Ja han passat les eleccions. Les gallegues i les basques. I hi ha unes quantes coses que han quedat d’allò més clares. En primer lloc, els resultats.
A Galícia, ha guanyat el PP amb majoria absoluta, tot i que ha perdut vots. Així, Núñez Feijoo podrà continuar governant de la única manera que ho pot fer. Amb majoria absoluta. Malgrat la corrupció, els escàndols, el dèficit i tot plegat, han repetit victòria. D’altra banda, tot i que el PSOE ha obtingut uns mals resultats, no s’ha enfonsat tant com semblava que ho anava a fer. Ni En Marea ha pujat tant com pareixia que pujaria. El BNG es recupera més que no semblava que es recuperaria i Ciudadanos s’emporta una patacada monumental. El seu discurs ambigu que, al final només serveix per a justificar una crossa al PP s’ha revelat fràgil. I els possibles votants, sembla que han preferit la primera marca abans que la marca blanca.
Em resulta interessant el fet que es veu que els votants del PP són, principalment, els majors de 65 anys. Això dibuixa un panorama que, malgrat que puga semblar molt afalagador per al PP ara mateix, s’erosionarà molt amb el pas del temps.
A Euskadi, les coses han segut molt diferents. El PNV ha guanyat, Bildu ha quedat segon, malgrat que ha perdut quatre escons i Podemos s’ha quedat enrere malgrat les enquestes. Al final, PSOE i PP queden com a comparses. I encara, el PP salva mobles per la particular distribució dels escons que afavoreix una Araba molt més conservadora, espanyolista i menys poblada que la resta de circumscripcions. Ciudadanos, ací no queda ni com a comparsa. No ha convençut a ningú.
De manera que, de cara a les properes eleccions del desembre, la possibilitat del PP augmentant molt de vot s’esvaeix completament. Pot ser encara puge; però és molt difícil. I ho faria gràcies a un ensorrament total de Ciudadanos. No em crec jo, malgrat que es publiquen les enquestes que es vulguen, que el PP pot treure majoria absoluta si a Catalunya i a Euskadi és irrerllevant. A més a més, la presumpta necessitat del PNV de l’ajut del PP per a formar govern a Euskadi ha quedat definitivament arxivada. De manera que, malgrat els mals resultats, pot ser el partit espanyol que en surt més ben lliurat és el PSOE. El que lidera Sánchez amb el seu NO és NO.
Per la seua banda, Podemos també sembla que ha tocat sostre i que aquest és prou sòlid com per fer-los retrocedir des d’on estan ara mateix.
Si suposem per un instant que tant Ciudadanos com Podemos eren una ferramenta creada pels qui manen per tal de substituir uns partits dinàstics, PP i PSOE, molt desprestigiats després de quaranta anys de «transición», sembla que l’experiment ha resultat un fracàs. Especialment punyent en el cas de Ciudadanos. Clar que ja comptaven amb l’experiència prèvia de UpyD, que a pur de només demanar més Espanya i menys Catalunya, va acabar on és ara mateix.
Aquest és l’altre problema que han d’encarar molts i no encaren; el de la independència de Catalunya. I ni PP ni PSOE semblen disposats a afrontar-lo, mentre Podemos encara ha d’aclarir si té alguna postura concreta sobre el tema. Tal i com estan les coses, que demà passat comença la moció de confiança del president Puigdemont, pot ser mentre uns i altres van pensant què faran, ja es trobaran amb alguna situació que no s’imaginen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!