel ministeri fiscal que, pel que es veu, no pregunta ni repregunta massa a l’acusat; pot ser per evitar que acaben eixint més delictes dels que ja estan eixint. De les declaracions d’aquest personatge, no deixa de ser interessant que haja donat noms d’empreses de les què pagaven els suborns – perquè m’imagine que es podrà dir així- als polítics que prevaricaven per concedir-los obres públiques a les quals optaven.

Ja em crida l’atenció que, aquells que més s’omplen la boca glossant les bondats de les empreses privades davant de les les públiques, a l’hora de la veritat només pugen aconseguir fer funcionar les seues empreses privades a base de fer trampes per aconseguir diners públics. Poca iniciativa empresarial i molta més de delictiva, veig jo en aquesta gent.

Alguns dels afectats, cosa ben curiosa, ara no tenen res a dir. És el cas de l’ex-president Aznar, que era president del govern quan van passar els fets que ara es jutgen a Madrid i que calla quan els periodistes li pregunten què en sabia, ell, de tot allò. Perdut el bigoti, la presidència del govern i la seua aureola de gran personatge, ara només queda la imatge d’un sotsinspector d’hisenda que va arribar molt amunt gràcies a que fou promocionat amb molts diners d’origen més que dubtós i que ara disposa d’uns ingressos molt alts que li paguen alguns dels qui, segurament, se’n van aprofitar de la seua mala gestió pública. Una cosa semblant a la que li passa a Felipe González, que a més a més d’haver perdut joventut i vergonya, ha guanyat panxa i fins i tot accent veneçolà. Ell, que tan malament parla d’aquell poble que no li acaba de riure les gràcies al grup d’empresaris que l’aixopluguen des que els vengué, a bon preu, una bona part del patrimoni espanyol.

Però la onada que va traient els draps bruts de la corrupció a la qual ens ha sotmès el PP allà on ha manat – i pel que es veu el PSOE allà a Andalucia, que és on mana des de fa anys i panys- sembla impossible d’aturar. Els jutges continuen traient draps bruts de totes bandes. Ahir mateix, de l’Ajuntament de Sagunt, on la Guàrdia Civil va practicar registres cercant proves en contra de l’anterior equip municipal.

Les emocions són tantes que ja ni recordem a Rita Barberá, que continua essent senadora, ara al grup mixt. El seu aforament ha impedit, fins ara, que siga jutjada per emblanquiment de diners, com tota la resta del seu equip de govern municipal a València. I, per si de cas, la senyora Cospedal, quan no té més remei que eixir a explicar que la porqueria sembla destinada a empassar-se el PP sencer, parla del «passat». Possiblement, es veu major. Perquè fou ella mateixa, ni sa mare ni la seua àvia, la que donava aquelles explicacions impossibles de l’acomiadament «en diferido» del senyor Bárcenas. Caldria demanar que tots els qui han delinquit des d’un càrrec públic pagaren pel què han fet. I caldria dir també que s’ha de confiar en la Justícia. Però ja són moltes ocasions perdudes. Permeteu-me que ho dubte. De la mateixa manera que ens continuen dient que s’ha eixit de la crisi però s’ha buidat la guardiola dels pensionistes, la Seguretat Social tindrà dèficits impossibles d’assumir i el deute continua pujant sense gaire control.

Si quan passen aquests deu dies continuem tenint govern del PP per quatre anys més, ja em direu què per Nadal, sense anar més lluny. Per cert. Ara fa trenta-quatre anys de la pantanada de Tous. La d’afectats, que es van morir de vells abans d’arribar a obtindre cap indemnització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!