Per si de cas amb tot el que hi havia a l’ensenyament espanyol, transmutat en educació, no era prou, les escoles públiques han de competir amb les concertades. Aquestes són escoles privades a les quals l’estat paga les despeses però en les quals hi ha ideari. Majoritàriament són col·legis de frares i monges, però n’hi ha de tota mena. Fins i tot, els darrers anys del PP, s’han arribat a concertar col·legis de l’Opus Dei que segreguen els alumnes per sexes. Però tots es permeten triar alumnat (pocs immigrants), obligar a dur uniforme (que es paga) i obligar a pagar activitats extraescolars (es vulga o no). Al capdavall, heu de pensar que per a qualsevol empresa, una escola no deixa de ser un negoci. Bàsicament, a falta de nivell acadèmic, el que venen és això: uniforme, “alumnat seleccionat” i pertinença a un club social virtual de famílies que duen els seus fills al col·legi tal, que tots diuen que està molt bé. Hi ha devots de les monges de la Consolació, de les Jesuitines, dels Maristes, dels de l’Opus i dels que en vulgueu parlar. Darrerament, també s’han posat de moda els col·legis anglesos. Tot en anglès. Fins i tot celebren les festes angleses i no les d’ací.
Si alguna vegada proveu a explicar a qualsevol país europeu el concepte de col·legi concertat, no penseu que no parleu bé la llengua. És que no us entendran, perquè aquest empelt es veu que només el tenim ací.
Però no ens desviem del tema. Ens havíem quedat amb els alumnes que començaven a substituir llibres, llibretes, mestres i professors per les “noves tecnologies”.
Quan va esclatar la crisi, de sobte les administracions i, especialment les famílies, es varen veure a la vora de la fallida. I es va fer evident que mai s’arribaria a poder pagar un ordinador, o una tauleta, o res d’això, per a tots els alumnes. Calia trobar alguna eixida. Alguna cosa que permetés mantindre la il·lusió de modernitat i progrés en una societat que s’anava enfonsant en la misèria econòmica i cultural.
Aleshores es varen revifar els noves tecnologies col·lectives. Les pissarres digitals, que permetien fer jocs de colorins en qualsevol moment i veure tota mena d’imatges projectades que es podien manipular de la mateixa manera que a una tauleta, però només amb una pissarra per aula. Tothom va córrer, embadalit, a comprar aquestes noves ferramentes. A més a més, no les havien de comprar els alumnes. Ho feia el centre. I els alumnes podien veure com passaven les imatges al seu davant sense haver de fer res més que ser-hi. Però encara s’havien de comprar els llibres de text. I suposaven, i suposen, una forta despesa per alumne. Mala cosa, en temps de crisi. així que la pressió per arribar a la “gratuïtat total” augmentava.
El nou govern valencià la va prometre primer i va començar a repartir després, xecs a les famílies per tal que compraren els llibres dels seus fills. Enguany serà el segon any que es durà endavant aquest projecte.
El problema consistia, i consisteix, en que el govern valencià no és solvent. L’estructura econòmica de l’Estat Espanyol fa que amb un País Valencià endeutat fins les celles i més enllà pels projectes estúpids i faraònics dels anteriors governs, ara mateix depenem, per al funcionament diari, dels préstecs que fa el ministeri d’Economia, presidit per l’inefable Cristóbal Montoro.
I el curs passat, els pares varen reble els seus xecs de llibres i varen anar amb ells a les llibreries. Aquestes varen donar llibres a canvi d’aquests talons avalats per l’Administració, però han trigat en cobrar-lo molts mesos. I ara, ja estan escamats. Si els pares hi tornen amb aquests talons, és molt probable que no els accepten. I no és per maldat. És perquè els llibreters han de pagar a les editorials els llibres en un plaç determinat. I si no tenen liquiditat, aleshores són ells qui han de finançar a l’Administració. Fa uns anys, pocs, ja va passar això mateix amb les farmàcies.
Amb aquest procediment, és molt probable que l’actual govern valencià es vaja creant molts enemics només perquè sí.
Perquè quan tothom estava d’acord en que la LOMCE era una mala llei, no s’ha fet absolutament res per no implantar-la. Al contrari. S’ha acatat en tots els seus termes. S’han hagut de canviar tots els llibres de text immediatament, malgrat que els haurien pogut fer servir germans menuts dels alumnes de l’any passat. Això suposa una despesa enorme; però aquesta vegada, preveient que els llibreters no accepten els bons, es farà pagar als instituts els nous llibres. De passada, el professorat és qui ha de rebre els llibres usats dels alumnes, triar-los, classificar-los, signar uns rebuts de conformitat com a que estan en bon estat i emmagatzemar-los fins que, al començament del curs, caldrà repartir els llibres als alumnes.
Les instruccions per gestionar aquests llibres, o per a comprar-los, s’estan donant aquests mateixos dies, a l’alçada del vint de juliol. Però ara mateix encara no s’han matriculat tots els alumnes. I les classes han de començar el 8 de setembre.
Possiblement, algú es pensa que els llibres apareixen del no res. I no saben que les editorials, massa avesades a tirar edicions senceres, ara treballen pràcticament sobre demanda. I que, mentre els instituts no tinguen clara la demanda, completada la matrícula, no demanaran llibres. Perquè si els demanen, els hauran de pagar. I si en demanen massa, pot ser més endavant no podran pagar la llum la calefacció.
Mentre, aquest percentatge d’alumnes que estan avesats a no fer res i que això no tinga mai cap conseqüència, s’hauran de comprometre a mantindre els llibres en bon estat per tal que un mateix llibre es puga fer servir al menys quatre cursos.
Un detall addicional. Aproximadament, es veu que els llibres per a un alumne d’ESO costen quasi tres-cents euros. Que són diners. Els llibres inservibles que s’han de llençar, si es porten a la deixalleria, es paguen a 6 cèntims d’euro el quilo. I parlem de milers de quilos per institut.
Demà, més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!