Des de la Plana

Ja hem passat el 29 de setembre. I el president Puigdemont ha obtingut la confiança de 72 diputats. I el vot en contra de 63. El debat ha segut intens i de bon nivell. El president ha demostrat tindre una talla política que alguns dels seus adversaris ja es veu que mai assoliran. Però és que hi ha una diferència entre tindre un objectiu clar i no tenir-lo. Aquest és el motiu de joia del dia, augmentada encara des d’ahir.

I a l’altra banda, la vergonya. Des d’ahir mateix, prèviament anunciat pel diari El País, que sembla l’òrgan oficial dels amotinats, 17 membres 17 de l’executiva del PSOE varen presentar la seua dimissió. I el diari esmentat es va afanyar a cridar que Pedro Sánchez havia estat “fulminat”. Però va i no era així. L’home, que tot el que ha fet és negar-se a permetre que el govern del PP continue perpetrant el que ells entenen per governar, va convocar una reunió amb el que quedava de l’executiva i es veu que faran un congrés extraordinari aquest cap de setmana. Al mateix temps, i veient que alguns dels dirigent del seu partit no eren massa de fiar, va canviar els panys de les portes i els “crítics” es varen trobar al carrer. Literalment. Especialment ridícula resulta la imatge de la presidenta del Comité Federal, que arriba afirmant que “ella és la única autoritat del PSOE” i va i no la deixen passar de la porta. Per cert, que aquesta dona, amb només trenta-vuit anys, en fa divuit que viu de la política i sembla que fora d’això no té ofici ni benefici. Va abandonar els estudis per fer de regidora del seu poble i fins avui.

Ara mateix, els dimissionaris, es troben en una situació ben curiosa. D’una banda, no diuen que la única finalitat de les seues maniobres és aconseguir la investidura de Mariano rajoy. D’altra banda, com han dimitit, ara no tenen cap càrrec ni autoritat enlloc. I, per acabar-ho d’adobar, és veu que els militants normals i corrents, que n’hi ha, es mobilitzen a través de les xarxes socials o a la mateixa porta de la seu del partit a Madrid – a València també-  i els posen a baixar d’un burro.

Curiosament, la cirereta del pastís, o l’acta de defunció dels membres d’allò que ells mateixos anomenen “el sector reformista”, disset personatges que manaven en el PSOE i que ara ja no hi manen, l’ha posada Ximo Puig. Que també és un dels disset. Veges quina falta li feia fer-se de notar, a l’home. Doncs va i declara que ells “no són una banda”. Que la cosa va de discrepàncies polítiques. Si fins i tot ell s’autoanomena membre d’una “banda”, què se’n pot esperar, d’aquesta colla? Ara que, tal i com van les coses, més que una banda, semblen una desbandada.

Sembla doncs, que mentre a Catalunya quasi es pot posar ja la directa cap al referèndum que acabarà amb tota aquesta angoixa d’ací a menys d’un any, a Espanya ens caldrà tornar a votar pels volts de Nadal. I el PP callat, que ara mateix té campanes grosses assegudes a la banqueta dels acusats per allò de les targetes negres. Des de Rodrigo Rato fins a Miguel Blesa. Clar que la resta de partits i sindicats madrilenys, també en tenen, també. Però la notícia és del dilluns. es veu que a El País hi ha temes dels quals li interessa informar i altres dels quals no tant. Allà ells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!