Des de la Plana

Com més va, pitjor. Després d’anys de fer i recolzar guerres que s’han revelat profundament injustes, des de les de l’Iraq fins les d’Afganistan, des de la de Síria fins la de Libia, Occident es troba cada vegada més exposat a les seues pròpies misèries. D’una banda, l’extrema dreta puja imparablement a tot arreu. Des dels Estats Units, D. Trump, fins Austria. Des de França, els LePen, fins el Regne Unit. Des d’Alemanya fins Itàlia. A l’Estat espanyol això no passa, perquè ja tenim el PP, que s’anomena de “centre dreta” però fa polítiques d’extrema dreta.

I el pitjor no és que es deixe governar l’extrema dreta. El pitjor és que, per tal “d’impedir que arriben al poder”, els altres partits acaben fent ells mateixos polítiques d’extrema dreta. Així, els feixistes, perquè se’ls ha d’anomenar pel seu nom, imposen les seues polítiques però no paguen el desgast d’exercir el poder. Un negoci rodó. I les llibertats dels occidentals, allò de què gaudíem i que ens feia uns ciutadans més lliures que molts d’altres llocs, es van perdent a poc a poc sense que ningú gose protestar.

Per tal d’evitar les protestes, el millor sembla ser l’estratègia de la por. Així, des del 2001, quan l’atemptat de les torres bessones, tothom que volia viatjar en avió s’havia de sotmetre a uns controls que no només eren llargs sinó que en molts casos eren humiliants. T’havies de treure les sabates, no es podia passar amb una ampolla d’aigua per si de cas, de tant en tant t’escorcollaven… I ara s’ha vist que a més a més, eren completament inútils. Per a perpetrar un atemptat, el millor era arribar amb la bomba a l’aeroport i posar-se a la cua d’embarcament més concorreguda. O pujar a un autobús. O a un tren. O al metro. O agafar un camió i envestir la gent que espera per a veure els focs d’artifici. O qualsevol altra cosa. I això fa por. Molta por. I genera animadversió, rebuig i, possiblement odi per uns col·lectius, els musulmans, que segurament són els qui més pateixen les barbaritats dels integristes de la seua religió. Però ningú es planteja perquè passa. Només es demanen més mesures de seguretat, estats d’excepció, més presència policial, més duresa policial… Tot això vol dir menys llibertats per a tothom. Així de clar.

Però és que anem al més. Turquia, que és un país oficialment laic, amb la laïcitat garantida per un exèrcit que té una certa tradició de colps d’estat, amb uns problemes de minories que no hi ha cap voluntat de resoldre i que resulten prou escandalosos, ja fa temps que té un primer ministre islàmic “moderat”. I aquest personatge, veient que democràticament no pot aconseguir els seus propòsits de convertir el seu país en una república presidencialista, es veu “beneït” per Déu amb un colp d’estat fallit que li ha permés, en poques hores, fer fracassar el colp i detindre milers de militars i també milers de jutges. No acabe d’entendre jo aquesta relació entre quasi tres mil jutges i un colp d’estat. Com no entenc que uns soldats armats, amb armament pesant, es deixen desarmar per una colla de manifestants desarmats.

Clar que després de veure la fotografia del cap de l’estat major de l’exèrcit de l’aire turc després d’haver confessat que ell fou un dels organitzadors del colp d’estat, he de fer dues reflexions:

1.- Canvia molt, una mateixa persona, segons com vaja vestida. Un militar d’uniforme pot resultar impressionant, mentre que vestit amb un jersei a ratlles sembla poc més que un home bastant major.

2.- Veient les marques que llueix per tota la part del cos que es pot veure, molt m’estranya que la seua confessió s’haja limitat a haver organitzat el colp d’estat. Segur que, si li ho hagueren demanat, s’hauria autoinculpat de ser el bou que va matar Manolete.

Però ni Europa ni els Estats Units, tot i la seua “preocupació”, no semblen disposats a prendre cap mesura per tal d’esbrinar què ha passat realment. Sembla que als qui manen de veritat, ja els va bé, aquesta estratègia en la qual els culpables de tot són els qui es moren ofegats al mig la mar, o els qui malviuen en camps de concentració a les fronteres o a les ciutats portuàries. Com Ceuta, Barcelona o València, per exemple.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!