Podemos està tota la setmana, des de la derrota del diumenge fins ara, tractant d’explicar i d’explicar-se el perquè de la derrota. Han donat respostes d’allò més variades. La darrera, sembla que va en la línia de una difusa por a que governe un determinat equip. També hi ha qui, dins d’aquell partit, en discrepa i diu que la coalició amb IU no s’ha entès, no ha segut una bona idea, etc.
En realitat, jo no soc ningú per a dir perquè han tret el resultat que han tret, però sí que puc explicar el que he viscut des del País Valencià.
1.- Al maig va fer un any, Compromís, un partit valencià, va guanyar les eleccions al País Valencià. Va pujar molt, amb el permís d’un PSOE que va tindre millors resultats, però per poc. I Podemos, no ho va fer. Malgrat això, alguns sectors de Compromís es varen entestar en ajuntar-se amb Podemos de cara a les generals del desembre passat. La gran promesa era un grup parlamentari propi. Promesa que de seguida es va veure que era fum i prou. Com a mínim, una part dels diputats valencians, amb Baldoví al capdavant, varen tindre la dignitat d’anar al Grup Mixt. La resta, ni això.
2.- Malgrat aquesta experiència i la gran resistència que es va trobar a repetir-la, els mateixos sectors varen insistir en anar amb Podemos. I formant part de Podemos. No que Podemos formés part de Compromís. Podemos encara es l’hora que supere a Compromís, al País Valencià, però es va decidir, on fora i qui fora, que era preferible anar de cua de lleó més que de cap de ratolí. Al final, s’ha anat de cua de ratolí. No sé si s’entén.
3.- El PP va deixar el país Valencià fet un erm. I s’ha treballat molt per netejar el podrimer en tots els àmbits. Però ha passat més d’un any des que es varen guanyar les eleccions al País Valencià i encara no hi ha cap grup de comunicació en valencià. Ni tampoc es pot veure TV3. Ni València té un carrer dedicat a Guillem Agulló.
4.- El qui s’ha comportat com un polític d’estat ha segut el president Ximo Puig, que és qui ha reclamat fermament un tracte digne i no discriminatiu, injust i vexatori al ministre d’economia, el lamentable Cristóbal Montoro. Els grans responsables de Compromís, que ara semblen Podemos, no ho han fet.
5.- Pràcticament ara mateix, l’alcalde de València es fa enrere en la ridícula polèmica de les senyals de trànsit del centre de la ciutat i les posa en castellà. Disculpeu-me, però això és una reculada gratuïta i per no res.
6.- En Educació, a hores d’ara encara no està clar com haurà de començar el proper curs. I de tot l’embolic de la xarxa de llibres, més enllà de la demagògia, encara no està clar qui pagarà aquests llibres que han de ser gratuïts per als alumnes. Disculpeu-me, però es podria haver lluitat per derogar, al menys en part, el nyap de la llei Wert, però això no es fa. S’acata fil per randa. En canvi, es té als professors dels centres recollint uns llibres que per al proper curs no seran aprofitables (caldrà usar els adaptats a la nova llei), triant aquells que estan en bon estat o quins no i es manté als pares amb un total desconeixement sobre si els llibres els han d’encarregar a les llibreries o no, sobre si els donaran llibres nous o no, qui, quan i on.
Tot això genera incertesa i la sensació d’improvisació i d’incompetència. En mig d’aquest batibull, en el qual els responsables de la Conselleria s’han posat perquè ho han cregut oportú, han segut les eleccions del diumenge passat.
Què esperàveu que fes, la gent? Que anara a votar majoritàriament a uns que sembla que han decidit recolzar una cúpula que avui es declara nacionalista (espanyola) i demà federalista i recolza referèndums?
Doncs no. Algunes de les persones que conec, senzillament, en vista del que hi havia per a votar, es varen quedar a casa.
Temps per a redreçar-ho tot n’hi ha, però ha costat vint anys fer fora al PP i fa pena veure com els qui han entrat no acaben de fer cap gest concret. I això decep. La veritat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!