Des de la Plana

Davant de la Comissió Parlamentària per tractar l’accident del metro de València de l’estiu del 2006, avui ha parlat la portaveu de l’associació de Víctimes, Beatriz Garrote.

I ho ha fet amb molta claredat i just després que ho feren l’ex president Camps i l’ex president de les Corts Juan Cotino.

Resulta esfereïdor comprovar com després de deu anys, aquests dos personatges continuen mantenint el seu discurs ple de mentides flagrants. Com han gosat fer afirmacions com ara “ la prioritat del Consell sempre van ser les víctimes” quan mai els van rebre. Com encara tenen la barra d’afirmar que “tot es va fer bé”, que “no hi va haver cap mena de censura informativa” quan els familiars de les víctimes van haver de passar-se nou anys reunint-se cada dia 3 per tal de reclamar una mínima justícia, una explicació, l’assumpció de la més mínima responsabilitat per part d’alguna de les autoritats que tenien responsabilitats en aquella tragèdia. Cap d’aquells gests, ni tan sols una mínima atenció, no va arribar mai. Només, això sí, unes visites fosques a les famílies de les víctimes, a les seues cases, amb informació confidencial a la butxaca, de caire més que sospitós.

Estem parlant dels mateixos personatges que van consentir que desaparegués la caixa negra del comboi, els qui immediatament van afirmar que era un accident imprevisible, els mateixos que van fer assajar les respostes davant de la comissió que varen organitzar ells per tal de tapar l’assumpte. Els mateixos que continuen mostrant un menyspreu terrible envers una tragèdia amb quaranta-tres morts al mateix temps que es declaren persones de profundes conviccions religioses. Els mateixos que, aplicant la mateixa lògica de “nosaltres sempre ho fem tot bé” ara estan sent jutjats per haver furtat diners públics. Els qui van furtar milions a compte de la visita del Papa mentre van escatimar uns pocs milers d’euros en una balisa que hauria evitat l’accident.

Afortunadament, ells també han pogut parlar i tothom hem pogut escoltar el seu discurs monòton i arnat. Fals, mentider i hipòcrita. I ara, d’ací a un mes, el partit polític al qual pertanyen encara aquests dos subjectes, es torna a presentar a unes eleccions generals. Sense haver demanat perdó per tot el mal que han fet. A tots. A les víctimes del metro. A les dels desnonaments. A tots aquells que els van creure quan van afirmar, amb la mateixa seriositat de sempre que amb ells augmentaria la ocupació i han aconseguit tot el contrari. Als mateixos que tenen un president que ens obliga, als valencians, a pagar una multa perquè el seu ministre d’Hisenda va signar uns comptes públics falsejats per ells mateixos. Als jubilats, que han vist com han malbaratat la meitat de la caixa de les pensions i que ara els amenaces amb noves retallades “per complir amb les exigències de Brussel·les”.

Aquest mateix partit es torna a presentar i, després de veure com la major part dels seus membres estan imputats o tancats a la presó o en judicis per delinquir i robar a totes les institucions on han estat, tornen a prometre prosperitat si tornen a guanyar. Espere que no guanyen enlloc. Ni ara ni mai més. Ni vostès ni els que són com vostès.

Ho sent. Des de la seua pròpia òptica catòlica, per tal que els seus “pecats” (jo en dic directament delictes) siguen perdonats per Déu, cal allò del “propòsit d’esmena”. I vostès, en les seues declaracions davant de la Comissió Parlamentària, van demostrar davant de tothom que no el tenen, aquest propòsit. De manera que ja ho saben. Estan condemnats. Irremeiablement. Com ho estan aquells dels quals en parla la mítica cançó de Lluís Llach, campanades a morts. Per cert; al final, resulta que aquells també eren del seu partit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!